L’any 1971 estava estudiant a l’escola d’infermeria de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, centre que funcionava en règim d’internat des del diumenge al vespre fins al dissabte després de pràctiques. Quan sortia els dissabtes, a les dues del migdia, havia de córrer bastant per poder estar a les cinc de la tarda a la drogueria Levi de Terrassa i abans passar per casa. Sort en tenia que amb la Vespa i circulant per la carretera de la Rabassada, que coneixia bé, arribava puntual a la feina.
La drogueria estava situada al carrer Antoni Torrella gairebé a tocar de la Rambla d’Egara i era un dels comerços del ram de la drogueria més importants de la ciutat. Disposava d’un local gran i adequat per tenir-hi exposats un bon ventall de productes, incloent-hi una secció de perfumeria.
El sou per treballar els dissabtes de cinc a nou de la tarda era considerat baix, dues-centes cinquanta pessetes. Vaig anar-hi a treballar perquè m’ajudava a cobrir despeses, perquè jo mateixa em pagava els estudis i, encara sort que el segon i tercer curs em van concedir una beca, tot i que també feia guàrdies a l’hospital alguns diumenges, festius i vacances escolars.
Escric aquest episodi propiciat, com em sol passar, per haver localitzat tres fotografies de l’època i m’he sentit motivada a dir-ne quelcom. Vist des d’ara, quedo sorpresa de l’empenta que teníem quan érem joves, perquè fèiem practiques diàries d’infermeria de 8 a 14, dinàvem i de 16 a 19 assistíem a classes teòriques. Una companya i jo encara teníem humor d’anar de 15 a 15.45 a fer una partida a la pista de tennis de l’escola.
Et treball a la drogueria també obligava a estar-nos dretes i anant amunt i avall atenent els clients. Un dia el gerent de l’establiment, el senyor Nicolàs, em va proposar fer la promoció d’un producte especial per rentar plats perquè es tractava d’una marca nova i la gent no el comprava tot i ser més econòmic que els altres. He de reconèixer que vaig tenir èxit, les explicacions que donava van ser convincents i el producte es va vendre de manera fluida.
Un dia juntament amb altres productes per portar a casa, vaig comprar un flascó del ja famós rentaplats i el diumenge després de dinar en posar-me a rentar plats veig que el producte no feia escuma i li costava retirar el greix de plats i cassoles a no ser que n’hi posessis molta quantitat, un autèntic fracàs químic. Em vaig indignar en descobrir les no virtuts d’aquell ingredient verdós rentavaixelles i en especial perquè havia ensarronat mig barri del centre de Terrassa. El dissabte següent en arribar a l’establiment vaig dir al propietari que no promocionaria més aquell rentaplats, perquè era simplement aigua amb una mica de sabó. La primera sensació que vaig tenir d’acord amb l’expressió del propietari va ser que me n’havia d’anar a casa, però no, vaig continuar a la botiga sense fer de captadora de clients.
A part d’aquesta anècdota, entre nosaltres, les dependentes, teníem bona relació i fins i tot ens divertíem posant-nos perruques que també teníem a la venda i fer assajos amb mostres per veure quins tons de pintallavis i ombra d’ulls ens quedava millor. També provàvem mostres de perfums algun dels quals era de gran intensitat.
