Un dia que estava cosint les vores d’una xarxa protectora per a les plantes, em va venir el record de la Pilar Tondo, donant-se la casualitat que a causa del canvi d’ubicació dels llibres tenia a prop meu un àlbum de fotografies. Deixo de cosir, el miro i a dins hi havia fotografies d’ella.
Amb la Pilar va coincidir que l’any 1964 i el mateix dia vàrem entrar a treballar a la Mútua de Terrassa. Va passar que entre la responsable del departament i ella no es va crear bona sintonia. Això ocasionava que davant de qualsevol error era amonestada amb contundència i en ocasions la Pilar alliberava el seu malestar explicant-me els fets. Era evident que el tracte que rebia era desproporcionat.
Al contrari em passava a mi, ja que em veia totes les gràcies que podia tenir una noia de dinou anys inexperta però amb ganes d’aprendre. Amb tot, la Pilar i jo vàrem mantenir una bona amistat tot i que ens portàvem potser uns quinze anys de diferència.
En aquell temps la directora d’infermeria de l’hospital ens demanava que ens tractéssim de vostè, tant entre el cos d’infermeria com envers els facultatius, de manera que la Pilar era la senyoreta Tondo i jo, la senyoreta Masana.
El Cottolengo
La Pilar era una persona de fortes creences religioses i amb un manifest esperit d’ajut als altres. Un dia em va proposar que l’acompanyés a Barcelona a l’asil de malalts psíquics del Cottolengo del pare Alegre.[1]
Amb el seu Seat 600, un diumenge a primera hora del mati ens dirigírem al Cottolengo per donar esmorzar als residents. Succeïa que els diumenges una part del personal feia festa i per aquest motiu es demanava l’ajut de persones voluntàries.
Després de servir i ajudar a esmorzar els qui ho necessitaven, procedíem a fer la higiene personal dels malalts, tasca que fèiem fins a l’hora de dinar, quan ajudàvem a alimentar-se qui tenia dificultat per fer-ho per ell mateix.
Durant els dies que vam seguir anant-hi vam experimentar una dualitat de sentiments. D’una banda el positiu, generat per la possibilitat de poder ajudar les persones que ho necessitaven tant en les necessitats fisiològiques d’alimentació, higiene i eliminació com per l’afecte i consideració que els podíem donar per uns moments. Però, alhora, també afloraven un conjunt de sentiments, entre tristesa generada per la crua realitat del lloc amalgamada entre compassió, tendresa, injustícia i indignació a la vegada. Fins i tot a mesura que passaven les hores m’indignava amb mi mateixa perquè sabia que me n’aniria a casa i els abandonaria a la seva sort.
Girant la mirada enrere i intentant explicar aquest fet, he pres consciència de quelcom de mi mateixa que si bé ja coneixia no en sabia les causes que ara intentaré explicar. Durant els meus anys d’activitat d’infermera, sovint quan plegava de la feina experimentava una sensació de com si deixés els malalts abandonats. Més endavant quan vaig atendre pacients a domicili em passava el mateix, en especial quan ells donaven mostres que m’estaven esperant amb delit, possiblement perquè la meva presència trencava part de la rutina diària motivada per la incapacitat de locomoció personal.
La persistent sensació d’abandó havia agafat més força quan en alguna ocasió en incorporar-me a la unitat assistencial o en el moment d’entrar a un domicili després d’un cap de setmana de festa m’assabentava que la persona a qui feia cures havia traspassat.
Penso que l’impacte emocional que vaig experimentar al Cottolengo amb els malalts pot ser una de les causes que al llarg del temps hagi mantingut viva aquesta sensació.
Viatge a Lourdes i a Sitges
Amb la Pilar també vaig anar amb un autocar a França, a visitar el Santuari de la Mare de Deu de Lourdes amb la seva mare i una amiga. De Lourdes recordo que també vaig quedar impressionada, en especial en observar com diverses persones caminaven de genolls fent una infinitat de voltes a una estructura central . En aquesta situació els espectadors no hi podíem fer res, no els podíem ajudar. També havíem fet altres sortides com la visita al Museu del Cau Ferrat de Sitges fundat pel pintor Santiago Rusiñol l’any 1893.
- A Sitges a la dècada dels anys setanta
Una insuperable calçotada
El meu germà s’estava construint una casa en una urbanització plena de pins als afores de Terrassa. Tenia feta la part de baix, amb una gran llar de foc, que va ser un dels elements que aglutinà un major nombre d’amics tant d’ell com meus.
La família de la Pilar procedia de Tarragona, d’un indret proper a Valls, motiu pel qual tenien la arrelada tradició de coure calçots a la brasa. Aquest va ser el motiu que organitzéssim un àpat amb calçots portats directament de Valls.
El meu germà Cisco en aquest local que he esmentat hi practicava una de les seves habilitats, preparar a la llar de foc un bon coixí de brases que permetés coure-hi carn, carxofes, botifarres, rovellons, cansalada, el que fos. En aquella ocasió la novetat van ser els calçots, en un moment previ al boom d’aquesta menja. Els van enfilar amb un filferro per poder-los coure d’un costat i de l’altre girant-los amb facilitat. La Pilar va portar de casa una salsa de romesco exquisida; el paladar et feia saber que havia estat feta amb els cinc sentits. Ara seria difícil descriure la riquesa de sabors que contenia.
Havien parat la taula parada amb suficient espai per posar-hi les teules que havien de fer la funció de plat per als calçots, tot a punt. També els pitets que vaig fer per a cada un de nosaltres i amb el nom pintat, que em van mantenir ocupada diverses hores cosint a màquina, però ho feia molt de gust.
Encara que havia passat el temps, algú de nosaltres feia esment a la deliciosa calçotada que vàrem organitzar al Pi. El Pi era el nom de la parcel·la del meu germà Cisco i la Júlia. Una vegada vaig dir: “Penso que si algú està molt deprimit i vol deixar de viure, hem de dir-li que mengi una autèntica calçotada; de segur que canvia d’opinió per poder repetir.”
L’excels somriure de la Pilar
Potser el qualificatiu excels aplicat a un somriure ens pot semblar exagerat, però és el que vaig observar. Amb freqüència no podem tenir contacte continuat amb totes les persones que hem conegut a la vida; això va succeir amb la Pilar a causa que ella vivia a Terrassa i jo a Girona, tot i que en ocasions ens trucàvem per telèfon per saber com anava tot. Feia temps que no havíem contactat i un dia sona el telèfon per dir-me que la Pilar havia mort i a una edat bastant prematura. La notícia em va produir un sentiment de tristesa i nostàlgia.
Vaig voler anar al tanatori de Terrassa per donar el condol als familiars i acomiadar-me simbólicament de la Pilar, vaig arribar al cementiri una mica tard, cap a les 13 hores. Vaig preguntar a recepció a quin departament estava, me’l van dir i vaig anari. Obro la porta hi estava tot fosc i encendre la llum, els familiars de segur que havien anat a dinar.
El recinte feia respecte però em dirigí cap el segon compartiment , al obrir la porta la foscor era absoluta, vaig haver de palpar per veure on localitzava l’interruptor, obro la llum i m’acosto a veure la Pilar, la gran sorpresa va ser adonar-me que la Pilar estava somrient. L’impacte va ser gran perquè aquell somrís era com si anés dirigit a mi. No va tardar en apareixi el meu raonament que em feia negar el que estava veien, per la meva professió d’infermera i per familiars he vist diverses persones que han mort i ningú havia vist que tingués l’expresió d’un somriure.
Vaig estar-me una estona per veure si aquella expresió facial era una imaginació meva, no va desapareixer, per la qual cosa sempre he pensat amb aquell somris de la Pilar com a una vivència real que vaig experimentar, però que no en tenim cap explicació. Amb tot amb quedo amb que la Pilar em va regalar un somriure des de allà on fos. Va morir el dia 9-9-1999.
Coneixent el caràcter de Pilar vaig pensar en la possibilitat que quan ella va sentir que s’apropava a la seva transcendència espiritual no va tenir cap dubte i se sentia confiada i feliç, però també pensava que podia haver estat sota els efectes d’un potent analgèsic que l’alliberava del seu també possible dolor i sentia, potser, goig i placidesa. No ho sé, no podem saber aquestes coses. El meu dubte també era que aquest tipus de manifestacions no l’he vist expressades en altres persones, encara que es trobin sota els efectes d’un potent analgèsic.
Tinc bastant clar, o almenys la tendència a pensar-ho hi és, que la Pilar somreia perquè estava dotada de fe, una fe que potser li va permetre visualitzar com creuava les portes d’aquest món per arribar a una altra realitat o lloc meravellós que potser tenia incorporat dins d’ella mateixa, qui ho sap?
[1] El Cottolengo de Barcelona va ser creat per Dolors Permanyer i Joan Guim l’any 1939 en record al jesuïta Jacint Alegre Pujals com a asil per acollir malalts i necessitats i és mantingut per la caritat pública a partir del model de Giuseppe Benedetto Cottolengo el 1832.
