En una de les viles on vaig exercir d’infermera, anava sovint a casa d’un pacient que a causa del seu precari estat de salut no podia venir per ell mateix a la consulta.
L’home vivia en una casa pairal però habilitada de forma funcional amb un estil modern. Quan anava a visitar-lo i entrava per la porta del jardí em venia a rebre un gos bastant gros de color negre que movia la cua i m’acompanyava fins a les escales que comunicaven amb el primer pis de l’habitatge. Jo li deia: “Hola, simpàtic.”
En contraposició a aquest gos tan falaguer, just al peu dels esglaons que pujaven a la casa hi havia un altre gos lligat que bordava com un desesperat i també roncava ensenyant uns ullals tan afilats que semblava un veritable llop sortit del bosc. Feia basarda veure’l. A més donava batzegades amb molta força a la corda amb què estava subjectat.
La distància fins on ell arribava i el tros que quedava fins a les escales era d’escassament un metre i mig, penso. La senyora de la casa m’esperava just en aquest punt i en ocasions li havia preguntat: “El gos no pot arribar fins aquí on som, oi?· I em deia que no, que no hi podia arribar.
Un dia quan entrava per la porta del jardí, la senyora baixava per les escales, i en arribar a baix de tot, va i deslliga el gos. L’animal arrenca a córrer i va venir directe allà on era i, just quan va fer el salt d’atac ⸻suposo que anava a agafar el coll, faig uns passos enrere tot posant-me el braç en aquesta zona, ensopego amb les pedres d’un parterre i caic d’esquena sobre les plantes. La gran sort va ser que l’altre gos, potser conscient de la situació, va reaccionar fent un gran salt per interceptar per un lateral l’animal agressor, va tirar-lo a terra i va estar una estona retenint-lo mitjançant una baralla, temps suficient per aixecar-me i córrer escales amunt cap a dins de la casa.
Sentia que el cor m’anava a cent i suposo que devia estar pàl·lida a causa del gran espant que vaig tenir. La senyora de la casa no deia res, no es va immutar ni va demanar cap tipus de disculpes per aquell gest inexplicable. Vaig exclamar: “Què ha fet, de deslligar el gos quan entrava a casa seva!” No va respondre.
La gèlida actitud d’aquella persona afegida possiblement a la puixança adrenèrgica que experimentava, devia haver distorsionat la imatge d’aquella persona fent que li veiés un rostre que expressava mig somrís, semblant diria, al de la coneguda dama que el famós pintor florentí Leonardo da Vinci va pintar.
És curiós que ara mirant els fets retrospectivament, m’adoni que aquell dia en qüestió de pocs minuts vaig experimentar dos sentiments contraposats. El d’una extrema decepció i desconfiança envers un ésser humà i al mateix temps emoció d’agraïment generat per la noblesa, intel·ligència i valentia d’un gos que només veia de tant en tant.
És lògic que el que vaig a dir ho consideri d’aquesta manera, penso que el gos negre em va salvar la vida, perquè si no hagués intervingut en aquell moment, dubto que per mi mateixa hagués pogut afrontar l’atac.
Una vegada finalitzades les cures fetes al senyor de la casa i abans de sortir de la casa , m’assegurava que el gos estava lligat. El meu defensor es va acostar i vingué a acompanyar-me fins a la porta de sortida. Vaig acariciar-lo una estona i li vaig donar les gràcies. Estic segura que va entendre el que li estava dient.
He adjuntat una imatge en què no hi apareixen gossos, sinó que representa la lluita entre un lleó i un drac, i que considero d’allò més adient per il·lustrar la narració.
Han trascorregut dos anys des de que vaig escriure aquesta experiència i ara en motiu de preparar un article per la revista de aquest poble on van succeir els fets esmentats, vaig fer una fotografia a un mas situat molt aprop de la casa on anava a lliurar cures a la persona enllitada. La sorpresa ha estat que al mirar la fotografia he vist unes taques a la pedra capçalera del mas que semblaven un cavall, un gos i una au que es perseguien un al altre, com si el cavall voles evitar que el gos agafes a l’ ocell. M’ha donat la impressió de com si aquell impacte que vaig tenir hagués restat fitxat a la pedra, molt curiòs. Si aquestes taques les hagués vist a un altre poble, es possible que m’ haguessin passat desapercebudes.
