La fàbrica de iogurts”MABI” de la Bisbal (1940-1950 aprox.)

Entrevista amb Joan Riera Maruny, propietari de l’empresa

Mentre conversava amb unes amistats de la Bisbal va sortir el tema de les empreses bisbalenques que anys enrere havien estat iniciades i desenvolupades pel propi grup familiar. Sovint es tractava d’empreses ceramistes i menys habitual eren d’altres tipus de produccions com per exemple l’empresa que el senyor Joan Riera  que va posar en marxa per a la fabricació de iogurts.

D’altra banda, aquestes petites empreses artesanals van servir per iniciar una demanda de mercat i de model productiu ara gestionat per grans empreses nacionals.

L’entrevista

-Bona tarda Joan, he sigut puntual, toquen les cinc.

-Va bé, així tindrem més temps per par­lar. Diguem de tu. Començaré a explicar-te la història des de quan era petit.

-Bé, potser no cal.

-Sí, perquè s’entendrà millor. Sóc sortit de can Costal de Pals. El meu pare Ramon n’era l’hereu i es va casar amb la mare, Càndida Maruny, que va néixer a Barcelona, al carrer Avinyó, on els seus pares hi tenien una fonda. Per línia materna estava emparentada amb el reconegut cantant Xavier Cugat.

La meva mare, acostumada a la vida de ciutat, a la casa pairal no s’hi trobava prou bé, per això van decidir comprar-se una finca al carrer de Pals de Palafrugell i se n’hi varen anar a viure. Allà mateix hi vaig néixer jo el dia de Reis de l’any 1918, més endavant hi va néixer també la meva germana Teresa.

De petit vaig anar a l’escola dels Maristes de Palafrugell, però segons semblava no prometia massa, així li van dir els maristes als meus pares. Vist, doncs, el mal pronòstic acadèmic, em trasllado a viure a casa d’uns oncles que tenia a Fi­gueres, allà em dedico de valent a estudiar física i química que eren les meves assignatures favorites. Però amb això, l’any trenta sis esclatà la Guerra Civil espanyola i vaig haver d’anar, com a sol­dat, a lluitar al front.

Coneixia una noia de la Bisbal i en tornar viu de la Guerra, vàrem començar a festejar. A casa de la xicota feien la venda de llet. El dia que vaig anar a conèixer els seus pares, a proposar-los el nostre compromís i la decisió de casar-nos, el seu pare em va dir:

-“Bé, per casar-vos amb què comptes xicot?” Li vaig respondre: “Amb el de vostès”. I ell em digué: “Doncs a la llet ja no hi podem posar més aigua.”

Li vaig contestar: “No cal posar-hi aigua a la llet no hi fa res, li traurem.”

 -Amb aquesta entrada s ‘hi va casar? Disculpa, t ‘hi vas casar?

-Sí, l’any 1940. I com et deia, en un lo­cal petit del carrer Serra i Sans de la Bis­bal vaig començar a elaborar iogurts, en feia uns sis o set diaris, segons la de­manda que hi havia. Posteriorment ens traslladàvem a la carretera de Calonge a un altre local més gran que permetia fer una major producció. De fet no vaig fer res més que aplicar la tècnica búlgara d’elaboració de iogurts.

 –Tècnicament era complicat fer iogurts?

-No

(La seva actual esposa, l’Anna, ens ofereix una safata de bombons, són les set de la tarda i entre tots dos fem un bon paper)

–  Mira, la llet la posàvem en un tangí o cossi de planxa de ferro estanyada i de boca ampla de 50 litres, però només l’omplíem fins a un total de 30 litres, ja que llet havia de tenir espai suficient per estufar-se o bullir. Els fogons inicialment els havíem fet funcionar amb troncs d’arboç d’uns 20 cm i més endavant amb carbó i fins i tot petroli.

Aquesta llet posada al foc s’havia de remenar contínuament per evitar que la grassa quedés a la part superior i ho fèiem fins aconseguir una reducció d’uns 10 litres.

-Ara comprenc per què vas dir-li al teu pare polític que li trauries l’aigua a la llet.

-Això mateix, era lògic.

Bé, seguidament amb l’ajut d’un termòmetre preníem la temperatura que havia de baixar fins a 50 graus, moment idoni per posar-hi els ferments làctics apropi­ats i en la proporció adequada, o sigui la base per fer el iogurt.

Feta aquesta operació i passats uns quin­ze minuts, temps necessari per a la fer­mentació, s’havia de fer baixar la tem­peratura del preparat entre 3 o 4 graus positius i això s’aconseguia posant el pre­parat en un frigorífic especial, ja que d’altra manera els gèrmens haguessin proliferat en desmesura i haguessin mal­mès el producte. El fred actuava de fre sexual.

-Com normalment succeeix

-Sí, semblant a la dutxa freda.

Aquesta llet que més endavant esdevindria iogurt, la posàvem a dins el frigorífic en uns recipients individuals de porcella­na blanca comprats a Montgat.

A les noves instal·lacions que teníem a la carretera de Calonge, l’any 1947 apro­ximadament, fèiem servir una tecnolo­gia alemanya que de novetat apor­tava l’avantatge d’aconseguir fer bullir la llet a 50 graus enlloc de 98 que és el seu punt d’ebullició.

El mecanisme consistia a treure l’aire de dins el recipient mitjançant una bomba d’aspiració, o sigui fent el buit.

 –Enginyós el sistema d’estalviar ca­lories, això és física pura.

-Tota la tecnologia es basa en l’ aplicació de la física i la química.

Com et deia, per posar-los al frigorífic empràvem unes safates especials amb capacitat per a 12 iogurts cada una. Per cada litre de llet sortien 6 iogurts o sigui que amb els 30 litres en podíem fer 180 unitats.

-Era un bon nego­ci, doncs. Penso en les grans indústries actuals.

-És evident que són un negoci rendible.

Bé després de tot això procedíem a ta­par els recipients. Ho fèiem amb uns pa­pers de parafina pre­parats per la imprem­ta Gispert d’aquí la Bisbal. Hi posava MABI com a nom comercial, inicials tretes de les dues pri­meres lletres del meu segon cognom Maruny i les dues pri­meres del segon cog­nom del meu sogre, Billoch.

Els iogurts els vení­em a casa nostra, al carrer Santa Maria del Puig, en horari de 8 a 13 i de 3 a 7 de la tarda, però també en repartíem a domi­cili. Inicialment fèiem servir un tricicle conduït per aquest jove que teníem em­pleat i que podem veure en aquesta fo­tografia. Més endavant vaig tenir dos ca­mions, necessaris per anar a recollir les cantines de 25 litres de llet per les cases de pagès, perquè l’any 1944 teníem una bona producció també de formatge i mantega.

 -M’imagino que sor­tint d’una guerra amb la consegüent carestia d’aliments, aquests havien de ser, a més d’una ne­cessitat, un gran pla­er per al paladar.

 -Sí, potser per això te­nien tant d’èxit. Abans t’he parlat dels recipients, he de dir que eren retornables o sigui que els ha­vien de rentar molt bé amb aigua i clor -­polvos de gas, com també se’ls anome­nava-, els venien comercialitzats en bi­dons de fusta. Després d’aquest rentat s’havia d’assegurar una bona desinfec­ció per evitar que proliferessin espores, germen molt difícil de combatre i per això esterilitzàvem els envasos a 120 graus de temperatura i a 12 atmosferes de pressió. Per a tots aquests controls dis­posava al mateix local d’un petit labora­tori.

-Amb un negoci tan prolífic, com és que ho vas deixar?

-Doncs per diverses raons, una d’elles va ser la presència d’una normativa ofi­cial que reduïa el “cupo” de llet a utilit­zar, perquè n’hi havia poca i s’havia de mantenir el subministrament suficient per al consum de tot Girona, una altra trava va ser que l’administració va començar a demanar-nos molta burocràcia.