A principis de la dècada dels anys noranta feia només una setmana que exercia en una petita vila de la província de Girona fent una substitució d’una infermera de baixa maternal. L’Ajuntament va tenir l’amabilitat de cedir-me un habitatge de la seva propietat que havia estat la residència de la mestra del poble. Tot i estar gairebé desmoblat, va ser perfecte perquè a la vila no hi havia cap servei d’hostatgeria.
Un dia a la nit que encara no dormia perquè estava llegint al llit, truquen a la porta, baixo a obrir i un senyor que estava a la porta em digué que em venia a buscar perquè anés a casa seva, ja que al seu pare li havia caigut la sonda de l’orina.
Em vaig vestir, agafo la maleta sanitària i li vaig dir que portava de tot menys la sonda uretral, que n’hauríem d’anar a buscar una a la farmàcia, però va dir-me que en tenia una de recanvi a casa seva.
A dins del cotxe
Jo anava asseguda al darrere al costat d’una persona a qui no veia bé la cara, era una nit sense lluna, fosca a no poder més. A través del vidre del conductor veia com anaven passant pins uns rere els altres, estàvem en ple bosc i en cada revolt feia la sensació que havíem de xocar contra algun dels arbres.
De la mateixa manera que al principi vaig sentir estranyesa que vinguessin a buscar-me tres homes, poc després vaig començar a sentir inseguretat perquè m’adonava que el viatge era excessivament llarg. Penso que vàrem superar els límits de la demarcació sanitària municipal. Els vaig comentar:
─Sí que és lluny casa vostra, no?
─Sí que ho és, està bastant apartada de tot ─van respondre.
L’home que tenia al costat em va demanar:
─Tu no ets d’aquí, oi?
─No ─li digué─. Soc de Terrassa.
─Ja em semblava a mi que parlaves una mica diferent! ─va exclamar.
Tot que soc una persona enraonadora, en aquella ocasió no em sortia donar-los conversa, només em preocupava saber on arribaríem finalment després d’aquell llarg camí polsegós i ple de sots.
Arribem a un mas
Per fi els llums del cotxe mostren que estem davant la portalada d’una casa de pagès, però amb tot, encara tenia la sensació que podia ser víctima d’un possible segrest. Els homes van cridar: “Ei! Som nosaltres, ja som aquí!”.
Ens van venir a rebre dues senyores i en aquell moment vaig respirar fondo. Elles van dir-me: “Vine amb nosaltres que t’ensenyarem on tenim l’avi”. Els vaig demanar com es deia l’avi, de qui ara no recordo el nom, però posem, per aquesta ocasió, que es deia Josep.
─Senyor Josep, com esteu? ─li vaig preguntar, en entrar a la cambra.
─Mira, noia, estic rabiós. Tinc ganes de fer un riu i no puc de cap manera, sense la sonda no puc arribar a orinar.
Les senyores ja tenien la nova sonda uretral a punt. Vaig mirar-li l’abdomen i sí, tenia un important globus vesical, una dilatació de la bufeta de l’orina que s’observava a simple vista sense necessitat de palpació, signe inconfusible que el senyor Josep feia hores que presentava una retenció urinària.
Vaig poder practicar un sondatge vesical amb relativa facilitat i a petits intervals de temps anava fent sortint l’orina a poc a poc, fins a omplir mitja palangana de bastanta capacitat. En Josep va exclamar: “Oh, que bé, quin gran descans, tu no saps el que patia”. De fet la seva cara també havia fet un canvi, ja no mostrava el rictus de patiment del principi.
Vaig donar a la família alguns consells sobre la col·locació correcta de la bossa recol·lectora de l’orina per evitar el reflux cap a la bufeta, també que caldria prendre una mostra d’orina per assegurar-nos que no tingués cap infecció i també que demanessin hora de visita per fer-li un canvi de sonda periòdica i programada segons acordessin amb el metge de capçalera.
Per sort tot havia anat bé
Dos dels homes que m’havien vingut a buscar em van acompanyar amb el mateix cotxe a casa. El viatge llavors per a mi era normal, estava tranquil·la al contrari de quan desconeixia on em portaven, fins i tot em sentia bé amb mi mateixa perquè havia pogut solucionar el problema del senyor Josep. Amb tot, també em venia al pensament què hauria pogut passar si el sondatge vesical no hagués estat resolutiu, a causa possiblement de la hipertròfia de pròstata que devia tenir el senyor Josep.
Penso que aquests breus relats de caràcter anecdòtic poden ajudar a conèixer com els metges i les infermeres rurals d’anys enrere es veien immersos en un gran ventall de situacions sanitàries que exigien disposar d’amplis coneixements de medicina, habilitats pràctiques i suficient confiança en un mateix, perquè en el món rural s’està sol, no es té cap company que et pugui ajudar i tampoc hi ha a l’abast els mitjans que trobaríem en un hospital.
En aquesta vila, posteriorment, es va establir que quan es declarés una urgència nocturna, fos la policia municipal la que anés a buscar el metge o la infermera per portar-lo al domicili del malalt.
