Quan vaig néixer, els pares ja havien tingut cinc fills i pensaven que després del cinquè no en tindrien cap més, perquè consideraven que la biologia reproductiva els anava de baixa, però no era cert. Per al meu pare, pagès d’ofici, vaig ser el “nap tardà” de la família. Vivíem al carrer Galileu número 178 i el primer dia de maig la llevadora Josepa Adell ens assistia a la meva mare i a mi perquè tinguéssim, respectivament, una bona i nova entrada a aquest món. Una senyora d’edat i molt observadora, veïna nostra, quan em va veure li va pronosticar a la mare que jo seria molt treballadora; a més havia nascut en dilluns. No es va equivocar.
Casa nostra era molt a prop de la plaça del Progrés, on entre aquí, el carrer Arquímedes i la Rambla teníem tots els serveis a quatre passes. Per mi els gronxadors de la plaça del Progrés era el millor de tot i la mainada fèiem per gronxar-nos i també competicions per veure qui arribava més amunt. Allà mateix començava el carrer Gutenberg, on hi havia una llibreria Egara i nosaltres n’érem clients i em feien feliç quan em compraven cromos i calcomanies. També hi havia la pastisseria Serra, freqüentada pel meu germà Marià, atret pels dolços i per qui els embolicava, la Maria, unes cases més amunt hi havia un sastre o sastressa on treballava la meva cunyada Conxita Torres i gairebé al costat la botiga de teixits de roba d’alta qualitat. Nosaltres només hi entràvem a comprar quan teníem casaments, que era sovint, però.
Romeries a Montserrat organitzades per la Llibreria Gutenberg
Els propietaris d’aquesta llibreria cada any organitzaven una romeria a Montserrat, caminada que tenia força acceptació entre les persones del veïnat i d’altres indrets.
En una ocasió la mare va fer una prometença a la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, que pensava complir quan es fes la següent romeria anual. No sabem quina petició havia fet la mare a la Moreneta, però no s’hi va posar per poc a l’hora d’agrair-la-hi.
Abans de continuar explicaré quelcom de la mare perquè comprendrem millor que si va fer aquella promesa sabia que la podria complir. La mare, Anna Ribas, va néixer l’any 1902 a Albinyana (Tarragona) i la naturalesa la va dotar d’unes excel·lents condicions físiques. Ella mateixa explicava que la seva mare va ser l’única supervivent de set germans; tots els altres havien mort a causa de la verola. La Concepció, la mare de la mare, o sigui la meva àvia, també va patir la malaltia i el metge després de fer-li el diagnòstic va dir a la Rosa, l’àvia de la mare: “Noia, ho sento, te n’ha tocat una altra”. Però sortosament va poder sortir-se’n i potser pel seu idoni sistema immunològic o gràcies, com deia la mare, al tip de magranes que es va fer estant malalta sense que ningú la’n reprimís perquè ho veien com un acte de les seves darreres voluntats.
Si, com deia Darwin, la selecció natural existeix, és evident que la mare en va ser fruit directe. El meu pare alguna vegada havia comentat que es va enamorar de la mare perquè era un llamp de dona i corria com una llebre. Ell no la podia pas atrapar, comentava.
La mare sempre havia anat amb l’esquena més dreta que moltes persones i ella mateixa considerava que era degut que de jove havia portat sobre el cap molts mocadors de fer farcells carregats de productes del camp, fet que l’obligava a caminar recta per mantenir l’equilibri.
La prometença
La prometença va consistir a comprometre’s a pujar a la muntanya de Montserrat descalça i portant-me a mi a coll. Val a dir que en aquell moment la mare tenia gairebé cinquanta anys i jo uns cinc. Si bé el motiu de les promeses s’ha de guardar en secret i així ho va fer sempre la mare, tinc una petita intuïció de per què la va complir, però evidentment encara que ho sabés amb tota certesa tampoc ho explicaria.
Els preparatius previs a la romeria
Recordo bastantes coses d’aquella primera sortida a Montserrat, potser per la càrrega simbòlica que desprenien els preparatius. El rebombori de la preparació va iniciar-se dies abans quan a casa comentaven “diumenge anirem a Montserrat i ens emportaren tal cosa o tal altra” i, finalment, el dia abans els preparatius dels entrepans de l’esmorzar, les carmanyoles del dinar, el termo del cafè que mai podia mancar, la roba que ens havíem de posar, el lot perquè marxaríem de fosc, el ciri per posar a la Verge, el despertador per no arribar tard a l’estació del Nord. Veient com s’estava amanint tot ja s’intuïa que quelcom important havia de succeir.
El pelegrinatge
Abans de sortir de casa la mare va deixar les seves espardenyes darrere de la porta, em va pujar a coll i amb el seu habitual pas decidit vam enfilar carrer Galileu amunt, la Rambla i carrer Cervantes fins a arribar a l’estació. El tren ens va deixar a Castellbell i el Vilar i allà mateix iniciàvem el camí a peu seguint per la carretera que va a Monistrol. Abans d’arribar a aquest poble a mà dreta hi havia un trencall que comunicava amb el pont que travessava el riu Llobregat i per on també circulava el cremallera.
Encara era negra nit i quan passàvem per sobre del pont només sentíem la remor del riu i el cruixir de les travesses de fusta. Sort que els organitzadors de la romeria caminaven uns metres davant nostre i posaven espelmes als llocs on hi havia perill, be fos perquè hi faltava alguna travessa o perquè durant el camí hi havia algun sot o esllavissada de terra. Aquestes coses les puc explicar perquè vaig anar també de més gran a fer la romeria.
Una cosa que sempre em va intrigar era que quan baixàvem de Montserrat, encara de clar, miràvem des del pont el riu Llobregat i vèiem com l’aigua feia un parell de remolins. Era un efecte que tenia el poder, segons deien, d’engolir qualsevol cosa que trobés a l’aigua. Davant aquest fenomen, la meva fantasia volava i els efectes que podia tenir el remolí es multiplicaven per tres.
Sense voler-ho, vam donar la nota
La primera vegada que vaig pujar a Montserrat, com és lògic, tenia una petita i relativa consciència dels fets; és ara que en recordar-los puc precisar-ne més detalls i diria que no vaig veure altres persones pujar a Montserrat descalces i tampoc ningú que portés una criatura a coll.
Al grup que formava la romeria els devia sorprendre que algú caminés sense sabates per aquell terreny tan abrupte com era el camí del cremallera i amb una nena a coll. I més tard, vaig ser jo qui va sorprendre també els romers en entossudir-me a voler baixar dels braços de la meva mare i caminar com tothom feia. Després de molta resistència de la meva mare, finalment em va deixar a terra i a petits passos vaig continuar caminant, ressagats de la comitiva principal.
Recordo que portava espardenyes de pagès i que se’m clavàvem les pedres a la zona lateral dels peus, allà on el calçat no tenia protecció. Una vegada arribats a Montserrat el grup comentava: “Aquesta nena tan petita ha caminat quasi tot el camí!” I la mare afegia: “Sí, sembla impossible, i a més a mi no m’ha sortit cap nafra als peus”. De fet, allò que ens va succeir i vist des de la condició de romers, va ser com una mena de miracle. A més, a la tarda havíem de desfer el camí que havíem fet, o sigui, de Montserrat a Castellbell i el Vilar en condicions semblants.
El darrer tram i el túnel
La mare abans d’entrar al túnel em va tornar a pujar a coll. Jo mai havia vist tanta foscor i no sabia ben bé què estava passant, sentia temença perquè a més la veu ressonava estranya quan algú deia: “Acosteu-vos a la paret; no aneu cap a la via que us podeu entrebancar”. Per a mi allò era com la cova del llop, riu-te de la basarda que em podien fer els contes de la bruixa o de la Caputxeta Vermella. Els organitzadors tenien controlada l’hora que circulava el cremallera i vigilaven que no coincidíssim mentre travessàvem el túnel. Una vegada que vaig anar a Montserrat amb un grup d’excursionistes ens va enxampar el cremallera a dins i pensàvem que el fum ens ofegaria.
Sortir de aquella foscor i veure puntejar el dia junt amb les parades de les pageses que portaven a vendre mató, mel, verdures i els tomàquets de color de rosa de Rellinars, entremig d’altres productes i sentir el repic de campanes que semblava que fessin ressonar la muntanya, per a mi va ser com entrar en un món màgic mai vist.
Anar a adorar la Moreneta
El primer que vam fer va ser anar a la basílica. Em va impressionar veure aquella pica d’aigua tan gran —a casa utilitzaven un cubell petit per banyar-nos—. Més endavant vaig saber que aquell recipient era per posar-hi l’aigua beneïda. Seguidament em va sorprendre veure aquella nau tan gran, l’altar, els vitralls, les pintures fosques i amb rostres pàl·lids que em feien mitja por, les llanternes, aquell olor peculiar del recinte, el silenci i la cerimoniosa manera com tots nosaltres pujàvem les escales envers la cambra de la Verge, en conjunt creaven un ambient d’intriga perquè desconeixia què ens trobaríem al capdamunt. Per a mi tot era nou. Un detall que em va tranquil·litzar va ser veure la imatge del simpàtic escolanet que hi ha a la porta de la cambra de la marededéu.
Finalment érem al davant de la Moreneta de veritat, érem allà al seu lloc. Jo ja la coneixia perquè a casa en teníem una imatge, però no era el mateix. Allà a la basílica va ser com si hagués de tenir vida, o almenys la mare li va donar mostres de gratitud i afecte com ho hauria fet amb algú molt conegut, però a Ella, a la Verge, ho feia d’una manera més respectuosa o reverencial. Sabem que era una imatge, sí, però l’actitud de la mare donava mostres que vivia un moment de fe, significació que possiblement venia reforçada per l’esforç i abnegació amb què havia pujat a la muntanya i perquè la causa tan temuda, motiu de la seva promesa, s’havia resolt favorablement i gràcies al poder i a la infinita misericòrdia de la Verge Maria de Montserrat, la nostra Moreneta.
Aquests raonaments els puc fer ara mentre ho recordo; abans no tenia ni l’edat ni la capacitat de raonar-ho. Sí que percebia, però, una sensació de benestar per haver alliberat la mare del meu pes sobre les seves espatlles, i em sentia cofoia per les paraules de les persones adultes que ressaltaven el fet que hagués caminat tant tros de camí. Podríem dir que va ser el meu primer bany d’ego rebut a la vida; sort que mai he volgut tenir gaires tractes amb aquest personatge que quan pot ens la juga.
La missa i el cant del Virolai
La missa la vaig trobar molt llarga, m’avorria bastant, però hi vaig prendre interès en el moment que l’escolania es va posar a cantar. No hi entenia, de música, però sé que m’agradava. Suposo que a causa de l’emoció, a la mare li queien les llàgrimes i des de llavors tinc associat el cant del Virolai amb l’emotivitat i alguna vegada ho he passat malament intentant controlar-me les llàgrimes en escoltar aquest cant. També m’emociona una de les cançons que cantava la mare que deia: no ploris fillet, no ploris reiet que ets un angelet que m’ha donat Déu… La cantava d’una manera entendridora.
Penso que la mare va saber transmetre als seus fills la fe en la Mare de Déu, —en la nostra cultura simbolitzada per la Moreneta—, però també conceptualment dins una vessant més àmplia que la fa extensiva a totes les verges del món que generalment coneixem mitjançant els diversos models iconogràfics. Però d’adults la veneració de la Verge no se centra en la imatge, sinó que és perceptible dins un concepte més abstracte, profund i espiritual. Seria el paradigma o la forma de què els homes i les dones ens serviríem per apropar-nos a experimentar i percebre algunes de les atribucions femenines de la naturalesa, com pot ser, per citar-ne algunes, la generositat, la misericòrdia, la compassió, l’esperit acollidor i la cura de les altres persones.
El Guardapaso FC
He esmentat que tots els germans sentíem devoció per la Moreneta, perquè en un moment o altre de la seva vida tots havien pujat a la muntanya a saludar-la o a agrair-li quelcom que havia fet per ells. Un testimoni del que acabo de dir podria ser la fotografia que pertanyia al meu germà Francesc en què es veu un grup de companys reclutes que van pujar a Montserrat vestits de soldat. Sabem que les condicions i règim disciplinari dels reclutes d’anys enrere no estava exempt de riscos.
La imatge també ens serveix per il·lustrar l’atracció que tenia el fet de trobar-te pel camí del cremallera la caseta del “Guardapaso FC, me llamo Bo-Bi”, que l’amo d’en Bo-Bi havia vestit de cap d’estació amb capa, gorra i ulleres de sol. També li havia ensenyat a quedar-se assegut sobre les dues potes de darrere i amb les de davant fer com si aguantés el banderi. Quan la gent passava caminant o amb el cremallera, era el moment que gairebé tothom li llançava algunes monedes. La imatge tenia un simpàtic atractiu per a grans i petites.
Acompanyar la mare a Montserrat
A mesura que la mare es va anar fent gran li suposava un esforç el fet de pujar al monestir, encara que amb el cotxe la deixéssim arran de les primeres escales, però amb tot, ella hi volia anar i mostrava que continuava concentrant la seva energia i voluntat de decisió a caminar el tros que fes falta. Cap dels seus fills va dubtar mai a acompanyar-la a Montserrat sempre que ens ho demanava.
L’any 2003 vaig voler pujar sola a Montserrat des de Monistrol i passant pel camí dels Tres Quarts. Anys enrere quan hi anàvem d’excursió passàvem per les Guilleumes i ens paràvem a la font a esmorzar, però a partir que es va posar en marxa el nou cremallera aquests va quedar en dessús. A dalt m’estava esperant Mari Carmen Cabo Téllez i mentre caminava pel camí de la Santa Cova em van fer la fotografia que adjuntem. En aquell moment jo tenia 58 anys i ara fa uns quants anys que he deixat d’emprendre aquestes aventures excursionistes. Quan vaig a veure la Moreneta ho faig amb cotxe o amb el cremallera.
Una escalivada irrepetible
Per finalitzar voldria explicar un fet curiós que de segur mai més es podrà repetir. En una de les excursions familiars a Montserrat vam anar a dinar al camí del Viacrucis, lloc on hi havia hagut diverses imatges que feien referència a les catorze estacions de la Passió de Jesús. El fet no tindria cap importància perquè a Montserrat sempre menjàvem a l’aire lliure les coses que portàvem preparades de casa, però aquell dia va ser diferent. En una zona arrecerada protegida per un marge vam encendre foc i vam escalivar a les brases un ufanós pebrot vermell. Estava boníssim, fet amb llenya de la muntanya i ventilat per l’aire de la muntanya de Montserrat, que fa aquella olor tan personal entre bruc i obaga. Això sí, després amb molta cura vam apagar el foc tirant aigua i després terra per sobre.
La tradició continua
Un nét de la mare, el meu nebot Francesc Massana, en Cisco, és una persona afeccionada a l’excursionisme i sovint fa camins que estan inclosos en les grans rutes (GR). El diumenge dia 19 d’abril li vaig trucar per telèfon per preguntar-li un detall geogràfic dels camins de muntanya a Montserrat i curiosament la seva muller em va dir que estava fent el tram can Parellada-Montserrat, uns 23 quilòmetres en total.
En arribar al vespre vaig preguntar-li quins eren els camins que amb més freqüència agafaven els muntanyencs per pujar a Montserrat. Per la seva professió de dissenyador gràfic no li va costar gens dibuixar aquest mapa que ara adjunto, en què veiem marcats els camins més freqüentats, tot i que diu n’hi ha diversos. També els acompanya amb una breu explicació.
En blau. Camí de l’Aigua —no confondre amb camí de les Aigües—. Sortint de la zona on hi ha l’Aeri de Montserrat es travessa la carretera i davant de la Colònia Gomis —no recordo exactament si es diu així—, lloc on hi ha l’estació elevadora de l’aigua, comença el Camí de l’Aigua, que més endavant s’uneix al camí del Canal o de les Aigües.
En vermell. Camí del Canal o de les Aigües. Neix a Monistrol, a la plaça de la Font Gran. És un camí ample, una pista que porta a la segona estació elevadora d’aigua i aquí és on comencen les famoses escales.
En verd. Drecera dels Tres Quarts. Després de venir caminant des de Monistrol pel camí del Canal, en vermell, veurem un trencall a mà dreta—està indicat— que et porta a agafar les escales que pugen al tram final. És molt més maco perquè és camí de bosc, no de pista.
En groc. És el tram de les famoses escales que arriben al monestir.
Estic segura que la mare, l`àvia i besàvia dels seus nets i besnets, de poder-los veure, estaria contenta d´ells.
Lletra del Virolai
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau:
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Mentre buscava una imatge dins l’ àlbum de fotografies, va aparèixer aquesta que adjunto que pertany a una excursió feta a Montserrat. Es curiós veure a la meva mare asseguda amb una cadira plegable que havíem portar de casa i acompanyada per tres gats montserratins.
Ara la imatge m’ha transmès la impressió de com si gairebé la entrada a la basílica de Montserrat fos el pati de casa , no recordo com va anar la sortida d’ aquell dia perquè han passat molts anys, però no seria d’estranyar que ens hi haguessin entaulat per esmorzar o dinar com havien fet anys enrere o simplement portaven la cadira perquè quan la mare es canses pogués seure.
Els reptes per pujar a Montserrat cada vegada són més grans
Avui dia 9 de gener del 2021 he localitzar a Facebook unes fotografies de la cursa i caminada anual, segons decideixin els participants que consisteix en anar de Matagalls a Montserrat, activitat esportiva que va ser instaurada l’any 1972.
A fi de donar algunes dades relacionades amb aquesta aventura muntanyenca, comentar que l’any 2016 el trajecte va ser de 81,4 kms i la primera persona en arribar al Monestir de Montserrat va fer un temps 16,59 hores. De tots els participants inscrits van aconseguir l’objectiu un 83% perquè evidentment és una proba molt dura que requereix d’una bona preparació física i voluntat per realitzar-la.
Les fotografies que abans he comentat les he recuperat del bloc de Montserrat Suñer Masana, una de les netes de l’Anna Ribas que com em esmentant més amunt, va pujar des de Castellbell i el Vilar fins al Monestir de Montserrat descalça i amb la seva filla petita al coll durant més de mig camí del trajecte general.
Ara em vist i ens ha causat una grata satisfacció saber que una neta de Anna Ribas tampoc havia dubtat en aventurar-se a fer un gran esforç de caminar més de vuitanta quilòmetres fins arribar a Montserrat, fet que ens confirma està en plena forma. Ens atrevim a dir ho ha considerar que en algun lloc del seu esperit hi guarda una espurna possiblement semblant al que també tenia la seva avia materna.
Poc despès d’haver pujat al monestir de Montserrat pel camí dels Tres Quarts l’any 2003, possiblement tenia en ment les formes orgàniques d’aquesta emblemàtica muntanya i també potser, d’altres aspectes de caràcter més tècnic o geomètric, no ho recordo, però si que ara al tornar a veure les imatges tinc aquesta percepció, motiu pel que les adjunto aquí.
En aquesta crònica de la primera fins a la quarta generació que vàrem pujar a la Montanya de Montserrat hi haviem adjuntat imatges , però no la la cinquena i sexena que ara presentem que corresponent a Oriol Masana, Martina Masana i els avis Marià i Dolors. Aquesta imatge de J. Altimira és excepcional.
