Infermera a les Planes d’Hostoles
L’any 1986 vaig fer d’infermera a les Planes d’Hostoles (Garrotxa) i també vaig treballar al poble de Sant Feliu de Pallerols, ja que amb la infermera d’aquesta vila ens repartíem els dies de guàrdia del cap de setmana. Als pobles petits tothom es coneix i era fàcil també a la meva feina fer amistat amb diverses persones i en especial les que freqüentaven el consultori.
Un dia la Rosa, persona molt agradable i simpàtica que tenia una d’aquelles malalties complicades de combatre, em va comentar amb preocupació: “Avui l’home del temps ha dit que s’acosten pluges i jo tal com estic no podré ajudar l’Enric a arreplegar avellanes, que ja estan quasi totes a terra i si es mullen no anirem pas bé.” La Rosa patia més per aquest fet que no pas pel seu estat general, que li impedia fer esforços. Li vaig dir “si et sembla us vinc a ajudar”, i ella amb cara de mitja sorpresa em respon: “Tu, Rosa? Vols dir? Tu vindries?” “Sí, sense cap problema. Demà després de dinar vinc al camp.” “Gràcies, Rosa —va respondre—, no saps pas com t’ho agraeixo.”
L’endemà, cap al camp
Dino, em poso uns pantalons blancs que tenia per estar per casa, una samarreta també blanca amb algun dibuix, les vambes i al camp hi falta gent. La plantació d’avellaners estava en un terreny quasi tocant al cementiri de la vila i prop del riu Brugent. En arribar, vaig veure que hi havia quatre o cinc persones ajupides amb una escombra a la mà que anaven escombrant les avellanes i en tenien fetes diverses piles. Era una feina que no havia vist mai fer, em pensava que s’arreplegaven amb els dits com les olives, però no, es feia emprant una escombra de bruc.
Jo, amb posat de mil dones, els dic: “Bona tarda!” “Bona tarda!”, van respondre, i continuo dient: “Que les hem d’arreplegar totes avui?” Mira, amb la cara que van fer no va caldre que em donessin resposta; em fan una repassada de baix a dalt i comenten: “Va molt blanqueta per venir a collir avellanes.”
Vaig veure que l’ambient no estava per fer gaires bromes. Em donen la escombra, m’ajupo a terra i poso la directa escombrant com una desesperada. Quan feia una hora que anava a aquell ritme, paro, amb el braç m’eixugo la suor i, tot observant com treballaven les altres persones, m’adono que ho feien com aquell que raspalla un cavall, a poc a poc, com si tinguessin tot el temps del món.
Aquell va ser un moment crucial, em vam mirar novament i suposo que per dintre seu van pensar que els diria “bé, jo ja plego”, però no, vaig voler continuar amb la tasca empresa però això sí, aquesta vegada intentant sincronitzar el meu ritme amb totes les altres persones. Quan feia dues o tres hores que estava per allà terra ajupida escombrant, entre la pols i la suor, la roba, especialment la meva, era de color beix i a mesura que anava passant el temps va esdevenir totalment de color avellana.
Quan es feia gairebé fosc vaig veure que havíem fet tots plegats molta feina i només restava omplir les saques. Després la meva tasca, com la de les altres dones, va consistir a agafar una saca i aguantar-la ben oberta perquè els homes hi poguessin abocar els cabassos plens d’avellanes. Mira, si amuntegant les avellanes es generava pols, ja us podeu imaginar quan les tiraven dins el sac.
Torno a casa
Bé, dic a casa, però vivia en un pis sense mobles que m’havia ofert l’Ajuntament durant tres mesos, un habitatge on abans havia viscut la mestra del poble. Em dutxo, m’ensabono, m’esbandeixo i l’aigua encara continuava sortint de color beix. Vaig repetir el mateix procediment una o dues vegades, fins que em va semblar que el color de l’aigua era acceptable. Sense sopar em vaig ficar al llit i vaig quedar clavada boca amunt sense poder-me moure. L’endemà al mati vaig anar a fer els domicilis mig encongida a causa del dolor que tenia per tot el cos, però alhora em sentia satisfeta perquè entre tots vàrem collir les avellanes abans que fes cap la tempesta.
Comentaris posteriors
Una senyora que va venir a curar-se al consultori em va dir: “Ja ho sé, ja, que ahir va anar a collir avellanes!” “Ah, sí?” “Sí, he sentit que ho explicaven a la botiga. Oh!, i deien que s’hi havia estat fins al final.” “Sí —li vaig comentar—, vaig plegar a l’hora que ho va fer tothom”, i ella va exclamar: “Miri que és valenta, vostè, eh!” Potser no els quadrava que essent infermera m’hagués apuntat a fer una tasca agrària que requeria un bon grau de resistència física, però és clar, ells tampoc sabien que jo també venia de pagès.
Un dia la veïna de davant de casa em va fer un comentari que anava en aquesta línia. Feia dies que li havia demanat si em podia deixar un xapo perquè volia treure unes herbes del pati i plantar-hi algunes flors. El seu marit es veu que des del carrer em va veure com cavava la terra i, sorprès, en arribar a casa va comentar a la seva dona: “Recony qui la va fotre, aquella mossa! L’he vist com cavava i no era pas la primera vegada que agafa un xapo, no.”
Val a dir que encara que hagin passat tants anys, sempre que vaig a la Garrotxa i observo algun d’aquells camps d’avellaners tan ufanosos em vénen a la memòria aquelles experiències i percebo els arbres pròxims perquè els conec i m’agrada el gust d’avellanes tendres i fetes, sensació que també va acompanyada del record de la Rosa, que tot i ser una dona valenta i animada, la seva malaltia va ser més forta que ella.
De fet, si ho pensem, les persones, sigui on sigui que hàgim viscut i treballat, sempre tenim mil històries per explicar perquè sovint van acompanyades —ho dic per mi— de satisfaccions o d’experiències colpidores, motiu pel qual segurament s’entossudeixen a continuar ocupant un lloc dins la memòria.
