En el moment de començar a escriure sobre aquesta experiència personal volia evitar emprar la paraula gitano per referir-me a persones d’aquesta ètnia amb qui he tingut algunes vivències dignes de recordar. No volia fer ús del terme perquè em fa la impressió que l’utilitzem amb connotacions pejoratives envers persones que, simplement, tenen una cultura diferent a la nostra.
Tot ha vingut a tomb perquè aquest curs 2016 una meva neboda ha iniciat els estudis d’antropologia i va escollir fer un treball sobre l’ètnia gitana. En assabentar-me del seu propòsit vaig sentir complaença i se’m van remoure records d’anys enrere. També vaig decidir que li regalaria un llibre que havia comprat a França l’any 2005 de Guy-Pierre Geneuil titulat La symbolique gitane, ja que considero que li pot ser útil.
A continuació exposaré alguns passatges autobiogràfics que tenen a veure amb aquest col·lectiu:
De petita no anava a l’escola
Els meus pares em van portar a quatre escoles diferents i a totes m’hi avorria a no poder més, seria llarg d’explicar i ara no és el cas. Només diré que m’escapava fins que a la darrera no ho feia. El motiu era que no sabia com tornar a casa. Hem de considerar que la dècada dels cinquanta de les escoles no se’n podia dir escoles; eren uns locals que feien de guarderies on tots ploràvem, dúiem els mocs penjant i fèiem una insuportable olor a pixum, tot i que també havia de complir el meu paper dins el conjunt. La diferència, però, potser era que la meva mare era addicta al sabó Lagarto per rentar la roba i a l’Heno de Pravia per rentar-nos nosaltres.
A la vinya en lloc de la guarderia
Sempre estaré agraïda al meu pare quan un dia va dir a la mare: “Ves, noia, m’emporto aquesta mossa amb mi a la vinya!” Allò sí que va ser un alliberament, amb el meu pare dalt del carro estirat pel Nano, el cavall bon jan com no n’hi ha d’altre i juntament amb el Neron i la Xita, dos gossos molt intel·ligents i fèrtils que em van ensenyar què era la lleialtat, com es feien els gossos petits i com se’ls havia d’alletar.
Anàvem a les vinyes de can Curet, a la carretera de Rubí, i de can Casanoves, a l’hort de la mateixa carretera i al Clos, terreny hortícola tancat que pertanyia a l’empresa de Ca l’Abat. Aprenia molt perquè el pare m’explicava coses relacionades amb les plantes i els animals, pujava als arbres, menjava fruita de tota mena, l’ajudava a posar el planter dins els socs, anàvem a comprar i a portar olives i raïm al sindicat de pagesos, escoltava converses amb els seus amics, anava a les festes de Sant Isidre i també a Valls a la fira agrària anual.
Quan arribava a casa i després de jugar al carrer una bona estona amb la colla de nois i noies, amb qui en fèiem de l’alçada d’un campanar, em posava a fer els deures que jo mateixa m’havia imposat. Bàsicament la feina consistia a copiar lletres, fer dibuixos i col·leccionar els cromos, els papers de caramel i els programes de cinema que el meu germà bomber em regalava. Tot aquest material el guardava en un escriptori de porta corredissa que m’havien dut els Reis.
Contacte amb nens d’ètnia gitana
Un dia quan anàvem a la vinya de la carretera de Rubí vàrem veure que prop de la vinya hi havia acampada una caravana de gitanos. Mentre el meu pare estava enfeinat, vaig decidir anar-los a veure perquè jugaven amb una borrassa fent-la anar com si fos un vehicle. El joc consistia a posar-se tres o quatre sobre el sac i uns altres dos l’agafaven per les puntes i corrien carretera avall arrossegant-los a tots. Després pujaven caminant i repetien l’operació.
Em van permetre participar en el seu joc, això sí, van dir-me que havia d’estirar el sac. Durant un parell de dies vaig fer la funció de segona locomotora fins que van considerar que m’havia guanyat el fet de poder ser transportada. Era fantàstic baixar mig tombats carretera avall, però, ah noi, inoportunament el meu pare va aparèixer i va venir a buscar-me corrent acompanyat del Neron i em digué: “T’he buscat per tot arreu. No sabia on dimonis t’havies fotut!” No vaig entendre per què no va deixar quedar-me a jugar amb ells. Una vegada a casa, va dir a la mare: “Ves, renta bé aquesta mossa i dóna-li un cop d’ull que no tingui polls. L’he trobada jugant amb una colla de gitanos.” La mare li va respondre: “Tens menys enteniment tu que ella.”
Saintes-Maries-de-la-Mer
He viatjat per bastants indrets de França, país que sempre he sentit pròxim i amb motiu, perquè per part de mare som originaris de Nimes i del departament del Gard. La Camarga també per a mi és un referent.
Durant un dels viatges em vaig interessar per la romeria que cada mes de maig celebren els gitanos a Saintes-Maries-de-la-Mer, vila on la llegenda explica que la Verge negra o santa Sara va ser qui va ajudar que arribessin a bon port sant Joan Baptista i les tres verges que en francès anomenen Marie Jacobée, Marie Madeleine et Marie Salomée. Commemoren aquesta arribada fent que el mar Mediterrani també en sigui el protagonista i ho fan moguts pel seguiment de les seves tradicions i coneixements ancestrals, que tenen similitud amb passatges bíblics, però de significat sovint fora de la doctrina ortodoxa.
Anar a rebre el condol a Perpinyà
Se’m va morir una amiga, la Maria del Carme, i aquella frase que diem, que pot semblar un tòpic, “era la meva amiga de l’ànima”, no és cap frase feta, és veritat, perquè altres persones abans que nosaltres han tingut aquesta profunda vivència; d’altra manera no existiria la frase.
No entraré en detalls excessius, perquè gairebé tothom sap què és la pèrdua d’una persona estimada. Només vull comentar que feia gairebé una setmana que la Maria del Carme havia fet el traspàs i sentia una pèrdua, un buit i un dolor moral que no sé descriure, una sensació en què només hi ha espai per a les llàgrimes. Per sortir d’aquell estat en què em trobava pujo al cotxe i aquest pren la direcció cap a França. Dic que pren perquè jo no portava cap idea al cap, no sabia on volia anar.
El viatge sense la Maria del Carme asseguda al costat, com sempre havia fet, va ser terrible. El seient sense ningú incrementava encara més la meva sensació de buidor i desolació. Va arribar un punt que vaig haver de parar en una àrea de servei de l’autopista perquè pensava que em desmaiaria de dolor moral o potser de deshidratació perquè no pensava a beure ni menjar res i les llàgrimes no paraven de rajar. També tenia molt fred, paradoxalment, essent el mes d’agost.
Arribo a Perpinyà i paro el cotxe en un carrer on més enllà hi havia un mercat, passo pel mig i un venedor d’una parada de roba em diu: “Bonjour madame, ça va?” Sense ni mirar-lo li digué “oui”, però ell torna a preguntar-me: “Ça va bien, madame?” Jo llavors amb la mà vaig fer el gest de “comme ci, comme ça”. Sense pensar-s’ho dues vegades, surt de la parada, m’agafa i apropa el seu cos al meu. Vaig percebre a l’instant l’agradable caliu que desprenia, que em recordava les abraçades del meu germà Francisco (epd). L’home de la parada portava pantalons i camisa negra, colors que sintonitzaven amb el meu estat d’ànim. Amb to afectiu em pregunta: “Qu’est-ce que vous avez, madame?” Bona la va fer. Amb aquesta pregunta em poso a plorar com la Maria Magdalena i li dic: “Il y a quatre jours que ma meilleure amie est morte”.
“Alors, pourquoi, qu’est-ce que elle avez?” Jo plorant li anava responent i ell deia: “Je sens votre tristesse, j’ai remarqué que vous aimez beaucoup votre amie”. I li confirmava que sí amb el cap, com si fos una criatura de dos anys abandonada per la mare, fins que em va preguntar on vivia i en dir-li “a la Bisbal”, va continuar la conversa en català: “És bonic, la Bisbal. Hi he estat moltes vegades.” Ens adonem que hi havia una senyora a la parada que s’estava esperant i li dic “despatxi, despatxi, jo ja estic millor”, i em pregunta: “De veritat?” “Sí”, li contesto. “Senyora, jo també estic més tranquil. M’ha agradat haver-la conegut, potser un altre dia ens tornarem a veure”. Em va besar la mà i ens vàrem acomiadar. Li vaig donar les meves més sinceres gràcies.
El cotxe va tornar-me cap a casa i quan vaig reflexionar sobre els fets succeïts, descobrí que aquell automàtic viatge a Perpinyà va acomplir la funció d’anar a rebre el condol, de mostrar a una persona que no coneixia la gran desolació que experimentava per la pèrdua de la Maria del Carme. Potser el dolor traspuava la meva pell perquè ja no tenia espai on guardar-lo i aquell oportú senyor d’ètnia gitana va tenir la capacitat de percepció o d’intuïció de veure que quelcom important m’estava succeint. Va estar allà en el moment precís i sempre he recordat la calidesa del seu cos que m’atenuà la fredor del meu i la perceptible exquisidesa de tracte humà, que semblava portés dol per a mi.
Potser el motiu d’escriure aquesta sentimental vivència és perquè estic contenta que un familiar meu s’interessa per saber quelcom de la cultura gitana i també sé que exposarà els seus plantejaments donant-los un tractament de consideració i respecte.
