Quan estudiava el segon curs d’infermeria a l’escola de la vall d’Hebron de Barcelona, una tarda va entrar a classe la directora de l’escola M. Luisa Fernández. De primer moment, vàrem pensar que quelcom de greu havia passat perquè qui ens informava de les qüestions relaciones amb els estudis eren les instructores, però no, la directora va dir-nos e següent : Ahora voy a llamar a las cinco alumnas que van mejor uniformadas para que vayan a apostolar para la Cruz Roja en la plaza de Catalunya’.
De les cinquanta alumnes que constituíem el curs val a dir que la majoria anàvem ben uniformades , teniem cura de la nostra presencia perquè ens agradava anar endreçades, però també influïa el fet que la directora ens passava revista.
Cada dia quan anàvem a esmorzar a les 7,30 del matí, ella estava situada al costat d’on s’ agafàvem les safates de l’esmorzar i en aquell moment ens observava que duguessis els cabells ben recollits, l’uniforme i del davantal net, les maneguets, el coll que era emmidonat, la còfia, les mitges i les sabates que tot fos correcte.
Si localitzava alguna imperfecció de les esmentades, treia una llibreta de la butxaca hi ho anotava quelcom de desconegut per a nosaltres, aquesta llibreta nosaltres li vàrem posar el nom de ‘ La llibreta negra’. Era a final de mes quan al donar- nos les qualificacions sabíem també la nota d’ uniformitat.
A les nou del matí érem a la plaça Catalunya amb la guardiola de recaptació a mà i penso que havia de ser el dia 8 de maig que es quan es celebra el dia Internacional de la Creu Roja.
Hi va haver molt bona col·laboració dels barcelonins i alguns també ens donaven conversa, preguntaven de quina escola érem, quin curs estudiaven i nosaltres també corresponiem perquè teniem facilitat de paraula degut que estavem habituades al tracte amb les persones.
Tot que la pel·lícula ‘Las chicas de la Cruz Roja’ va ser feta l’any 1958 quan estudiavem l’ any 1973 el record del film encara estava vigent i en alguna ocasió ens venia en ment algun passatge d’aquella obra cinematogràfica, en especial perquè èrem joves i no ens mancaven ganes de passar-ho bé.
Vàrem finalitzar la recaptació just per tenir temps per anar a dinar i desprès assistir a les classes que s’impartien a la tarda. Recordo que aquell dia era un dia solejat i que varem passar bastant de calor a la plaça de Catalunya, però a la vegada també ens sentíem satisfetes per la tasca benefica que havien dut a terme.
