El dia 12 de març del 2020 tenia hora a l’Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí, ja que l’arxiver m’havia dit que millor concertar la cita perquè hi havia poc espai disponible a la sala de recerca —de fet aquell matí hi havia sis o set persones.
Vaig sortir de bon matí de la Bisbal i el sol començava a despuntar, quan al cap d’una estona que circulava amb el cotxe vaig adonar-me que el cel era ple de deixants, els rastres de condensació dels avions comercials. El cel estava bigarrat d’aquestes línies blanques que es creuaven entre si pujant, baixant i algunes en línia recta, ben bé com si de l’aeroport de Girona n’hagués sortit un festival aeri deixant les respectives esteles. Els deixants en comptes de desaparèixer s’anaven obrint i ampliant la superfície.
Anava badant mirant l’espectacle atmosfèric —per a mi no era nou perquè l’he vist moltes vegades pel Baix Empordà— i quan vaig arribar a la rotonda de Verges en lloc d’agafar la carretera que va a Torroella, vaig girar cap a la carretera que porta a Roses. Després de fer diversos quilòmetres i observant aquell fenomen atmosfèric vaig entrar en un poble per poder fer el canvi de sentit.
Llàstima que no vaig poder aturar el cotxe per aquella carretera tan estreta que arriba prop del pont del Ter de Torroella; em delia per fer una fotografia a la muntanya del Montgrí perquè del seu darrere sortien diversos deixants blancs com si fos un ventall d’aquells estels de condensació, com en diuen, la qual visió em feia pensar que el Montgrí semblava l’estàtua de la Llibertat dels EUA. Si hagués fet la fotografia hauria estat digna de presentar a concurs.
Tenia pensat que aquell dia en sortir de l’arxiu aniria a dinar al restaurant del club de golf que està en una de les sortides de Torroella, però quan vaig veure que el cel era tot gris, que tenia un gris plom, vaig decidir no fer-ho. Potser em vaig suggestionar i sé que algú pensarà que són manies meves, però la realitat era que l’atmosfera s’havia tornat densa i em feia la impressió que em mancava l’aire per respirar. Vaig experimentar allò que col·loquialment en diem un mal rotllo.
Una vegada a casa vaig fer el dinar i la meva intenció era anar més tard al supermercat, però vaig veure que l’atmosfera encara era més densa que al matí, motiu pel qual em vaig desdir d’anar a comprar, pensava que era millor estar a casa i anar a fer la compra l’endemà dissabte. Com a fet curiós al vespre vaig encendre la TV per mirar les notícies i veig que Pedro Sánchez, el president d’Espanya, avisava la ciutadania que havíem de quedar-nos a casa sense sortir —el terme usat era que havíem d’estar confinats—, tot degut al fet que regnava un virus molt contagiós que donava símptomes semblants als de la grip però molt més infecciós.
De seguida vaig pensar que una de les causes d’aquella gravetat de què informava el president havia de estar potenciada, de segur, per la combustió dels motors que aquell divendres dia 12 expulsaven els avions a l’atmosfera —no es va dir res d’això que pensava n’era la causa; era el coronavirus—. Era la primera vegada que l’ordre d’un president del govern em feia quedar a casa resguardada, cosa que molt disciplinadament vaig fer, perquè veia que aquella atmosfera no ens podia fer cap bé.
La meva mare recorso em va explicar que l’any 1936, just abans de la Guerra Civil Espanyola va veure com una pluja d’estels queia del cel, he de reconèixer que no vaig donar masa importància al fet i potser degut que aquest era un fenòment que no tenia integrat n el meu imaginari.
