Vull comentar un fet que em va succeir quan estudiava el segon curs d’infermeria (ATS) a l’escola de l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Juntament amb Elisa Encinas, una companya d’estudis, després de sopar —estàvem en règim d’internat—, ens vàrem posar la roba de gimnàstica per anar a jugar una estona a ping-pong, a la taula que l’escola tenia en una terrassa.
Mentre jugàvem, sentim una veu que venia de baix al carrer: “Elisa!” La Elina va mirar i va dir:
—Hola, señor Manolo, hacía tiempo que no le veía.
—He estado de vacaciones y hoy me incorporo al trabajo —ell li va respondre.
—A ver qué día me enseña los muertos —va continuar la Elisa.
—Cuando quieras, Elisa, si quieres puedes venir ahora —li va proposar.
Manolo treballava de nits al mortuori de l’hospital en un edifici independent separat del centre.
—Rosa, m’acompanyes a veure els morts? —em diu Elisa.
—No —vaig respondre—; a més a aquestes hores no em ve gens de gust.
Fent un gest i un tipus de veu especial tornà a insistir:
—Va, Rosa, acompanya’m. Jo tinc ganes d’anar-hi, però sola em fa cosa. Tornarem de seguida i no cal ni que ens canviem de roba.
Vaig cedir al prec i ens vam dirigir al mortuori. El senyor Manolo així que ens va veure ens va fer una visita guiada per tot el recinte, ens obria els diversos recipients, que eren plens de formol i elements orgànics. No cal donar-ne detalls però ell sí que ens els donava. Sort que ja havíem digerit el sopar. Podem dir que vàrem inspeccionar el departament minuciosament i després en Manolo ens diu:
—Aquí dentro, en estas cámaras frigoríficas es donde se guardan los cadáveres. Cada uno de ellos está identificado con esta tarjeta que hay aquí en la puerta.
Tot d’una, obre la porta d’una d’aquelles cambres d’acer inoxidable i surt disparada fins a mitja sala una llitera amb un difunt, fent un terrabastall també espectacular. Tot i presentar una cara excessivament pàl·lida ens va fer la impressió que aquell difunt havia estat guardat en vida. El xiscle d’espant que vàrem fer es devia sentir per tota la residència general i vàrem engegar a córrer com si ens empaités el dimoni, sense mirar enrere. Gairebé sense alè vàrem entrar a l’escola per resguardar-nos sota l’empara de les nostres companyes. Aquella nit ens va costar agafar el son perquè a més desconeixíem què havia passat amb aquella persona suposadament difunta.
La Elisa l’endemà es va assabentar que la causa d’aquell incident havia estat que l’empleat que havia posat el difunt a la cel·la metàl·lica no va tenir en compte de col·locar la llitera al carril d’entrada i sortida, la qual cosa va fer que aquesta quedés recolzada sobre la porta i per això en obrir-la va saltar. Era evident que era necessari una acurada revisió tècnica d’aquell mecanisme propi de cinema de terror.
Mentre estava escrivint aquesta anècdota vaig recordar també el període de pràctiques que havia fet al servei d’anatomia patològica de l’hospital de Bellvitge durant el tercer curs d’estudis, que ara ve al cas explicar.
La nostra promoció d’estudiants d’infermeria de l’escola de Bellvitge corresponent al 1971-1974, havíem fet els estudis de primer i segon curs a l’escola Vall d’Hebron de Barcelona conscients que seriem la primera promoció d’infermeres graduades a l’escola del nou complex hospitalari de Bellvitge.
Cada mes les estudiants canviàvem de servei de pràctiques i com que érem alumnes de tercer curs i també per la manca d’infermeres, vàrem dur a terme tasques d’infermeria a nivell gairebé professional.
En un d’aquests canvis de servei vaig ser destinada al departament d’anatomia patològica i arran de la impactant experiència que havia tingut en un servei similar, vaig estar a punt de negar-me a anar-hi però, finalment vaig reconsiderar-ho pensant que els ensurts s’havien d’afrontar.
Al contrari del que pensava que em trobaria, el servei em va agradar perquè a la secció on estava es duien a terme els estudis citològics de les mostres preparades sobre làmines de vidre anomenades portaobjectes i mitjançant l’observació al microscopi —l’hospital ja disposava en aquells moments de microscopi electrònic.
El servei tenia un marcat caràcter d’estudi científic: es procurava indagar les causes de les malalties mitjançant l’anàlisi de les morfologies o alteracions citològiques procedents dels diversos fluids orgànics o biòpsies quirúrgiques obtingudes dels pacients.
Va coincidir que la doctora C. Benasco estava duent a terme com a investigadora principal un estudi citològic i em va demanar si m’interessava col·laborar en la cerca de dades obtingudes de les histories clíniques i en altres registres complementaris. M’hi vaig avenir amb molt de gust.
L’estudi consistia a correlacionar les dades obtingudes a partir de la clínica, símptomes i exploració del malalt i comparar-les amb el resultat citològic de les mostres del mateix pacient obtingudes mitjançant la captura de fluids i teixits orgànics. Les dades també podien ser correlacionades amb altres estudis anatomopatològics post-mortem quan el pacient no havia pogut superar la malaltia.
Els autors d’aquesta investigació eren C. Benito, G. Rufi i J.E. Ferrer, que la van presentar amb el títol “Correlación clinico-citologica en un Servicio de anatomia patològica”, a Patologia, órgano de las sociedades españolas de anatomia patológica y citologia (vol. VIII, núm. 4 octubre. Madrid, 1975).En l’apartat d’agraïments els autors van esmentar també la meva col·laboració en la recopilació de dades, fet del qual els vaig restar agraïda.
Per acabar voldria destacar que l’estada en aquest servei em va permetre adquirir un tipus de coneixements que sobrepassaven els de la disciplina pròpiament infermera, tot i que hi tenien relació, per la qual cosa també estic agraïda que l’escola d’infermeria de Bellvitge posés al meu abast aquesta oportunitat formativa.
