Amb aquest títol el reconegut escriptor empordanès Josep Pla , descriu amb detall un foc iniciat a Calonge el mes d´agost de l´any 1929 i també en fa unes reflexions, casualment vaig trobar aquest escrit revisant la hemeroteca del Arxiu Municipal de Palafrugell, en concret el diari Baix Empordà del dia 11 d’agost de l’any 1929. He revisat l’index d’algunes de les seves obres a la Fundació Josep Pla i no he sabut localitzar la esmentada crònica. Per aquest motiu he considerat incorporar-la en aquesta pagina perquè possiblement ens facilità poder-hi accedir.
Diu així:
Davant d’un gran foc.
“ El dia que es declara el darrer gran incendi que ha destruït tantes mils vessanes de bosc a L’Empordà petit, l’atzar féu que l’autor d’aquestes ratlles es trobés en condicions de veure, de molt a prop, començar el foc. A dos quarts de dues de la tarda del dia del foc, en efecte, vaig prendre a Mont-ras I´ automòbil públic que fa el trajecte de Palafrugell a Caldes de Malavella, a l’objecte de fer a Sant Feliu de Guíxols una visita a uns amics. Quan l’auto hagué passat Palamós i s’obrí davant dels viatgers la petita vall voltada, gairebé en semicercle, de muntanyes, de Sant Antoni de Calonge, veiérem tres enormes columnes de fum a sobre Calonge. Feia un vent de garbí fortíssim, fins a l’extrem que es pot dir que ha estat, en aquesta comarca, el dia d’estiu que n’ha fet mes. Quan ens trobàrem, doncs, a la vista del fum i haguérem vist la força impetuosa que tenia el vent a la badia de Palamós, la nostra impressió fou que l’incendi no tindria literalment aturador. Quan a les vuit del vespre, el vetit caigué i el foc anà a morir als boscos de Sant Climent i de Fonteta, davant la carretera de Girona, es pogueren veure les dimensions terribles del desastre. Aquest darrer foc potser no ha agafat una extensió tan dilatada com el que es declara l’any passat al Pirineu i que arriba fins a les cases del Pertus. Vull dir el foc contra el qual fou destacat el regiment de senegalesos que té guarnició a Perpinyà. En tot cas aquest foc d’ara és molt mes important que el famós incendi de les Gavarres de l’any passat, per remeiar els estralls del qual tant féu l’il·lustre escriptor Joaquim Ruyra en qüestió d’un moment. De les últimes cases de Palamós fins a la torre Valentina hi ha una mica mes d’un quilòmetre. Fou durant la curta estona que l’auto emprà per recórrer aquesta distancia que els viatgers poguérem veure, impressionats, com les tres columnes de foc s’ajuntaven en un feix, com el vent vinclava el fum i l’arrossegava a terra, en direcció al nord i com, de sota el fum, sortia una amplia mitja lluna de flama, de caliu i de guspires. Alhora veiérem com aquesta mitja lluna, empesa pel vent, es posava a caminar. Potser feia inicialment, un parell de quilòmetres. El garbí l’anà eixamplant de manera que, en fer la flama l’escairada del Greu i coll de la Ganga, el front del foc era potser de quatre o cinc mil metres. L’espectacle era imponent. El vent feia rodolar el fum, que era d’un color barrejat de plom i rosa, lentament, mes enlaire del coll. A sota, les llengües de foc resseguien el perfil dels arbres, pujaven i baixaven anguilejant. El sol era fort i el cel tenia aquest color blau africà que té el nostre país en aquest temps. Era un espectacle dantesc que feia basarda. Per a tota persona preocupada de l’esdevenidor d’aquest país l’espectacle era aclaparador, feia plorar. Quan el foc arriba a dalt de tot del coll i la flama dona la màxima exposició al vent veiérem un espectacle encara mes impressionant. Veiérem, en efecte, com la fúria del vent desprenia dels suros les branques enceses i les transportava per l´aire a grans distancies. Això explica una particularitat d’aquest foc. L’incendi ha arribat rarament als fondals i a les terres baixes posades entre els pujols. L’incendi, diríem, ha coronat les muntanyes, perquè s’ha propagat per l´aire. La transmissió del foc l´ha feta el vent, i s’ha cremat, naturalment, tot quant ha donat la cara al vent. Es per això que tot quant es féu per aturar el front del foc fou inútil. Davant d’un foc que camina per terra i va de branca a branca hi ha la possibilitat d’aturar-lo fent anà entallada, deixant un espai lliure i net a través del qual la propagació del foc sigui impossible. Però, davant d’aquest foc, que el vent portava de muntanya a muntanya, ¿quina defensa voleu que hom intentes? el foc era inaferrable.
El foc es posa, naturalment, davant del vent. I cosa que el garbí és un vent del sud-oest, el foc agafà una direcció nord-est. Sobre el mapa ho veureu clar. El foc començat entre Calonge i St. Cebrià deis Alls, anà a morir entre Sant Climent i Fonteta. Es la línia mes curta de sud-oest a nord-oest. Per això el foc, en el seu camí, passés successivament pels termes de Calonge, parròquia de Fitor, Palafrugell i Sant Climent. I ho repeteixo : el foc dura fins que bufa el vent.
Espanta de pensar el què hauria passat si el garbí hagués, com fa tan sovint i per dir-ho com els mariners, vetllat. Li faltaven ben pocs metres per arribar a la plana. Donat l´estat de sequedat d’aquestes comarques — es pot dir que la terra és com ossos calcinats—, tot foc a la plana es tan possible com a muntanya. I si les coses continuen com aquests últims deu anys, les possibilitats de veure incendis al pla son reals.
Unes reflexions
Considero perfectament inútil ocupar-se d’aquestes coses des d’un punt de vista sentimental. Al nostre país, prendre’s les coses d’aquest aspecte equival, en realitat, a convertir-les en un tema literari o floralesc completament insignificant. Els fets tothom els coneix : des de fa tres o quatre anys tota la banda marítima de les comarques gironines estan atacades de foc amb una persistència impressionant. El gran públic només coneix els grans incendis, els focs que els diaris porten. Ara bé : la gent s’equivocaria si cregués que només es calen aquests focs. De focs petits, de focs diríem locals, és rar el dia d’estiu que en aquestes comarques no se n’expliqui o no se’n vegi un o altre. Estic segur que no hi ha ni un propietari de boscos d’ací que pugui afirmar que en el seu tros el foc no hi ha arribat mai. Es un flagell, un flagell brutal. L’espectacle de veure com la riquesa del país es torna cendra, com la gent ha d’abandonar les cases de pagès darrera el bestiar, igual que en temps de guerra, com les campanes dels pobles toquen a foc inútilment davant, la flama que capgira, son esdeveniments de la vida inoblidables. Tot aquest aspecte sentimental que té la qüestió -ho repeteixo- val mes deixar-lo apart. L’important seria fixar exactament les causes del foc per tenir una base pera evitar-los. Que hi ha focs que son intencionats no hi ha pas dubta. I en dir intencionats no em refereixo pas als focs causats per la negligència d’un pastor que deixa mal apagades les cendres amb les quals ha escalfat l´esmorzar o pel llumí que lienta a l’atzar un home que va a fer un feix de llenya després d’encendre una caliquenya. Aquestes causes com voleu escatir-les al cap d’avall ? No hi ha manera humana. Hi ha focs, en canvi, calats intencionadament, per una venjança i sobretot per especulació. Es fàcil de comprendre-ho. La crisi terrible que passà la industria del suro quan la guerra, tancant les fronteres, abolí pràcticament tots els mercats, féu baixar enormement el preu de la primera matèria de la industria. Els propietaris pràcticament arruïnats, no tingueren sinó un camí per a salvar-se: fer carbó dels seus boscos. Per això es feren les tallades brutals d’arbres que tothom recorda. Avui, però, les coses han canviat. La industria del suro es troba actualment en un període, sinó de prosperitat, almenys d’especulació desenfrenada. Aquests dies, especialment, la febre de l´ especulació és mes alta que mai. El suro es paga com no s’havia mai pagat. Es rar avui el propietari què torni a tallar arbres. Cada dia se’n tallaran menys, perquè avui tenir sureres és tenyirà la raó la fortuna que ‘hom tenia abans. Ha passat, però, una cosa natural: tota aquella especulació que es féu al marge de les tallades de boscos, que avui ha baixat notòriament, ha creat els seus i interessos, les seves fortunes. Què ha de fer aquesta gent si el negoci pràcticament s’està acabant ? Aquesta gent sap que només en els boscos cremats hi ha possibilitat de continuar la seva activitat. Jo no acuso a ningú i declaro explícitament que els bosquetans, en tant que classe, em mereixen tota la consideració possible. Però si jo tingues poder, en aquest món, faria vigilar els boscos nit i dia, sense parar. I el que comportaria a adoptar aquesta decisió seria precisament l’experiència que totes les persones que vivim en aquestes comarques tenim : això és, l’experiència de saber que tot quant ha intentat l´autoritat judicial en aquest sentit no ha prosperat. Les causes passives d’aquests incendis son innombrables. La principal és la sequedat desastrosa que està passant. Tot quant es digui en aquest sentit, és una reproducció pàl·lida de la realitat. A l’Empordà es pot dir que d’abans de Nadal no ha caigut ni una gota d’aigua. Els arbres dels boscos es moren d’ eixut. La terra és calcinada i seca com ossos cremats. La gent es va deixant de fer blat de moro. D’aquí a uns quants anys, si les coses duren així, el cultiu mes general serà l´ordi, aquesta planta africana que aviat semblarà feta expressa per a nosaltres. Que té d’estrany, dones, que els boscos cremin com lluquets, que s’encenguin d’una manera irresistible i tràgica ? S’han de preveure -si la malura persisteix – incendis al pla. S’ha de preveure, sobretot, tota l´evolució del país cap a unes condicions físiques aragoneses o, si voleu, saháriques.
Una altra causa passiva d’incendis es la manera brutal i voraç com la gent tracta avui les coses de la realitat. Aquest foc que ens serveix de pretext per fer aquestes consideracions començà en tres llocs diferents. En un d’aquests llocs hi havia, sembla, una brigada d’homes que feien carbó. La darrera cosa que penso en escriure això és que alguns d’aquests homes pugui ésser l´autor d’aquest foc, ni l´autor passiu ni l´actiu. No. El que vull dir és que si vint anys enrere algú del país s’hagués posat a carbonar un bosc el mes de juliol hauria estat tractat de boig. Quan les condicions de la vida a tot Europa eren normals, les coses tenien un ritme prudent, D’ençà de la guerra tot s’ha trencat. Quan jo era criatura -fa quinze, vint anys- de carbó només se’n feia a l´hivern. El feien uns homes especialitzats que en dèiem carboners, i els boscos es respectaven com si fossin essers vivents. Ara no es respecta res. Hom fa carbó al ple de l´estiu; el fa fer per qualsevol aficionat; hom tracta les propietats com si fossin béns del comú -que no son de ningú segons el nostre revoltant proverbi – Davant d’aquesta realitat -que no és mes que una ombra de la veritable- ¿com voleu que tot no esdevingui còmplice d’aquests estralls?
El mes urgent de fer
Reservant-nos el dret de continuar parlant d’aquestes misèries, direm que aquestes consideracions son importants, no pas perquè les fa una persona determinada, sinó perquè son el fruit d’una enquesta que he fet aquests últims vuit dies sobre el terreny i parlant amb tota mena de gent. Com a conseqüència d’aquesta enquesta, em sembla que sobre un punt on tothom està d’acord. Aquest punt és refereix a la necessitat d’una ordre que prohibeixi, mentre durin les condicions de l´eixut en aquesta comarca, de fer qualsevol manipulació en els boscos (excepte, naturalment, la pela del suro) entre els mesos d’abril i d’octubre. Ja sé que una ordre així només es pot comprendre en els països de gran flexibilitat jurídica. Solera, en efecte, legislar per a l´eternitat, per la nostra desgracia. Ens hem, però, de decidir a fer alguna cosa. Si realment les autoritats actuals tenen algun interès en la riquesa i la prosperitat del país, s’haurien de moure per obtenir, almenys, el que a través de les columnes d’aquest diari i en representació de molta gent, l ´ordre que demano. Es hora ! Penseu que el país es torna saháric ! “ .
Signat: Josep Pla. (Baix Emporda 11/08/1929).
El dia que vaig visitar la biblioteca del Museu no vaig saber localitzar entre publicacions fetes per l’escriptor Josep Pla aquesta carta que he presentat, a estat la Anna Aguiló, directora del centre qui ens a proporcionat la seva localització que en concret la podem llegir a : J. P. 43 Josep Pla. Obra completa. Caps-i-puntes. Edicions Destino, pag. 384.
