La Bisbal d’Empordà ha preservat diverses (21) de les xemeneies industrials que acomplien la funció de succionar els fums dels forns ceràmics, que sovint eren d’estructura circular; per dins s’hi movia la flama primer en sentit ascendent i després descendia envers l’interior del forn per coure les peces de ceràmica. D’aquí que els anomenessin forns de flama invertida. En els articles fets fins ara relacionats amb les xemeneies industrials de la Bisbal no havíem parlat de Llenas perquè en estar situada en una part bastant interna d’una nau feia que fos poc visible. La particularitat d’aquesta xemeneia respecte de les altres és que pertanyia a una indústria del suro.
Conversa amb Jaume Llenas
Una tradició surera familiar
En Jaume ens explica que són quatre les generacions familiars que s’han dedicat a l’elaboració d’objectes de suro, en especial taps. El seu besavi Lluís Llenas Font ja feia aquesta tasca artesanal al seu propi domicili i des de l’any 1893 l’empresa consta inscrita al llibre de la matrícula industrial i de comerç de la Bisbal i domiciliada al carrer del Pedró número 55, finca que comunica amb l’actual avinguda Prat de la Riba.
En Jaume, el seu besnét, guarda una fotocòpia del document que dóna fe de l’activitat empresarial familiar mantinguda al llarg de 122 anys.
El seu besavi va tenir la desgràcia de morir jove, als 54 anys, i arran d’aquesta inesperada situació la seva muller, Paula Carbó Puignau, va haver d’agafar les regnes del negoci i segons ens diu el seu besnét Jaume, Paula era considerada una autèntica dona emprenedora.
Quan un fill d’aquest matrimoni, Jaume Llenas Carbó, va tenir l’edat, va emprendre el relleu empresarial que duia a terme la seva mare i va procedir a fer algunes reformes a la fàbrica per aconseguir millorar la qualitat dels elements que fabricaven. Jaume es va casar amb Francesca Duran i un fill d’ells, Lluís Llenas Duran, junt amb el seu germà Francesc van continuar desenvolupant les tasques fabrils sureres .Quan el pare i l’oncle de Jaume Llenas Mercader van morir, va ser ell qui a partir de l’any 1990 continuà gestionant la activitat empresarial, sempre amb objectiu de procurar elaborar taps d’una excel·lent qualitat.
L’any 2008 va traslladar l’empresa al polígon industrial de Vulpellac.
Suro de qualitat
En Jaume explica que per aconseguir un bon producte s’havia de començar emprant una bona matèria primera, o sigui, procurant que el suro fos autòcton mediterrani perquè aquest posseeix les propietats idònies i buscades, que el fan un dels millors dins els territoris surers. La singularitat del suro català és que el seu creixement és lent, més que no pas els que creixen en terrenys humits, que ho fan amb rapidesa. El factor de creixement lent fa que el suro adquireixi més densitat i consistència, propietats que li atorguen una idoneïtat buscada, que és la de tapar les ampolles de bons vins de reserva o de guardar amb la garantia que el pas dels anys no els faci perdre el segellat original.
Afirma que ell mateix durant els mesos d’abril i maig va a visitar diverses finques boscoses per triar els suros que considera més adequats per després dir als operaris a quins arbres han de llevar l’escorça. Aquesta activitat va precedida del previ pacte amb els corresponents propietaris del bosc. Per tant, podríem dir que Jaume continua realitzant des d’un bon principi la tasca artesanal de donar forma a la matèria primera del suro tal com ho feia el seu besavi.
Exporta a països com França, Itàlia, Anglaterra i Eslovènia, i fins i tot té un client a Nigèria.
Descripció de la xemeneia
Aquesta xemeneia la va construir el mestre d’obres Joan Rasos i el seu equip de paletes l’any 1954, segons consta en una inscripció que hi ha en un lateral de la base. Està situada tocant a una paret mitjanera corresponent al cantó sud de la nau, emplaçament que permet deixar lliure l’antic espai fabril que actualment s’utilitza de magatzem.
La base arranca de dins un recinte semicobert que fa uns tres metres d’alt i continua cap a l’exterior amb una altura aproximada de sis metres i en total calculem a simple vista que deu fer uns nou metres d’alt.
El fust és de morfologia quadrada i presenta un lleuger talús del fust d’aproximadament un 1,5%. Per edificar-la van emprar els clàssics maons de terra cuita vermella que se utilitzen per a la construcció d’edificis; per tant no van haver de ser elaborats exprés com s’hauria hagut de fer si la xemeneia hagués estat dissenyada de forma troncònica.
Quan no existia la tracció mecànica de succió dels fums produïts pels forns o per les calderes de vapor, com era el cas, era important que la xemeneia fos d’estructura circular per d’aquesta manera facilitar més la fluïdesa dels gasos de la combustió.
La corona, també i en consonància, és d’estructura quadrada i és feta formant un lleuger voladís on per sobre hi ha incorporades dues passades més de maons que sobresurten uns centímetres del primer reforç. Per sobre d’aquest continua el darrer tram de la xemeneia fet per quatre rengleres de maons, estructures que tenen la funció de donar més solidesa a aquesta zona susceptible d’esberlar-se a causa de la dissociació tèrmica entre la temperatura interior de la peça i l’exterior, així com també dels gasos corrosius generats per la combustió. La corona també ajuda a repel·lir l’aigua de la pluja o si més no evita que s’infiltri entre els materials. La xemeneia va deixar de funcionar l’any 2007.
Actualment la sortida de fums de la xemeneia està tapada amb formigó i protegida per una placa metàl·lica d’acer que vista des de sobre presenta una morfologia còncava i està sostinguda per quatre peus metàl·lics. Anteriorment aquesta placa era de ferro i la van idear amb curvatura cap amunt per evitar que el fum trobés resistència a la sortida i també per preservar-la de l’entrada d’aigua de la pluja.
