Un dia mentre feia d’infermera al poble de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa) un matrimoni que de tant en tant venia a la consulta em va dir: “Rosa, vols venir demà amb nosaltres a buscar bolets?” De seguida m’hi vaig avenir perquè sempre m’ha agradat anar a bosc.
L’endemà i en el moment que ens disposàvem a entrar en un paratge molt emboscat , en Josep em diu: “Mira, tu tires recte muntanya amunt, la Teresa pujarà per la teva dreta i jo aniré per l’esquerra i ens trobem tots a dalt la carena.” “Fet !”, vaig respondre. No em pensava pas que arribés a trobar tants bolets, en mitja hora ja tenia quasi ple el cistell de carlets, però el problema era que em feia mal l’esquena de tant anar ajupida perquè el bosc estava emboscat com mai havia vist, era una autèntica selva. Vaig voler descansar una estona i em vaig asseure a terra. No les tenia totes pensant si em desviava de la ruta i després no ens trobaríem; a més les tardes al mes de novembre ja són una mica curtes.
Amb aquestes, no sé d’on va sortir, se’m presenta davant meu gairebé a tocar els peus un ocell pit-roig que em mirava com si em repassés de dalt a baix, potser estranyat que un espècimen com el meu passegés pel seu terreny. Jo estava perplexa veient aquell animaló tan especialment bonic i sociable. Me’l mirava amb admiració de tan perfecte com era i em sentia feliç de tenir un ocell, que sempre s’escapen dels humans, allà mateix; no m’havia trobat mai en una situació com aquella, és clar que fins llavors tampoc havia anat mai a buscar bolets en una zona volcànica i selvàtica com la Garrotxa.
Em vaig aixecar per continuar caminant i la sorpresa va ser que el pit-roig fent saltirons m’anava seguint tot darrere i quan em parava per agafar un bolet ell també ho feia, era com portar un gosset a les cames. Finalment, sense saber com, va desaparèixer i jo vaig arribar dalt del turó on havíem quedat per trobar-nos i m’estaven esperant.
Algunes vegades m’ha vingut al pensament aquell ocell tan bonic, manyac i sociable que va fer que el bosc no em semblés tan feréstec com era i també pensava que llàstima no l’hagués pogut fotografiar; era digne de fer-ho.
I ves per on un dia que estava al pati d’un antiquari de la Bisbal vaig veure un pit-roig que estava recolzat en un dels suports travessers de les potes d’una cadira de vímec, amb la sort que aquella vegada portava la màquina de filmar. També vaig quedar sorpresa perquè la distància que hi havia entre ell i jo era bastant curta i amb tot no es va espantar i es va deixar filmar, no deixant, però, de vigilar contínuament els possibles perills que el poguessin amenaçar.
També cal dir que no havia incorporat mai fins ara i per mi mateixa un vídeo a internet. M’hi estreno i curiosament ho faig presentant un pit-roig que tant em va seduir pel seu sociable comportament i que també em va fer sentir la proximitat amb la natura, aquest però el vaig poder filmar a la Bisbal d’Empordà lloc on actualment visc.
Per veure el vídeo clicar a: pit-roig-mitjana
