Amb motiu d’haver fet recentment una estada a la vila de Cardona, he recordat que la dècada dels anys vuitanta un grup de persones amants de l’espeleologia vàrem recórrer el Forat Micó, cavitat geològica natural adjacent a les mines de sal de Cardona. La raó de voler explicar quatre coses d’aquella excursió subterrània ha estat que en un àlbum de fotos antigues n’he localitzat quatre que junt amb un plànol donen testimoni del que exposaré.
Vam anar a explorar el Forat Micó un grup de persones inscrites a les activitats d’espeleologia que organitzava el Centre Excursionista de Terrassa, més endavant anomenat Secció d’Investigació Subterrània (SIS). Érem tres auxiliars de clínica que treballàvem a la Mútua de Terrassa que vam decidir associar-nos al centre excursionista de la ciutat i en concret a la secció d’espeleologia, en part perquè compartíem l’interès per conèixer els avencs i coves de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i de Mura, van ser diversos els avencs i coves que varem entrar, la que ens semblava més fàcil era la cova del Manel, l’avenc del Llest ja era una mica més difícil, l’avenc del club personalment no l’havia fet mai tot que hi anaven a acompanyar els qui hi entraven. Descartàvem també d’altres indrets com el massís del Garraf, el Bruc o de Collbató, conscients que no teníem el nivell tècnic que requeria⸻. Un punt a considerar és la influència que va tenir sobre nosaltres en Sardi, un noi que, a més de ser molt atractiu, era líder del departament d’espeleologia de l’entitat i gran expert en aquesta matèria. A més, havia descobert una galeria de l’interior de l’avenc del Llest que va rebre el nom del seu motiu, la cova Sardi i que ell mateix ens la va donar a coneixerà en una de les sortides, però no ens hi varem introduir.
La muntanya de sal potàssica
La part visible de la muntanya de sal té una configuració de diapir de 120 metres d’alçària[1] i es calcula que la part subterrània, no visible, té aproximadament uns dos mil metres de profunditat.
Els experts atribueixen aquesta forma externa de la muntanya a la mateixa naturalesa de la sal, que presenta ductilitat o facilitat de deformació de les roques salines, influenciades a la vegada per un moviment o flux plàstic que rep el nom d’halo cinètic. Aquest tipus de dinàmica també es pot veure en les roques de guix, de magma i de fangs.
A la principal mina d’extracció de sal potàssica, la Mina Nieves, juntament amb altres galeries, dependències mineres i maquinària emprada per a l’extracció, l’any 1997, previ arranjament del recinte, s’hi va iniciar l’activitat turística de visites guiades.
Actualment la zona rep el nom de Parc Cultural de la Muntanya de Sal i ha suscitat força interès perquè sovint se’n fan articles. Dos dels darrers el podem consultar al diari El Punt Avui el dia 3 de juny de 2018 en què M.J.R encapçala el text amb el títol “Benvinguts al territori de la sal”, i al diari Ara del 13 d’agost d’aquest mateix any que Daniel Romaní fa un article titulat “Un formiguer per extreure clorur potassi”.
Membres de la secció d’espeleologia explorem el Forat Micó
L’any 1967 es va calcular que el Forat Micó permetia recórrer pel seu interior 650 metres i era considerat el forat de naturalesa salina més llarg conegut fins que el 1982 al sud-oest d’Israel es va descobrir la muntanya de sal de Sedom (Sodoma), amb forats que superaven en extensió els de Cardona.
La data concreta de l’excursió no la recordem, però pensem que era l’any 1977 quan vàrem participar en aquesta incursió subterrània un grup d’una vintena de persones format per gent experta en espeleologia i d’altres amb més o menys nivell de preparació tècnica.
Un grup de tres o quatre no van entrar al forat perquè eren els encarregats de col·locar un electró (escala de corda) en un pou de 17 o 20 metres situat al final del forat que havíem de recórrer. Era l’única manera de sortir d’allà, a no ser que haguéssim tornat enrere, però això suposava molt més esforç i temps.
L’equip anàvem proveïts de cascs amb llums de carbur, tot i que hi havia qui portava una llanterna de piles, però era poc aconsellable perquè era important tenir les dues mans lliures per poder-nos moure en ocasions arrossegats pel terra.
Va ser admirable observar la gran varietat de colors naturals de les roques amb predomini de la gamma d’ocres i de blancs, acompanyades d’estructures capritxoses que juntament amb les estalactites i algunes estalagmites formaven un ambient màgic. Llàstima que els llums que portàvem feien un enfocament molt selectiu i no ens permetien visualitzar, diguem-ne en sistema gran angular, la magnificència d’aquell indret. Tampoc portàvem càmeres fotogràfiques amb flaix. En alguna cova havíem emprat un preparat a base de magnesi que enceníem i durant uns segons acomplia la funció de flaix d’ús col·lectiu.
Recórrer el forat i pujar pel pou calculem que ens va ocupar gairebé tres hores, ja que hi havia zones on havíem de recolzar l’esquena a la roca, posar els peus a la paret del davant i avançar a poc a poc en aquesta posició, perquè per sota hi passava un rierol d’aigua.
Mentre estàvem uns minuts sense avançar perquè un de nosaltres tenia dificultats, vaig veure que davant meu tenia una estalactita amb una gota cristal·lina d’aigua a punt de desprendre’s. La temptació va ser posar-hi la llengua, sense saber que es tractava de salmorra. Va ser com ingerir un terròs de sucre però de sal; mai més he experimentat un gust tan salabrós com aquell.
Dins del forat el temps passava lent però a la vegada experimentàvem la satisfacció de veure un paisatge insòlit, mai vist per alguns de nosaltres fins llavors i, també vivíem una estranya sensació d’incògnita, provocada pel fet de desconèixer què trobaríem al final del forat. Personalment m’intrigava el fet que fos un pou per on havíem de sortir a l’exterior. Sort que teníem confiança en l’equip de dins i de fora d’aquesta cavitat.
El bomber Marià Masana ens ha ofert un parell d’imatges del casc que ell portava per fer salvaments alpins i les hem adjuntat perquè es tracta d’un model bastant similar al que vàrem emprar.
Mentre buscava quelcom de la cova del Llest a internet, vaig localitzar el bloc del Grup espeleològic 15 d’Abril, on hi havia publicades una col·lecció de fotografies de tema espeleològic i també de la galeria Sardi, que coneixia el lloc d’entrada des del avenc del Llest però, mai hi vaig arribar a entrat, motiu pel qual em va agradar veure imatges.
Em vaig posar en contacte amb Francesc Xavier, membre del grup espeleològic 15 d’Abril amb objectiu de demanar si podia incorporar a la pàgina personal de Word Press una fotografia de la galeria Sardi. Molt amablement van donar permís per escollir les que volgués. He adjuntat aquesta que presento perquè trobo interessants les formes impregnades a la roca. Si ens hi fixem, podem observar el fragment d’una cara amb l’ ull i un nas llarg i corbat, acompanyat de complements fàl·lics, estructures dentals, corns i una possible cortina de pedra a l’esquerra, que ben bé podria venir a representar el teló d’un escenari per un moment deixa observar el que hi ha en escena.
No hagués mai possiblement imaginat que la cova d’en Sardi fos tant rica en elements que poden fer corre la imaginació. Des d’aqui agrair al Grup Espeleològic 15 d’Abril per la seva gentilesa. Per visitar el bloc GEXVIV i en concret l’Avenc del Llest i galeria Sardi cliqueu a aquesta zona en blau.
Un vídeo a internet
Hem de reconèixer els treballs fotogràfics i documentals que fan alguns experts que tenen la gentilesa d’incorporar-los a la xarxa. He sentit una gran satisfacció quan he vist les imatges del grup Fotogràfic Subterrania Flash Black també hi van intervenir els fotògrafs Philipp i Crochet durant l’exploració del Forat Micó, ja que van haver d’entrar-hi diverses vegades per capturar les fotografies més gratificants. També es pot veure EspeleoCorb .
Cal dir també que va ser gràcies a un grup d’espeleòlegs que l’any 2002 es va fer possible poder visitar novament aquest indret, que ara té 50 metres de recorregut.
És curiòs que avui dia 9 de febrer del 2023 feia una breu cronica relacionada amb el treball d’infermera que havia fet a Llagostera amb els doctors Carlos Soto i Pompeu Pascual quan, mentre buscava a Internet he trobat la noticia de la familía Pascual-Grifé dient que el dia 29 d’octubre del 2011 havien cedit a l’Arxiu Històric de Cardona tres plànos de les salines , he trobat un punt de sincronicitat amb aquest fet, motiu pel que he considerat esmentar-lo.
[1] En geologia, un diapir (del grec διαπείρειν, ‘travessar’) salins és un tipus d’intrusió resultant de la remuntada de roques més lleugeres a través de roques més denses.
Nota; El mes de març del 2023 en aquestes mines de potasa van morir tres joves geolegs que duen a terme estudis de trrenys. Una conmovedura, lamentable i tràgica perdua.
