Era a finals dels anys seixanta i principis dels setanta que treballava d’auxiliar de clínica a la Mutua de Terrassa, entitat que oferia assistència als afiliats a la Seguretat Social i també era una mútua asseguradora d’accidents laborals, bastant freqüents en una ciutat altament industrialitzada i amb gran activitat en el ram de la construcció. Actualment la Mutua rep el nom d’Hospital Universitari de Terrassa.
A la Mútua hi vaig exercir bastants anys i vaig passar per gairebé totes les especialitats. A consultes externes sempre hi havia molta gent i venien a visitar-se bastantes persones que havien vingut a treballar i procedien d’alguna província d’Andalusia.
En ocasions un pacient nouvingut a la ciutat venia a visitar-se i deia: “Doctor, vengo a que me visite porque tengo un regomeyo de pa qué”.
El metge li preguntava:
—¿Y pues, que le sucede ?
—No sé doctor, no sé, es este regomeyo que tengo.
El metge semblava perdut davant la necessitat d’haver de formular un diagnòstic, que no l’acompanyava gens ja que la senyora o senyor que tenia el regomeyo tampoc trobava o no sabia la manera com expressar-se per explicar en què consistia el seu malestar. Per la manera com gesticulava aquesta sensació tant podia tractar-se de quelcom físic, psíquic, emocional, espiritual o fins i tot còsmic, existencial o holístic, com ho vulguem veure.
Finalment el metge acabava receptant-li un flascó de pastilles de vitamina C, d’aquelles que es dissolien en aigua, o bé si veia la persona desnodrida li receptava un complex vitamínic i li deia que tornés si no li passava.
Entre nosaltres, les infermeres i les auxiliars —la majoria eren molt joves i enriolades—, el regomeyo es va convertir en una paraula pròpia per fer broma, especialment per la part final, perquè algunes vegades dèiem: “Tinc un refredat o un mal de cap de pa qué”.
Ara quan vaig recordar aquest episodi de l’etapa professional, em vaig adonar encara més que la nostra pràctica de la medicina se sustenta en els símptomes, els valors analítics, el resultat de les exploracions radiològiques, quirúrgiques o d’altres, de manera que tinguem al davant quelcom de visible, mesurable, indexat perquè puguem fer-ne un gràfic, expressar-ho amb una formulació, tocar-ho.
Per contra, el símptoma o els símptomes del regomeyo eren impossibles de desxifrar, perquè s’escapaven de poder ser mesurats d’alguna manera, fet que feia que no poguéssim donar cap solució a la persona que demanava ajut al servei sanitari.
Se’ns escapen bastants aspectes de la configuració humana de caràcter energètic, espiritual o existencial que en tot cas ho deixem per a altres i determinats especialistes que no saben si són o no resolutius.
Seria magnífic que poguessin saber què és un regomeyo, o potser millor que no ho sapiguem, perquè correria el risc que el reduíssim, que el simplifiquéssim donant-li un nom tècnic i elaboréssim un producte limitat per a una causa tan abstracta i humana al mateix temps.
Potser cal que deixem el regomeyo al seu lloc, que continuï sent un estat indefinit de la naturalesa humana, res en concret i tot a la vegada, que sobrepassa el raonament, d’aquesta manera el tindrem segur, no li podrem retallar cap aspecte de la seva tan àmplia magnitud. Així ho vaig sentir quan hi vaig pensar.
La sorpresa ha estat que al revisar el Diccionari de la Real Academia Española he vist que el regomeyo hi apareix. És un terme usat a Múrcia que es defineix com un malestar físic que no arriba a ser un verdader dolor. També com un disgust no revelat a l’exterior. Està bé, però penso que és més, molt més que això.
