Bisbalenc republicà mort a un camp nazi.
Article de Rosa M. Masana publicat a la secció Bisbalencs d’abans de la revista El Drac núm. 50, any 2004. Ampliat setembre 2022
A partir de la publicació del llibre que l’ escriptora Montserrat Roig va fer sobre Els catalans als camps nazis sabem que un dels catalans desapareguts va ser el bisbalenc Martí Noguer.
Hem tingut la sort de poder parlar amb la seva filla petita, la senyora Francesca Noguer, que té 81 anys, gaudeix de bona salut i recorda diversos fets de la Guerra Civil Espanyola . Ens explica que el seu pare va néixer a la Bisbal el dia 23 de marc de l’any 1891 a una casa situada a la zona del Convent. De petit anava a classe amb els Pares Franciscans, que el tenien considerat un xicot espavilat i amb facilitat pels estudis. Aquest fet el podem comprovar nosaltres mateixos observant la carta que va lliurar des de l’ exili a una de les seves filies ja que té molt d’interès per corregir les faltes d’ ortografia i donar-li consells gramaticals.
Si bé, dons, tenia capacitat per estudiar no va ser possible perquè la família no podia costejar-li una carrera. Per aquest motiu en Martí va optar per aprendre l’ ofici de fuster.
Amb aquesta preparació professional es va llogar a la companyia ferroviària Tranvía Bajo Ampurdan o Tren Petit a la vila de Palamós. Cal dir que molts elements interns del comboi eren de fusta i s’ hi havien de fer sovint reparacions.
Durant l’ estada a Palamós va conèixer la seva futura muller, la senyora Virgínia Pastelet. Es van casar i es quedaren a viure a Palamós en una casa del carrer Pep Ventura, núm. 27. Varen tenir dues filles, la Pepita i la Francesca.
La seva filla Francesca ens explica que a en Martí l’agradava molt anar a pescar i un dia un amic seu li va fer un gran favor, li va regalar un bot que ell no feia servir, perquè tenia la carcassa malmesa però ell amb les seves habilitats de bon fuster el va arreglar i durant les hores lliures de la feina anava a pescar i així es podia complementar una mica l’alimentació de la família.
Una època difícil
L’any 1936 esclatà la Guerra Civil Espanyola i la senyora Francisca sobre aquest fet, ens comenta: “Va arribar un moment que els nacionals van iniciar un bombardejar al port de Palamós i encara no en van tenir prou en tirar bombes als vaixells que després els avions italians van començar a llençar bombes a dins la ciutat, enderrocant també l’ estació del Tren Petit, empresa que llavors estava gestionada per la Societat Cooperativa i també es va veure afectat l’hotel Trias. Llavors va ser quan tot el que restava de la Cooperativa ho van haver de traslladar a la Bisbal i per això nosaltres també ens n’hi vàrem anar a viure.”
La senyora Francesca diu també: “El meu pare era una persona compromesa, ja que havia estat regidor de l’ Ajuntament de Palamós durant la República i, com sabem, al llarg de la Guerra les coses van anar, cada vegada més, de mal en pitjor, es veia a venir que perdríem la guerra, degut que el desembre de l’any 1938 es trenca el Front del Segre i els nacionals comencen a ocupar el territori català.”
Vist el perill que s ‘acostava, moltes persones van decidir fugir a Franca, entre elles el meu pare. Recordo que va marxar un dia de molt fred, el dia 27 de gener del 1939. Ell tenia llavors 48 anys.
L’exili
“Doncs, com et deia, el meu pare en creuar la frontera va anar a parar a un camp de refugiats a Le Sauze proper a Gap, -o tal vegada era Le Salses. Mira, aquí tinc una carta escrita per ell, alguns dies encara la llegeixo.”
La senyora Francesca la tenia guardada al calaix de la taula de la cuina i observant el color sípia del paper era evident que es tractava d ‘un document de 66 anys enrere.
Esta datada el dia 16 de setembre del 1939. Li demano permís per llegir- la i, la senyora Francesca, en escoltar les paraules del seu pare pronunciades per una altra persona, se li neguen els ulls. I em diu: “Perdona, sóc molt rebel però m’emociono amb facilitat.”
Mitjançant la carta sabem, entre altres coses, que quan en Martí va marxar de Palamós només portava al damunt seu 200 pessetes i que en fer el canvi de moneda li van donar 2 francs. Sort d’un cunyat del seu oncle que vivia a Perpinyà que li va gestionar la correspondència, li va facilitar roba i li va lliurar 50 francs. Un fill d’aquest seu oncle, o sigui el seu cosí, també estava immobilitzat en algun lloc de Franca.
En Martí també ens parla d’uns companys exiliats, en Perico i l’ Ullastres i que amb aquest darrer no va poder comunicar-s’hi des que va marxar a Barcarès, tot i que tenia referències que estava junt amb altres tres companys de Palamós.
Al llarg de la lectura de la carta (és una percepció molt personal), no em va transmetre la sensació que en Martí pogués sentir-se en situació de perill, bé fos perquè conscientment no volia inquietar la seva família o perquè tenia esperança que algun dia tornaria a casa.
La pèrdua definitiva de contacte
Feia vuit mesos que estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virginia i les seves filles .
No sabem que va passar mentrestant, només que les coses políticament van empitjorar també a Franca, perquè com sabem, el dia 14 de juny del 1940 les tropes nazis entren a París i amb aquest fet segurament es van trencar moltes esperances.
D’acord amb el que ens diu l’escriptora Montserrat Roig, en Martí el van portar al camp de presoners de Stalag el 27 de gener de 1941 identificat així: St.XI-B577Z, i el 17 de febrer de 1941 al camp d’ extermini de Mauthausen, lloc on es diu que van anar a parar la majoria de catalans, identificat amb el núm. 6460 i a Gusen amb el núm. 10417. Va morir el dia 19 de gener del 1942, de ben segur per una d’aquestes causes: fred, gana, disenteria, tuberculosi, torturat, utilitzat per experimentació o gasejat a la dutxa amb Zyklon B. (àcid prússic) o durant un trasllat amb camió. Tot i que, segons diu l’autor Ernest Martin, en aquests camps d’extermini existien trenta cinc formes de morir. En Martí va morir l’any 1942, però la família no se’n va assabentar fins l’any 1945.
Es fàcil imaginar-nos el neguit que havia de viure la senyora Virgínia durant aquests anys en desconèixer que li havia pogut succeir i amb l’agreujant d’haver d’afrontar ella sola la situació de postguerra i tirar endavant la família. La senyora Virgínia va morir a Palamós l’any 1966, als 73 anys.
Després de finalitzar aquesta conversa, la senyora Francesca em va comentar que feia dies que volia anar a portar una bossa de roba a Càritas, però no trobava el moment. Em vaig oferir per acompanyar-la amb el cotxe i vàrem anar-hi.
Asseguda al seient de la meva dreta i fent tan sols unes dues hores que ens havíem conegut, tenia la sensació de persona pròxima, com si fos una tieta, potser. Intuïa la seva vida, la veia com un film cinematogràfic desfilant per la meva imaginació mentre ella m’anava parlant del seu passat. Tot va acabar amb un Adéu! Adéu! en parar-nos davant d’un semàfor en vermell al centre de Palamós.
La senyora Francesca Noguer ens va transmetre també el seu agraïment per la vila natal d’en Martí, la Bisbal, perquè en aquests moments l’ha volgut recordar.
D’altres dades complementaries ( adjuntades el dia 13-9-2022)
La filla de Martí Noguer, la Maria, va lliurar a Lluís Molinas uns documents que guardava de feia molts anys de quan el seu pare estava a un camp de concentració. Lluïs va guardar també aquests documents durant bastant de temps fins que va considerar lliurar-los a l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Empordà (AHCBE) on estant disponibles per les persones que els vulguin consultar.
Fa poc que Jordi Frigola, escriptor de La Bisbal em va suggerir que en base als documents que Lluís Molinas havia cedit al AHCBE podia complementar quelcom de més a la crònica que haviem fet parlant de Martí Noguer l’any 2004.
Els esmentats documentes consten de: Una carta que ocupa tres fulls de llibreta, la primera pàgina és la que està afegida més amunt i proporcionada per Maria Noguer, havia estat escrita pel seu pare des de Sauze[1], el dia 16 de setembre de l’any 1939 i anava dirigida a la seva muller Virgínia Pastelet, entre d’altres coses Martí s’interessava per persones com Perico i Ullastres, també feia saber que estava bé i confiava amb que tota la seva família també ho estès.
Hem vist que en el decurs de la narració Martí emprava un llenguatge que no pogués causar angoixa , no es queixava de res i possiblement ho feia així per no inquietar a la seva muller, gest molt lloable, tot que també sabem que la correspondencia dels presoners passava per uns controls i havien de tenir molta cura amb el que deien. Pensem que també tal vegada Martí estava confiat que algú fes gestions per alliverar-los d’allà on estaven, qui es podia imaginar que els fets arribessin al extrem que van arribar.
Segons la carta esmentada entenem que va estar a Bacarés[2] i també a un camp de Belfort de la regió de la Borgonya
Entre els documents hi ha un altre comunicat poc entenedor i una fitxa personal d’en Martí que la van lliurar a Virginia Pastelet on es diu que ell està bé, que és presoner de guerra, treballador i consta amb la referencia 93 Companyia T E. El segell de la que fitxa esta format per un cercle vegetal amb la creu gamada a dins i a sobre una àguila.
Lluís Molinas també va lliurar al Arxiu una fotografia d’en Martí de quan encara no havia estat detingut i observem que segurament havia patit una lesió ocular al ull esquerra. Aquesta imatge no es guarda junt amb els documents si no que està digitalitzad, si se’n vol disposar d’una còpia s’ha de demanar al AHCBE indicant la referencia: Col·lecció d’imatges número 728.
Hem vist que durant les guerres es cometen grans crueltats i sempre degut a la prèvia formació d’ideologies contraposades i com a resultat apareixen penúries i morts, desprès la societat segueix vivint amb poques diferencies o millores.
Notes
[1] Sauze esta situat a la zona dels Alps del Sud i actualment està equipat amb pistes d’esquí.
[2] El camp de refugiats de Bacarés es va inaugurar el dia 18 de febrer de l’any 1939, tenia capacitat per a 31.500 persones i es diu que el mes de juny hi havia entre 60.000 a 80.000 persones perque van anar arribant persones d’altres camps com de Argelés-sur Mer i Saint –Cyprien.
