He considerat comentar una experiencia succeïda l’any 1966, referent a una companya infermera, la Ramona Ramoneda, amb qui varem treballat plegades a la Mútua de Terrassa junt també amb la Filo Pla, era referent a una experiencia romàntica que havia viscut de més jove.
Va dir-nos que a un hospital que treballava havia assistit a un soldat ferit al front durant el conflicte de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. El soldat es deia Pere i presentava ferides greus que podien comprometre-li la vida però, se’n va sortir encara que li restà algun tipus de mobilitat física. De la manera que ens ho havia explicat vàrem pensar que a més del tractament metge, possiblement el que més l’havia millorat era la entrega professional de la Ramona i l’afecte del seu tracte.
En Pere vivia a Eivissa però la distància no els va impediment perdre el contacte perquè la Ramona de tant en tant l’anava a veure’l a aquella illa tant bonica de les Balears, fins que un dia ens va donar la noticia i a la vegada la sorpresa de que deixava la Mútua i se’n anava a Eivissa perquè el Pere i ella es volien casar.
La Filo i la Ramona varen mantenir per carta el contacte i un dia la Filo em diu: Rosa que et sembla si anem a veure a la Ramona a Eivissa, m’ha dit que estaria molt contenta si l’anàvem a veure a Santa Eulàlia i que no ens patíssim per l’allotjament perquè tenia una casa gran que hi havia lloc de sobres.Pocs dies desprès estàvem allotjades a casa de la Ramona i el Pere que també hi vivia la mare d’ell, la senyora Antonina persona encantadora que des seguida varem mostrar-nos un mutu afecte.
Aquella visita excursió la vàrem considerar tant ells com especialment nosaltres unes petites vacances, en part perquè feia poc que havia obtingut el carnet de conduir i vàrem poder llogar un cotxe , una Genovesa, i amb ell vàrem recórrer, diria, tota la illa, perquè no vàrem deixar cap racó on posar-hi el nas, degut que tots teníem ganes d’anar a cavall amb un cotxe descapotable força. Un dia també vàrem fer una excursió amb vaixell a Formentera.
Ens vàrem divertit molt perquè la Filo tenia un temperament que de tot en feia acudits, donava també la circumstància que jo sense voler feia quelcom de atípic, també era el meu temperament i, quant la Filo ho explicava a algú era un trinxar-t’he de riure, sabia posar-li una salsa especial a la narració. Aquells dies vàrem ser com una trobada familiar circumstancial formada per tres generacions .
Observant les fotografies he recordat un costum dels eivissencs que feien quan acomiadaven a algú que marxava amb vaixell de la illa. Consistia en agafar des de dalt del vaixell el cap d’un rull de paper de vàter i llançar aquest a les persones que estaven a baix , quan el buc s’anava retirant del moll el paper s’ estirava formant unes esteles fluctuants que configurava una estètica festiva, em va suggerir que era una manera simbòlica de desitjar bon viatge i a la vegada mantenir figurativament el contacte amb la persona o persones que marxaven.
Ara recordo també un costum que tenien els habitants ‘’una illa grega, no podria dir quina, però va succeir que quan el vaixell amb el que viatjava va passar per davant d’una illa, els seus habitants amb un mirall feien ‘la rateta’ al vaixell que navegava, dirigien els raigs del sol reflexionats al mirall cap al vaixell. El capità en resposta i com a acte de cortesia també tocava tres tocs de sirena que fan aquell moc, moc, moc tant agut. Recordo que aquesta mútua salutació em produí un sentir emocional marcat per la distancia i la aproximació, entre un quedar-se per uns i un viatjar pels altres, una vivència simultània de dualitat, potser ve d’aquí que la recordi.
Tornant a Eivissa dir que aquell viatge va ser fantàstic tant pel caliu humà, com pel paisatge, la alimentació casolana eivissenca , la artesania de la senyora Antonina i d’altres artistes, l’aigua cristal·lina del mar, la aventura d’anar vaixell i amb cotxe descapotable, les ‘calimetes’ o vermut fet de figues, el sol i la possibilitat de viure experiències noves.
Encara que siguin de baixa qualitat incloure algunes de les imatges que poden il·lustrar aquells dies de lleure amb la Filo a casa de la Ramona, en Pera i la Antonina, tinc bon record de tots ells, llàstima que el temps passat faci que ja no siguin a temps de llegir aquestes quatre ratlles que he fet pensant amb tots ells.
