En un àlbum de fotografies d’aquells que poc sovint et mires hi vaig trobar imatges d’una una festa a l’hospital de Mútua de Terrassa per la diada de Sant Joan de Déu el dia 8 de març del 1969, aniversari del naixement, l’any 1495, del sant que més tard es va convertir en patró de les infermeres i dels bombers.[1]
Fem quatre ratlles per recordar aquella festa tan divertida, i atrevida al mateix temps, que consistí en representar el tarannà d’algunes de les persones que tenien càrrecs a l’hospital i va resultar ser una manera simpàtica i humorística de donar a conèixer les nostres, diguem-ne, reivindicacions emprant formes i paraules respectuoses. Si observem els fets retrospectivament podem considerar que l’esmentada celebració va ser un esdeveniment únic perquè a poc a poc es va anar perdent aquest tipus d’actes festius.
Com solia succeir a gairebé totes les empreses, entre els directius, càrrecs intermedis i treballadors podia haver-hi un frec a frec potenciat per divergències d’opinió respecte a les plantilles de personal, els horaris laborals i el salari. Per aquest motiu, a les infermeres més veteranes del centre per celebrar la diada del 8 de març se’ls va acudir representar una peça teatral representativa d’ esdeveniments poc afortunats o simplement extreure la part còmica de les relacions entre nosaltres. Es va escriure un guió i es va repartir els papers que s’havien de representar, també va ser elaborada una per una invitacions del acte que es van repartir per a cada servei, en aquell moment encara no disposàvem de fotocopiadora.
La idea consistí a muntar un plató televisiu, possiblement influenciades per la novetat que en moltes llars ja es començava a disposar de televisor en blanc i negre. La Juanita Álvarez i jo vàrem representar els càmeres que enregistraven les imatges, tres o quatre infermeres i auxiliars assegudes darrere una taula simulaven ser el jurat avaluador dels personatges que sortirien a escena i un altre grup, que interpretava els personatges, en ressaltava còmicament el tarannà.
Entre els simulats recordo Maria Llobet, cap d’infermeria i dona de forta personalitat, exigent amb el treball assistencial i de grans qualitats humanes. Una particularitat d’ella era el fet que entre nosaltres volia que ens donéssim el tracte de senyoreta, seguit del cognom, o sigui que per esmentar-ne alguns, érem la senyoreta Casanoves, Guillemí, Casamada, Puig, Tondo, Edo, Mádico, Bruguer, Castells, Ortega, Calsina, de Pablos, Arxé, Ramoneda, Batalla, Pla, Humet, Badrines, Josa, Masana …. Aquest tracte també ens l’havien de lliurar els metges .
A la fotografia de la esquerra hi veiem els dos càmeres de TV, Juanita Álvarez i Rosa M. Masana
També ens demanava que anéssim correctament uniformades i que no perdéssim el temps en coses poc importants. Ella era la primera de posar-se a fer una tasca si era necessari i sempre l’havia vist uniformada impecablement, amb les seves sabates de mig taló i una gran còfia que li amagava del tot els cabells. Quan passava pels serveis assistencials portava una carpeta amb la planificació d’horaris, les tasques a realitzar i altres assumptes.
Durant l’escenificació la infermera que va representar la senyoreta Llobet va ser Julia Morales, que a més tenia l’avantatge de ser actriu de teatre local: no s’hauria pogut trobar ningú que imités la personalitat de la protagonista com ho va fer la Julia, incloent-hi el to de veu. Les persones que assistien a la representació no paraven de riure i l’esclat va ser més gran quan la Julia va dir la frase que solia dir la senyoreta Llobet quan enxampava les auxiliars fora del lloc de feina i conversant: “Ah, no! Això sí que no. A plegar gases!”
Un altre dels personatges parodiat era el senyor Simon Fiestas, cap de personal, que va ser interpretat per la Ramona Puigfel, infermera que era alta com ell. Val a dir que poc després la Ramona, en plena joventut, ens va deixar. Ens honora recordar-la i mostrar-ne una imatge.[2] Va representar el senyor Fiestas duent una caixa de sobres de color marró ordenats alfabèticament, igual que el que usava ell per pagar-nos en efectiu el salari mensual. També portava una càmera de fotos penjada a l’espatlla, ja que era aficionat a la fotografia i havia guanyat diversos premis fent aquesta activitat.
No puc donar detalls dels diàlegs, però es tractava d’esquetxos humorístics i la desfilada de persones va ser àmplia. També de tant en tant es cantava una cançó la tornada de la qual feia “Sant Joan de Deu i quin poc sou / hem de menjar aigua i pa sol” i després continuava amb diverses lletres.
També s’hi va mostrar alguns dibuixos d’objectes que podem veure a les fotografies com una clau i un telèfon. Aquest últim estava relacionat perquè alguna cosa succeïa que ara no recordo i la clau era un objecte al que sempre havíem d’anar al darrera quan teníem necessitat de fer ús del WC que estava situat a la segona planta de clínica.
No en podem donar més detalls de la celebració, però crec que són suficients per conèixer quelcom d’aquells anys i veure l’evolució del pas del temps. I potser també aquesta crònica pot engruixir o complementar la gran història de la Mútua, més coneguda per la seva funció assistencial que no pas per les vivències i historietes dels seus treballadors.
Notes
[2] Ara escrivint aquest text, m’he adonat que les dues infermeres principals actrius d’aquella representació van morir joves perquè Julia Morales, uns anys més tard que la Ramona Puigfel, també ens va deixar quan encara tenia anys de vida per endavant. Les recordem.
