Article de Rosa M. Masana, publicat a la Revista del Baix Empordà número 41. Any XI – Juny-Setembre 2013. El text ha estat ampliat amb un nou apartat titulat Barricades.
H i ha diverses cròniques que parlen dels fets que van tenir lloc a la Bisbal els dies 6 i 7 d’octubre. Només recordar que l’any 1868 va ser destronada Isabel II i la nova monarquia constitucional, liderada per Amadeu de Savoia, no tenia acceptació i el país vivia convuls, un període conegut com al sexenni revolucionari, que va durar fins la instauració de la Primera República l’any 1874.
Francesc Sunyer Capdevila (Roses, 1828-1898)[1], el dia 3 d’octubre de l’any 1869 a Figueres va proclamar la constitució d’una junta revolucionària que dirigiria Pere Caimó Bascós (Sant Feliu de Guíxols, 1819-1878)[2], del Partit Republicà Democràtic Federal. Defensaven un model polític semblant al dels Estats Units d’Amèrica.
A la Bisbal van arribar quatre companyies formades per 400 homes procedents de Sant Feliu de Guíxols, Castell d’Aro, Calonge, Palamós, Llagostera, Cassà de la Selva i Fenals, amb l’objectiu d’anar a ocupar Girona, però assabentades les tropes governamentals van arribar a la Bisbal per impedir-ho, i sota el crit de: “Nois, foch! “. s’inicià la batalla.
Els morts i ferits
”]
Per impedir el pas de les tropes monàrquiques s’havien creat diverses barricades disseminades per la Bisbal. Jordi Frigola, explica que mentre els xicots construïen les defenses, hi havia noies que anaven a encoratjar-los i elevar-los l’ànim. Segons Pere Caimó, hi van haver entre vuit i deu morts al camp de batalla i uns vuitanta ferits d’ambdós bàndols, però també es donen xifres més altes. Una estrofa de la cançó del 6 d’octubre diu: “Encara es alba fosca, se’n van ja espaborits, duhent vintidós carros de morts i ferits”[3]
Segons el llibre de defuncions de l’Arxiu Diocesà de Girona[5], el dia 6 d’octubre va morir a la Bisbal Tomàs Plaja Puig, de 40 anys, a causa d’una ferida; estava casat amb Teresa. A un domicili particular també van morir: Carme Pujol Julià, de 43 anys, i Joaquim Carbó Puig, de 49 anys. Josep Riva Vilà, del batalló republicà de Sant Feliu de Guíxols va morir als 40 anys, Josep Gasulla Dolz, de 20 anys i soldat de la primera companyia del segon batalló, també va morir als 26 anys a causa d’una ferida al cap Pere Maimí Ferrer, del batalló republicà de Llagostera, Jaume Riera Donat va morir durant el replegament republicà. El dia 27 d’octubre moria als 29 anys Domingo López Palacín i també Josep Juanola Costa, sense poder dir si va ser a causa de les seqüeles de la batalla.
Pere Caimó (idem 2) explica que va morir M. del Carme Julià Canyes, muller d’en ‘Garça’. Podria tractar-se de Carme Pujol Julià, perquè la dona sovint era anomenada pel cognom del marit. Jordi Frigola[6]comenta que Pilar Domingo i Pilar Sabater van acollir dos ferits a casa seva.
Una lIagosterenca i una palafrugellenca curant ferits
Una altra estrofa de la cançó del 6 d’octubre, diu: “Tota la nit aquí i allà portant ferits afligits al hospital” (idem 3).
Desconeixem quins metges van atendre els ferits, si hi havia infermeres, i tampoc no podem afirmar que hi hagués alguna congregació religiosa a l’hospital. Sí que tenim constància de dues joves noies que van preferir deixar en segon terme la seva seguretat personal i venir a oferir els seus serveis en l’atenció dels ferits al camp de batalla.
Una d’elles va ser Isabel Vila Pujol, que vingué a la Bisbal acompanyant els republicans de Llaqostera [7] Reescrivim aquí la crònica que es va publicar al llibre de Pere Caimó (Idem 2).
Isabel Vila Pujol (Calonge, 1843-Sabadell, 1886).
El cabdill dels federals empordanesos parlava en aquests termes d’Isabel:
“Ya de noche, emprendimos la marcha sobre La Bisbal, de donde nos llamaban con gran de insistencia, llegando a esta villa a las diez de la misma noche. No debo dejar de hacer mención de un hecho que honra en gran manera al bello sexo de nuestra provincia. Con los republicanos de Llagostera vino una joven de dicha población, llena de gracia y juventud, pues no había cumplido los diez y ocho años, llamada Isabel Vila, joven virtuosa y ferviente republicana, que desde largo tiempo se venía ocupando en proveerse de hilas, vendajes y toda lo necesario para la cura de heridos en campo de batalla, previendo que sus preparativos podían ser un día de inmensa utilidad. Este día llegó en efecto y, abandonando la tranquilidad y dulzuras del hogar doméstico, trócolas gustosa la joven heroína por los azares de la campaña. Su asidua asistencia para con los heridos de La Bisbal, quedara siempre grabada en nuestra memoria con los indelebles caracteres de la gratitud. Tanta abnegación y patriotismo bien merecen una distinguida página en los fastos de la insurrección republicana. Excusado seria añadir que todos la respetaban como a la más querida de las hermanas”.

L’any 1991 vaig publicar una crònica referent a infermeres i llevadores de Llagostera, i vaig considerar d’interès incloure la referència que hem esmentat sobre Isabel Vila7. L’any 2005 Francesc Ferrer va editar la biografia completa d’Isabel Vila[8], com també podem consultar al respecte la Viquipèdia” [9]. Actualment són diverses les viles que han posat el seu nom a un carrer.
Darrerament he pogut conèixer quelcom sobre una palafrugellenca que, com la Isabel Vila, va tenir el coratge d’assistir els ferits i donar-los ànims. Hi ha la informació disponible a un article publicat a El Nuevo Distrito, diari de l’hemeroteca digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell [10].
Anna Rocas Abrich (Palafrugell, 1844-1908).
El Nuevo Distrito del dia 26 d’abril de l’any 1908, ens lliura aquesta informació:
“Acometida repentinamente de un ataque gripal falleció el miércoles, día 22 de los corrientes, a la edad de 64 años, Dña. Ana Rocas Abrich, esposa de nuestro estimado amigo y correligionario D. Zacarías Siró.
El día 6 de Octubre de 1869, hallándose los republicanos federales de esta comarca acaudillados por Caymó en lucha armada con las tropas del Gobierno provisional, la Sra. Ana Rocas, se convirtió en heroína del pueblo de la Bisbal, adonde fué con su esposo para acompañarle en los peligros de la lucha en calidad de auxiliadora de los heridos de uno y otro bando en cuya benemérita faena mostróse tan experta y animosa que a ruego de los facultativos á cuyo cuidado se hallaba el hospital de sangre, hubo de continuar prestándoles su valerosa ayuda hasta el día siguiente con aplauso y gratitud de todos los jefes de servicio, siendo desde entonces la primera en acudir al auxilio de cuantas desgracias llegasen a su noticia en esta su vila natal donde era muy estimada.
En reconocimiento de tales méritos contraídos por la Sra. Rocas de Siró, fue que el Ayuntamiento la prefiriese en el empleo que vieja ya solicitó de cuidar de la limpieza y el aseo del mercado público que cumplía a satisfacción de todo el vecindario con la ayuda de su esposo. A éste y demás familia acompañamos en el justo dolor que los embarga por tan sensible pérdida”.
Anna Rocas va néixer a Palafrugell el dia 12 de maig de l’any 1844; es va casar amb Zacaries Siró el 20 de maig de l’any 1865, quedant-se a viure a casa dels pares d’ella al carrer Verge Maria de Palafrugell. Va morir el dia 22 d’abril de l’any 1908.
Recuperant la memòria de l’Anna.
La troballa d’un comunicat de premsa al Arxiu Municipal de Palafrugell, ens va permetre saber quelcom de l’Anna, aquesta noia de 26 anys motivada per socórrer a persones ferides de guerra.
Transcorreguts 148 anys del dia 6 d’octubre de 1869, quan ella possiblement ajudava als facultatius cohibint hemorràgies o bé realitzant d’altres tasques. Es va donar el fet que el dia 7 d’octubre de l’any 2017, la professora Dolors Marin, doctorada en Història Contemporània es trobes a La Bisbal pronunciant una conferencia titulada: Dones magnètiques , espiritisme i lliure pensadores a Catalunya i en el decurs de la seva exposició fes esment a la heroïna Anna Rocas.


L’ hospital municipal i de campanya
L’hospital de la Bisbal data de l’any 1779. Diversos articles parlen d’aquesta institució, un dels quals el podem trobar a la revista El Drac, número 7 (1989), com també als articles d’Antoni Aguilar, Tomàs Gratacós Agulló i Teresa de Pouplana. Un dels més recents ha estat escrit per Jordi Frigola [11].
Un hospital de campanya es va improvisar a la zona del Rec de can Tunyeca, prop dels terrenys de can Sirvent, on més endavant hi va haver la fàbrica de ceràmica. Era una zona pròxima al carrer Nou, on s’hi va construir una important barricada. Ara la carretera Nova rep el nom de el ‘6 d’octubre del 1869’ en commemoració als fets.

És possible que a l’hospital de la vila, o a l’improvisat de campanya, coincidissin Isabel Vila i Anna Rocas, les quals només es portaven un any de diferència. Sabem que diversos ferits van ser traslladats a Girona, sense poder confirmar si alguns eren republicans. Sigui com sigui, la tasca portada a terme per aquestes dues heroïnes és digna de tenir-la en consideració.
Un monument funerari
Després d’haver passat dinou anys dels fets, i mitjançant una recol·lecta popular, l’escultor Ramon Casal l’any 1888 va construir un monument en commemoració als morts de l’anomenat Foc de la Bisbal. En principi estava situat al cementiri vell, on s’hi van dipositar les restes de les víctimes, i l’any 1931 el panteó va ser traslladat al nou cementiri. Presenta algunes inscripcions i relleus simbòlics , com ara la planta del cascall, que pot significar el dolor o el somni etern. 12

Un grup d’alumnes de tercer curs d’ ESO ( curs escolar 2012-13) de l’institut d’ Ensenyament Secundària (IES) de la Bisbal, va elaborar un projecte per apadrinar el monòlit del ‘Foc de la Bisbal’. En base a aquesta iniciativa ha estat rehabilitat, una acció que permetrà de continuar preservant el record dels qui van donar la vida per un ideal. 13
Barricades
Les barricades son un estil de parapets improvisats que serveixen per defensar-se d’alguna cosa, es poden construïr emprant diversos elements com: sacs omplerts de sorra, llambordes dels carrers , fustes, bidons, mobles i matalassos vells, neumàtics o bé qualsevol altra cosa útil per fer barrera.
Quan el mes d’octubre de l’any 1869 els bisbalencs van rebre la noticia que l’exercit governamental se apropava a la Bisbal per reprimir la insurrecció, van construir barricades a les principals vies d’entrada de la ciutat i entre d’altres elements van emprar fustes de la fusteria de Josep Dillet que feia societat amb Pere Villallonga i Domènec Carreres situada a la carretera Nova de la Bisbal.
Hem pogut assabentar-nos del fet perquè amb data 17 de febrer de l’any 1871 Josep Dillet va sol·licitar al Governador Civil de Girona que li fossin retornades les fustes que els revoltosos havien sostret del seu magatzem i desprès de la batalla les havien dipositat al Castell de la vila. La petició també anava signada pel batlle de la ciutat Nemèsi de Cabrera.
J. Dillet feia constar era natural de Llambilles i va presentar un document conforme havia pagat l’import corresponent a la Matricula industrial amb data 1 de maig de 1868, imprès que donava testimoni del seu taller. Font: Correspondència municipal de l’ajuntament de la Bisbal de l’any 1869 (AHCBE)
Segons l’ inventari del material expropiat hi constaven: 350 taulons de pi gruixut, 16 de pi prim, 16 taulons per a timons, 2 per a bancs de fusteria, 60 taulons d’àlber gruixut, 30 d’ àlber bastard , 60 descrit com a ‘vulgar abra poll.’ 26 de vulgar fullola , 20 dotzenes llates i 24 taulons de noguera. 14.
Termini per desfer les barricades
Mentre buscava informació referent a l’ hospital de campanya que es va instal·lar als terrenys de can Tunyeca de La Bisbal , vaig localitzar una circular d’ avís signada pel batlle Nemensio de Cabrera amb data 13 d’octubre de 1869 dient al ciutadans el següent:
‘Hago saber: Que si por todo el día de hoy no son retirados por sus dueños los maderos i demás efectos que se ven abandonados en las calles afeando la población é impidiendo un libre tránsito, dispongo sean recogidos y deportados en lugar conveniente.
Igualmente prevengo a todos los vecinos que hayan encontrado en sus cases herramientas y demás útiles pasen à depositarlo en la casa capitular para devolución a los dueños respectivos.’
Uns dies més tard, el 20 d’octubre de 1869 el batlle comunicava que havien arribat noticies de la Autoritat dient-li que alguns veïns disposaven d’estris que havien servit per la construcció de les obres de defensa de la ciutat. Demanava que en un termini de sis hores els havien de lliurar a la Autoritat local. No fer-ho seria considerat un furt i podrien ser castigats d’acord amb el que disposava el Ban del ‘Excelentísimo Capitán General de este ejército y Principado.’ 15
El mes d’abril de l’any 2019 al Castell de la Bisbal hi havia exposat el Canó d’una embarcació guardacostes datat de l’any 1810 que era originari de Sant Feliu de Guíxols, segons la informació que consta a un rètol, el canó va ser insta.lat al Castell en motiu del Foc de la Bisbal.


Bibliografia
[1] Francesc Suñer Capdevila, “Manifiesto a 105 Ampurdaneses”. Tours, 17/10/1869 (època 2111/1869, revisar). El Manifest està escrit des de l’exili a França i es pot considerar també com a una justificació d’actituds.