De petita anava a jugar a casa de la meva tia, Teresa Masana, que vivia a prop de casa al carrer Infant Martí de Terrassa. Tenia un habitatge que ocupava dos casals i la part del davant es destinava a botiga, on venia els productes de la collita que li portava el meu pare, com també vi i conserves que preparava ella mateixa.
Des de l’entrada de la botiga i fins a la porta del pati hi havia una catifa estreta i llarga que la tia sovint escombrava fent un gest lateral cap aquí i cap allà. Era la catifa per on passava el Nano, el cavall del pare, quan entrava per anar a l’estable del final del pati. Anava a jugar allà perquè era en aquest carrer on tenia la colla que sempre barrinàvem quina una en podíem fer, que van ser moltes.
La tia, en enviudar, com que tenia espai, va allotjar a casa seva algun dispeser que normalment hi sopava i dormia. Un d’ells era en Roberto, de qui els meus cosins sempre reien explicant que s’empassava els pinyols de les olives. Era veritat, ho havia comprovat asseguda a taula subjectant-me el cap amb les dues mans, com quan volem observar bé una cosa. Es menjava les olives verdes trencades o negres que preparava la tia cada any i no deixava cap pinyol al plat. Era una cosa molt rara el que feia en Roberto.
Van passar els anys i no havíem coincidit més amb el senyor Roberto. Un diumenge, la meva mare i jo vàrem decidir anar a dinar a un restaurant i quan vàrem entrar totes les taules estaven ocupades i decidírem marxar, però en aquell moment la mare i en Roberto es van reconèixer i quan estàvem a punt de marxar la mare, que tenia fama de ser molt col·loquial i falaguera, diu: “Hola, senyor Roberto!” En Roberto es aixecar de la cadira i diu: “Hola Anna, que ilusión volverla a ver, cuanto tiempo que ha pasado”. També va afegir: “Hola Rosa, que guapa y alta te veo, como has crecido”. En Roberto va afegir: “No os marcheis; podeis sentaros en mi mesa”. I la mare va observar: “¿Quiere decir, señor Roberto? ¿No le vamos a molestar?” “No, al contrario, estaré mejor acompañado —va dir—. Ahora aviso al camarero que traiga otra silla”.
Estàvem dinant de gust i tranquils fins que en anar a punxar amb la forquilla una oliva de l’amanida que hi havia al mig de la taula, aquesta fa un salt i va a parar sobre la americana de color clar que duia en Roberto. Ara penso que, per fer aquell moviment, era necessària l’existència d’una atracció entre l’oliva i el senyor Roberto. Veient el que acabava de provocar em vaig aixecar de la cadira i tovalló en mà vaig dir: “Señor Roberto, disculpe, lo siento mucho. ¿Me permite que le limpie un poco la mancha?”. En Roberto era un senyor que sempre anava molt ben vestit i vaig pensar que per a ell allò devia ser una incomoditat.
A taula hi havia un sifó i se’m va acudir mullar una punta del tovalló amb aquella aigua gasificada per fregar la taca. La maneta del sifó anava forta i no sortia el líquid, vaig aplicar més força i llavors en va sortir un raig desproporcionat que va ocasionar que en Roberto quedés tot moll d’aquell líquid fresc de nevera de mig tòrax en avall. Va reaccionar tirant el cos enrere i alçà les mans cap amunt, mentre jo procurava eixugar-lo per tot arreu on tenia la mullena. La mare va dir: “Té, agafa el meu tovalló, que aquest teu ja està moll”. En Roberto restava en aquesta posició sense dir res, com si hagués quedat paralitzat, mentre que jo amb compte intentava revertir la situació.
No recordo de què vàrem continuar parlant a taula, només que vàrem sortir tots tres del restaurant i ell amb dos dits s’agafava la part de dalt dels pantalons com si es volgués treure la resta de sifó que li quedava. La mare va dir: “Señor Roberto, a ver, ahora con el aire se le irá secando un poco”.
Ens vàrem acomiadar i novament li vàrem demanar disculpes. La mare em va dir: “Rosa, hem quedat molt malament amb el senyor Roberto”. “Sí, mare —li vaig respondre—, però ha estat sense voler”. Recordo que en el moment d’aquell ensurt ens ho havíem pres seriosament, però ara que ho estic explicant trobo que la situació va ser molt còmica.
