Es diu que una persona ha estat operada d’amigdalectomia quan mitjançant un procediment quirúrgic li han estat extretes les glàndules palatines o amígdales, òrgans situats sobre la part interna de la llengua, un a cada costat de l’úvula o campaneta.
Les glàndules estan formades per un paquet de teixit limfoide que mitjançant les cèl·lules macròfagues actuen fagocitant, o sigui, encapsulant i ingerint els possibles agents nocius per al cos humà que poden entrar per la gola. És per aquest motiu que en ocasions veiem formació de pus per sobre de les glàndules com a resultat de la lluita entre els bacteris i les cèl·lules defensives.
La paraula adenoide es refereix a les glàndules endocrines i en aquest cas fem indicació a les glàndules palatines. Per altra banda ectomia significa extirpació, d’aquí que la intervenció s’anomena adenoamigdalectomia. Sovint aquest tipus d’intervencions es feien de manera simultània també amb l’extracció de les anomenades vegetacions, unes estructures de teixit situat a la part posterior del nas, també conegudes com a carnots.
S’ha considerat explicar aquesta tècnica d’intervenció aplicada en la dècada dels anys seixanta perquè ara ja no es fa d’aquesta manera i així, doncs, es pot considerar una pràctica històrica en el camp de la medicina.
En aquesta ocasió comentaré un fet personal. De petita sovint tenia otitis i quan havia complert els vuit anys, el metge de capçalera de la familia va aconsellar als meus pares que fos intervinguda de les glàndules i dels carnots, motiu pel qual ens va adreçar a la consulta d’otorrinolaringologia de la Mútua de Terrassa.
El dia de la intervenció vam anar a la consulta a la tarda i jo sense dinar. Ens van cridar perquè entréssim i a dins hi havia el metge, la infermera i un senyor de baixa estatura però corpulent que també duia bata blanca. Van fer córrer un moble metàl·lic ple d’instrumental cap a un lloc on hi havia una cadira.
El senyor baixet em diu: “Vine, maca, seu a la meva falda.” M’hi assec i m’agafa els braços creuant-los l’un amb l’altre i amb les seves cames va immobilitzar també les meves en forma de creu, de manera que era impossible moure’m.
El metge em va demanar que obrís la boca; ho vaig fer perquè desconeixia de què anava aquella intervenció. Penso que em va posar un aparell per evitar que tanqués la boca. Vaig sentir com m’arrencaven, literalment, les glàndules, i quan van retirar l’instrumental de la boca vaig pensar que ja s’havia acabat aquell mal tràngol, però no. Seguidament van procedir a extirpar-me les vegetacions o carnots. La sensació era com si un ferro rasqués no sabia què per dalt del paladar i tenia la sensació que em faltava l’aire. Em van fer glopejar quelcom i van dir-nos que ens esperéssim a la sala.
M’havien acabat d’operar d’aquella manera que abans en dèiem en viu, o sigui sense anestèsia. Estava impressionada pel que m’havia acabat de succeir i sense paraules, perquè no podia parlar. La meva mare duia una tovallola i me la va donar perquè m’eixugués la sang que em sortia. Passada una estona va venir la infermera a la sala d’espera, es va mirar la tovallola i possiblement veient que la quantitat de sang era normal, ens van dir que podíem anar a casa i que no prengués res calent.
Només podia empassar líquids i aquests també em feien mal quan passaven per la gola. És curiós, però d’aquells dies recordo també la petita recompensa que vaig tenir després d’haver passat per aquella situació. Va ser el dia que la meva cunyada Jùlia, que festejava amb el meu germà Francesc, em vingué a visitar i em va portar un Dakar, pastís de xocolata que feia poc venien a la pastisseria del portal de Sant Roc de Terrassa i en aquells moments significava un verdader caprici poder-lo menjar. Va ser el primer aliment sòlid que vaig prendre després de tres dies només bevent líquids.
En aquell temps era bastant habitual que la mainada fos operada de les glàndules així com també els joves, especialment les dones, fossin intervingudes d’apendicitis, es considerava una cosa gairebé normal. D’aquesta intervenció me’n vaig escapar però la meva germana no. Amb el pas dels anys cada vegada més es valoren els beneficis i els inconvenients d’aquest tipus d’intervencions, sempre evidentment que no sigui del tot necessari practicar-les.
De fet, als humans no sé què ens passa, però els òrgans més accessibles són els que tenen més risc que siguin extirpats. Em refereixo en concret a l’ablació genital femenina i a l’operació de fimosi que es fan practicar alguns homes, quan en realitat la pell del prepuci està demostrat que també acompleix una funció.
L’any 2005 a la revista SciElo va ser publicat un estudi transversal que duia per títol ‘Asociacion entre amigdalectomia, adenoidectomia y apendicitis’, en què els autors afirmaven que hi havia relació entre elles i en base a la vinculació existent amb el sistema immunitari de l’organisme, tot i que manifesten, en la línia d’altres investigadors, que caldria disposar de més estudis en aquesta línia.
Notes
[1] Spalteholz, Werner. Atlas de Anatomia Humana, tom III 2a ed. Barcelona: Labor, 1963.
