De finals dels anys seixanta a l’inici dels vuitanta del segle passat, la societat va estar marcada per l’anomenada Transició Espanyola, amb la proclama que va fer Franco perquè el seu successor fos Joan Carles de Borbó, les darreres execucions de presos polítics —entre ells Salvador Puig Antich, que va ser executat l’any 1974—, l’assassinat de Carrero Blanco l’any 1973, la mort del dictador l’any 1974, l’aprovació del referèndum de la Constitució Espanyola el desembre de 1978, l’intent de cop d’estat el 23 de febrer de l’any 1981 perpetrat per militars i les primeres eleccions democràtiques, en què el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) va obtenir la majoria absoluta l’any 1982.
Els joves d’aquell moment vàrem viure aquests i altres esdeveniments i participàvem en diverses activitats culturals terrassenques marcades totes per la disconformitat amb la dictadura, fet que ens situava en una condició de joves progressistes, no carques i no fatxes. Alguns joves universitaris simpatitzants de líders intel·lectuals, membres de sindicats o de corporacions religioses tenien rols bastant actius a favor del canvi i també hi havia artistes de teatre, cinema, cantants, artistes plàstics, estudiosos de temes polítics i socials així com algun activista cultural clandestí. Tots anàvem junts amb el lema de la cançó, consistent a estirar la corda els uns cap aquí i els altres cap allà fins que caigués la dictadura i deixés pas a l’anhelada democràcia.
Les persones més de base treballadora assalariada érem les que formàvem part de l’encoixinat, diguem-ne fèiem pinya per sostenir la base del castell dels Minyons o dels futurs candidats a polítics municipals i autonòmics. La majoria érem persones confiades i idealistes, d’altres sovint érem càndids i ignorants, desconeixedors dels ressorts del joc d’escacs social. Però una particularitat que tenia aquest encoixinat de base era que la majoria no teníem ambició per escalar càrrecs, ens estava bé el que fèiem i a més en ser nobles i no competitius érem un bé molt preuat. Passats els anys i mirant enrere pots donar crèdit al que alguna vegada havies intuït, que alguns de nosaltres érem dones i homes de palla que fèiem gruix, tot i que costa acceptar aquest rol secundari i dependent dels altres. Per contra hi ha qui es declarem artífexs del canvi de model social del 1982 encara que aquest fos un proposi canalitzat, ara vist com a una peculiar democràcia.
Feta aquesta breu introducció es adient explicar alguns fets d’aquesta època que poden servir com a testimoni de les consideracions esmentades.
Fulls clandestins
Vàrem anar a passar dos dies en un campament de dependència eclesiàstica i mentre estàvem en una conferència per megafonia ens van avisar a tres de nosaltres perquè anéssim a secretaria. Hi vàrem anar amb intriga ja que és poc freqüent interrompre una conferència per donar un avís. Una vegada a secretaria ens van acompanyar a un lloc on hi havia una màquina d’impressió de documents i ens van ensenyar unes butlletes impreses que contenien paraules contra el govern franquista.
Van dir-nos que quan sortíssim de la conferència les anéssim a buscar, que ens les amaguéssim sota la roba i les deixéssim caure a terra quan tots els assistents estiguessin de lleure a fora i sobretot tenir cura que ningú ens veiés fer-ho.
Durant el temps que va durar la conferència vaig estar neguitosa, em preguntava per què m’havien cridat a mi i a les altres dues persones, no hi veia cap relació, i a més ells a mi no em coneixien, que sabés; també patia per si entremig d’aquelles persones hi pogués haver camuflat un agent de la policia armada que se m’endugués a comissaria. Una companya em va demanar per què ens havien cridat i, li vaig dir que dels altres no sabia res i que a mi m’havien donat un encàrrec de la família.
Un pis destinat a docència
En aquesta ocasió reconec que vaig tenir molt de coratge pel fet d’enfrontar-me a un grup de persones que em proposàvem una cosa, al dir-los que no estava d’acord a fer-la. Em van llançar tots els qualificatius imaginables, d’aquells que només usàvem quan ens volíem referir als que duien la creu gamada al braç. Va ser terrible sentir com et poden atacar el que ara en diem autoestima, equivalent a deixar-te com un drap brut.
El que més em va doldre d’ells era que la majoria els coneixia i no van escatimar paraules punyents i tot perquè m’havia negat a registrar un pis de lloguer al meu nom, un immoble que oficialment seria destinat a fer-hi classes però en realitat era per fer-hi les reunions polítiques que en aquell moment havien de ser encobertes o clandestines. Vaig sentir tristesa, en especial en veure l’actitud d’unes persones que donava per fet que estaven motivades a fer una societat millor, més lliure i respectuosa amb les decisions del altres.
Passar la frontera de la Jonquera i el Pertús
Un divendres a mitja tarda vàrem sortir de Terrassa tres cotxes plens de nois i noies i també motxilles i tendes de campanya amb destí a Prada de Conflent. Un dels cotxes era el meu i al seient del costat hi anava un noi que coneixia i al darrere dos que no havia vist mai. Nosaltres anàvem rere els dos altres cotxes en direcció a la Jonquera, ells van passar primer que nosaltres per la duana i quan ens van demanar el passaport el vàrem entregar, però els dos nois del darrere no el duien. Van dir que el tenien en un dels altres cotxes que havien passat primer.
Lògicament no els varen deixar passar, per la qual cosa vàrem tornar enrere, però el noi del meu costat em diu: “Anem per aquí a agafar la carretera que porta a la duana del Pertús.” Arribem a la duana del Pertús, abaixo el vidre, dono al gendarme els dos passaports i li pregunto: “¿Falta mucho para llegar a Prada?” Amb una cara molt seriosa respon: “Usted no va a Praga ni a ninguna parte, queda detenida.” I va afegir: “Esto es clandestinidad y complicidad de clandestinidad.”
Em volia fondre; aquelles paraules em van produir una mena de xoc. El guarda em diu: “A ver, aparquen aquí y vengan conmigo.” Ens van fer entrar a les dependències duaneres i espantats pensàvem que passaríem la nit asseguts en una cadira. Vàrem deduir d’acord amb aquell sobtat “queda detenida” que s’havien trucat entre duanes i ens estaven esperant.
Finalment després d’un temps de llarga espera ens diuen: “Bien, ustedes dos pueden seguir, pero los otros tienen que volverse.” Els vàrem preguntar si podíem dir als passatges d’algú vehicle que anés en direcció Girona si els poden portar i van respondre: “Ustedes mismos.” Tinguérem sort perquè una parella francesa que creuava la duana es va avenir a agafar-los de passatges aquells dos nois.
Nosaltres dos en arribar a Prada i explicar el succeït i preguntar per les motxilles d’aquells xicots, ningú en sabia res, llavors em vaig adonar que sí, que com havia dit el gendarme era còmplice de clandestinitat, encara que frustrat. En aquella ocasió també vaig preguntar-me per què havia de ser jo qui havia d’intentar passar per la duana aquells dos nois.
Les misses de campanya
En alguna ocasió havíem anat d’excursió amb un noi jove que era capellà, havia sabut aglutinar un grup de joves i per amistat els uns amb els altres ens hi apuntàvem. Abans de dinar hi havia el costum de fer un altar improvisat amb flors silvestres i espelma inclosa on el capella celebrava la missa a l’estil dels primitius cristians combregant amb pa i vi reals. Els que sabien tocar la guitarra amenitzaven la celebració i també cantàvem en especial el Cumbaià.
Un dia que érem a la zona de la Font de les Canyes on per un tros més amunt hi passava la carreteres que sortia de Terrassa, cap a Castellar del Vallès, després de missa i de dinar el que cadascú portava, un noi es va posar en un lloc que fos visible per a tots va treure uns folis i inicia la lectura: era un clar i contundent manifest polític en contra de Franco i no es van tallar gens quan algú ho va escriure. En aquestes algú cridar: “Els grisos! Correu, correu, que venen els grisos!” Hi havia tres o quatre cotxes de la patrulla de policia a dalt a la carretera i emprenien carrera cap avall amb la porra en mà.
Darrerament he localitzat una nota al Diari de Terrassa del dia 31 de maig de l’any 2019 informava que en aquest lloc on hi van haver tantes detencions, s’havia posat una placa en commemoració a la ‘Manisfectació de la Font de les Canyes’ feta el dia 1 de maig de l’any 1969.
Em vaig poder escapar enfilant-me muntanya amunt i corria d’una manera que no ho havia fet mai quan feia atletisme. Aquell dia van ser diverses les persones que es van emportar detingudes, una d’elles una companya de l’hospital que més endavant va ser regidora. No ens havien avisat del propòsit de llegir un manifest; es devia donar per entès que en formar part del grup ho acceptàvem. És probable que la policia estigués assabentada d’aquell acte, altrament per què aquell desplegament de cotxes policials? Em vaig sentir conduïda.
Una altra noticia d’interès emmarcada en la Memòria històrica ha estat la creació de la Fundació Cipriano García Sánchez, obrer, sindicalista i polític de Comissions Obreres. L’any 1951 vivia al barri de Ca n’Anglada de Terrassa d’on en van sorgir la major part dels moviments socials.
Contactes
D’aquests temps que parlem hi havia necessitat que les persones ens adheríssim a diferents tendències ideològiques tant de caràcter liberal, socialista, comunista i també de tendències religioses vinculades o no a la religió oficial cristiana. Una vegada també vaig ser invitada a un acte diferent als que havia vist i hi vaig anar —tres vegades, penso— i en veure que no m’interessava vaig tenir feina a desfer el que havia fet. No em podia deslliurar de la situació, per fer-ho vaig haver de canviar alguns hàbits diaris.
Vistes aquestes vivències amb ulls d’ara, venen ganes de donar consells a les persones joves, però fer-ho no seria adequat perquè cadascú ha de tenir les seves experiències vitals. El més important és tenir consciència del que succeeix i si cal tenir el coratge de dir no.
