Dins l’àlbum de fotografies he localitzat aquest esquema que adjunto on consta l’itinerari que vàrem fer la Maria del Carme i jo amb el seu cotxe un estiu de l’any 1983.
Quan vàrem emprendre aquesta aventura que desconeixíem seria de 4.706 quilometres, no pensàvem que havia de ser tan especial. És ara en aquests moments que em poso a escriure i després d’haver transcorregut 35 anys que li dono importància i em sento a la vegada meravellada que en aquella època tinguéssim tanta intrepidesa i energia per gastar.
No m’estendré a explicar detalls i aventures del viatge, que n’hi va haver de tot tipus, des de seguir-nos amb cavalls un grup de berbers mentre viatjàvem per una carretera estreta i gairebé de nit per de la zona de l’Atles, agafar una febrada, obligar-nos a comprar haixix i haver de fer gestions per alliberar dues noies retingudes a Casablanca.
L’itinerari
Vàrem sortir de Terrassa el dia 14 d’agost de l’any 1983 equipades amb material per fer càmping allà on hi hagués instal·lacions disponibles. No donaré detalls de les ciutats que vàrem visitar perquè consten a l’esquema que he adjuntat, hi podrem veure subratllat de color verd l’itinerari que vàrem fer a l’anada i amb color vermell el de tornada.
Les dues vegades que vàrem travessar l’Estret de Gibraltar amb el cotxe dins d’un transbordador, en coincidir que era el mes d’agost, les cues van ser llargues de tantes persones que anàvem al Marroc, la majoria eren magrebins procedents d’alguna ciutat europea que hi anaven de vacances i a veure la família. Vàrem fer el viatge en disset dies i, com he esmentat, el total de quilòmetres recorreguts va ser de 4.706.
Casablanca
A la tornada vàrem parar a la ciutat de Casablanca per allotjar-nos a l’hotel Astrid i vàrem preferir anar a sopar a fora per conèixer l’entorn. En tornar a l’hotel era de nit i vàrem veure una noia recolzada davant de l’entrada del hotel. En veure’ns va preguntar amb nerviosisme: “Sou de Barcelona, oi?” Li diguérem que sí, que érem de Terrassa, i va respirar profundament mentre ens explicava que la seva amiga i ella estaven segrestades des de feia un dia en aquell hotel.
Dos nois que hi havia a la porta de l’hotel no ens treien la mirada de sobre i ella ens va dir que aquells dos eren els guardians que vigilaven que no s’escapessin, però no podien fugir perquè a més la seva amiga continuava en un estat de somnolència que la feia dormir tot el dia i per a més complicacions se’ls havien quedat els passaports i els diners.
Ens vàrem dirigir a la recepció per demanar que ens lliuressin els passaports perquè elles vindrien l’endemà amb nosaltres a Barcelona, però el recepcionista va respondre que no ens els podia donar sense el permís de la persona que havia fet l’ingrés a l’hotel. Allà mateix, a la vista d’aquells dos xicots, vàrem donar-nos les respectives dades personals i ens vàrem mostrar signes d’afecte per fer la impressió que ens coneixíem. També valoràvem si trucar a la policia, però no ens va semblar bona idea.
Ella mateixa va dir-nos que havien comès un error important. Havien explicat a uns xicots que van conèixer que totes dues s’havien independitzat de la família. Ens va acompanyar a l’habitació per conèixer la seva amiga. Es veia una noia atractiva, però no hi vàrem poder parlar perquè se li tancaven els ulls i quedava endormiscada.
En preguntar a la noia que estava conscient de tot el que succeïa, com havia estat que arribessin a aquell extrem, va dir-nos que la seva amiga s’havia enamorat d’un xicot guapíssim i ell mateix les va invitar a una festa nocturna. Per justificar els fets deia que els magrebins eren molt simbòlics i que durant aquella vetllada va veure coses força espectaculars i la seva amiga va entrar en aquella dinàmica, ella no, diu que s’ho mirava més des de fora i tampoc va voler fumar i va beure poc. De la manera que es comportava la seva amiga va pensar que li havien donat algun tipus de component químic.
En preguntar-li com era que tenia els passaports i els diners aquell noi, va dir que els havien convençut dient que al Marroc hi havia aquest costum, que fos l’home que guardés aquestes coses.
L’endemà al matí l’altra noia estava més conscient del que succeïa al seu voltant i durant l’esmorzar, estant els segrestadors a tres metres, ens van dir que tenien el bitllet d’avió per arribar a Barcelona el dia 26, bé elles no, el xicot guapo. Vàrem acordar que trucaríem als seus pares aquell mateix dia per saber si havien arribat, en cas contrari els explicaríem els fets perquè en donessin notícia al consolat i a la policia.
Des de Marbella vàrem telefonar als pares de la noia que estava al cas i ens van dir que ja havien arribat i que el viatge els havia anat molt bé. Uns dies després ens vàrem comunicar per telèfon i van ser molt grates de paraules d’agraïment. Ens ha quedat pendent el sopar que havien dit que farien un dia que jo anés a Barcelona.
La M. Carmen i jo vam arribar a la conclusió que possiblement havíem viscut a Casablanca un cas de tràfic de persones, que per sort es va resoldre.
