VILA DE REGENCÓS -Cal Torradillo-
El municipi de Regencós, preserva dues de les xemeneies industrials que acomplien la funció de tiratge de fums dels forns de les empreses ceramistes i bòbiles que van funcionar fins a finals del segle passat i que encara resten esveltes entremig de vegetació o recintes inutilitzats per recordar-nos una de les principals activitats laborals del municipi, la industria del totxo i també elements de ceràmica, tot degut que el terreny és ric amb terres argiloses.
En aquesta ocasió parlarem de la xemeneia industrial de la bòbila Mató -Vila, empresa d’una llarga trajectòria i administrada per tres generacions familiars que va funcionar des d’ aproximadament l’any 1872 fins el 1983.
Inicialment era una empresa de tipus artesà fins que a la dècada dels anys seixanta i amb el primer boom turístic i amb les conseqüents necessitats de construcció especialment a la costa, van haver d’ampliar l’empresa creant un nou forn amb xemeneia i poder així subministrar puntualment als clients les comandes de maons, rajols decorats, maxambrats i d’altres elements que necessitaven.
Es tracta d’una xemeneia de forma troncocònica amb talús poc accentuat que té una alçada d’uns 17 metres aproximadament i està feta amb maons de terra cuita vermella. La part superior o sortida de fums està rematada amb una coronació de doble reforç per evitar que s’esberlés a causes de les diferències de temperatura entre l’interior i l’exterior. El fust o tronc està força conservat, doncs vist des de baix, no presenta patologies importants. També s’observa un bon assentament i una correcta alineació respecte al pla del terra, fet que amb tot, la fa una pesa molt digne pel patrimoni industrial del municipi.
Conversa amb les persones que ens han pogut donar referències d’aquesta peça.
Teresa Mató Segué, ens comenta que el seu avi era rajoler i que el seu pare Anicet Mató Piferrer va continuar fent funcionar la rajoleria de Regencós, sempre però, realitzant les corresponents adaptacions en matèria de tecnologia i d’acord amb les demandes de mercat. L’Anicet va néixer a Regencós l’any 1897, es va casar amb Pilar Sagué Salva natural de Pals i varen tenir tres noies, Maria, Teresa i Victòria, sortosament un dels seus gendres en Joan Vila va implicar-s’hi en el funcionament del negoci, perquè la senyora Teresa ens comenta: nosaltres, les noies, no ens haguéssim posat al davant de l’empresa. El pare va morir a Pals l’any 1974 era relativament jove, 73 anys.
Joan Vila Ferrer, va néixer al mas Cases de Regencós el dia 17 de desembre de l’any 1918, es va casar, com esmentavem, amb la Maria Mató, pubilla de la casa Mató Sagué de Pals i varen tenir dos fills en Josep i la Marta que van estudiar arquitectura tècnica i pedagogia respectivament. En Joan ens comenta que treballaven junts l’Anicet i ell, però desprès que faltés, l’any 1974, es va fer càrrec ell mateix del negoci. Explica que a Regencós hi havien hagut 23 famílies que es dedicaven a l’elaboració de ceràmica i material per la construcció i tot gràcies a la bona qualitat de l’argila blanca pròpia del municipi i també per la gran demanada d’elements necessaris per la llar, la construcció d’habitatges i equipaments o decoració en general. Nosaltres, diu, vam comprar algun terrenys dels voltants d’aquesta casa, d’aquí on som ara, a Regencós, perquè sabíem que hi hauria bona terra, més ben dit argila de qualitat per fer totxos.
Varem extreure molta argila de la zona on posteriorment hi va haver el Zoo que tothom d’aquestes contrades coneixia. El sot que vam fer es va convertir en un petit llac degut que quan plovia recollia l’aigua procedent de Quermany i en trobar-se amb el terreny argilós aquesta quedava retinguda, davant mateix, de l’altra costat de la carretera, també en vam retirar força de terra. Allà on hem dit abans, el Zoo, ens ho varem vendre al matrimoni Antoni Macià i la Josefa Rovira, ambdós de Barcelona escultors d’ofici que van venir a viure a Begur per treballar en la decoració de l’hotel Cap s’ Sal que en aquell moment s’estava construint a Aiguafreda.
Tomant al tema de la fabrica, volia comentar que nosaltres inicialment fèiem anar el forn amb serradures de suro que ens portaven de Can Mario de Palafrugell i encara els hi fèiem un favor, doncs llavors aquell material no l’utilitzaven per res més i només els feia que nosa. El forn tenia uns forats petits i d’altres més grossos que segons la quantitat de foc que volíem que entrés en fèiem servir uns o altres, els hi dèiem els polls i la lloca. L’empresa va funcionar fins que em vaig jubilar l’any 1983.
Per Agustí Bartrina, el senyor Pere, contractista d’obres, és fill d’en Joaquim Agustí Pons, mestre d’obres encarregat de construir el forn i la xemeneia de la bóbila Mató-Vila. Ens comenta que el seu pare era un gran paleta i per això ell també va estar motivat per aprendre aquest ofici. Va néixer a Esclanyà el dia 3 de maig de l’any 1912, es va casar amb Narcisa Bartrina Grassot de Pals i varen tenir dos fills, el meu germà Llorenç i jo. No n’estic segur, però sembla que va ser pels voltants de l’any 1957 que el senyor Joan Vila li va encarregar al meu pare la construcció de la xemeneia de la bòbila a Regencós.
Pere Agustí i la seva senyora
El pare tenia diversos treballadors al seu càrrec i d’acord amb aquesta fotografia, podem observar-los treballant a la xemeneia quan pràcticament estava acabada. Entre les vuit persones que podem veure, hi ha: a baix i d’esquerra a dreta el meu pare i en Joan Vila junt amb un nen que podia ser el seu nebot, a dalt hi ha en Jaume Sala, un paleta de Palafrugell, en Joan Vergés també paleta i en Enrique Robles manobre que vivia a Mont-ras. El pare va morir a Pals el dia 22 de juliol de l’any 1977 a l’edat de 65 anys pocs dies desprès de la seva jubilació.
Algunes qüestions tècniques
En Pere, d’acord amb les fotografies adjuntes, ens mostra com es construïen les bastides que empraven per edificar les xemeneies, podem observar com a elements principals les quatre columnes de taulons de fusta que estant aparellats en vertical els uns amb els altres i collats amb argolles quadrades de ferro o brides. Entre les columnes hi passen travessers també de fusta per fortificar el xassís, que al temps servia de barana de protecció i a més a més d’altres taulons que posats horitzontalment servien també, de plataforma per treballar. Dos llargs trons d’arbre anomenats antenes que junt amb diversos vents o tensors de corda servien per falcar tota l’estructura de la bastida Podem observar també la bandera espanyola al cap de munt i en Pere Agustí ens comenta: si en aquell moment hi haguessin posat la senyera catalana, quan hagués passar la Guàrdia Civil, haguessin estat capaços de posar-los a tots a la presó.
Vull manifestar el meu agraïment per la informació i material gràfic que ens han ofert la senyora Teresa Mató i als senyors Joan Vila i Pere Agustí, sense la seva implicació en aquests tema no hagués estat possible donar les presents referències.
Article publicat a la revista Garbell de Regencós núm. 8 del 2010.
