La nena de bosc
A principi de la dècada dels 2000 exercia d’infermera en una vila dedicada principalment a l’agricultura i els serveis. Un dia mentre estava a la consulta va venir un pare acompanyat de la seva filla de sis anys perquè posés una vacuna a la nena. La petita cridava l’atenció perquè era diferent de la mainada que sovint venia a la consulta: tenia un aspecte molt saludable i bona complexió física —morena de pell, fruit del contacte amb el sol, i amb uns ulls negres molt vius—, però el que més seduïa d’ella era la seva facilitat de paraula i la proximitat cap a una persona desconeguda, la infermera del poble.
Sorpresa i a la vegada fascinada, vaig preguntar al pare:
—D’on ha sortit aquesta nena?
—De bosc, aquesta nena és de bosc. Passa que vivim en un mas bastant apartat de la vila i hem tingut la sort que no ens ha estat mai malalta, però ara la volem portar a estudi i la directora ens demana el llibre de vacunes per poder-la matricular —em va respondre.
—Així vol dir que hem d’iniciar la vacunació de totes les vacunes no passades? —vaig dir-li.
—Sí, és clar, i doncs què hem de fer si no? Per això hem vingut.
—No, sí, està clar, l’hem de vacunar —vaig exclamar—.
Però a diferencia d’altres vegades, durant la meva tasca professional, en aquesta ocasió vacil·lava, anava més a poc a poc i mentrestant la nena, des de la cadira on estava asseguda, s’ho mirava tot i feia alguna pregunta que no recordo, relacionada amb la meva feina.
Vaig avisar la nena del que li faria. Era el meu costum abans d’aplicar una tècnica per primera vegada.
—Et faré una petita punxada aquí al braç —li dic.
—No. Per què ho has de fer? —em va replicar.
—Per administrar-te una vacuna que evitarà que et posis malalta.
Després d’aquella explicació vaig adonar-me de la meva incoherència pel fet que aquella nena no sabia què volia dir, per experiència pròpia, aquella paraula. El pare va dir: “Sí, dona, ja ho saps, és perquè puguis anar a estudi.”
Deixant les meves objeccions de banda, vaig administrar la primera dosi de la vacuna DTP (diftèria, tètanus i tos ferina ) d’acord amb el programa de rescat de vacunes i li vaig lliurar la cartilla que donava testimoni que havia iniciat la vacunació i que inclou el calendari de vacunacions, que podeu veure en la imatge que mostro. Actualment el nombre de vacuna és més alt però en l’època de què parlo algunes encara no hi havien estat incorporades com a vacunes sistemàtiques.
Després de la consulta en ocasions coincidíem amb el metge, que també havia finalitzat les visites, i conversàvem sobre temes professionals i també sobre algun fet personal. Aquell dia vaig dir-li:
—Avui he adulterat una criatura.
—Què dius ara? Què has fet”, em va respondre.
—Res, que he iniciat el programa de vacunacions a una nena de sis anys.
—Bé, però això que dius no és adulterar una criatura. Que no en duia cap de posada, de vacuna ?
—No, perquè mai havia estat malalta.
—És del nostre contingent?
—Sí.
—Doncs ja té mèrit que se n’hagi pogut escapar.
La nena del circ
En una altra ocasió exercia d’ infermera en un poble on feia pocs dies que havia vingut un circ internacional a fer representació. Un dels artistes de l’espectacle es va fer una ferida en un braç, motiu pel qual va venir a la consulta i ho fa fer acompanyat de la seva filla, que devia tenir vuit o nou anys.
Recordo que aquella nena també em va sorprendre en especial per la seva facilitat de paraula i el tracte proper amb una persona que acabava de conèixer, es notava que estava habituada a relacionar-se amb persones i ho feia amb especial simpatia i gràcia. Destacava també en ella la seva constitució física, marcadament àgil.
Pare i filla van continuar venint a la consulta uns dies i un d’ells va tenir la amabilitat d’obsequiar-me amb dues entrades per al circ. Quan estava asseguda mirant l’espectacle vaig pensar que possiblement veuria la nena actuant, però no va ser així. “De fet és massa joveneta per sortir als escenaris”, vaig pensar.
He volgut explicar aquests dos fets relacionats amb la mainada perquè, encara que ens sembli que no, és fàcil fer comparances encara que només sigui per posar de costat dos sistemes educatius. Només ha estat un simple exercici d’observació per constatar que les habilitats personals d’aquelles dues nenes en relació amb la mainada escolaritzada que venia a la consulta eren marcadament diferents.
