Un matí força assolellat el dia 30 de desembre del 2024 vaig anar a l’Ajuntament de Torrent a buscar la revista El Llentiscle, acabada d’editar, perquè, com altres vegades, hi havia aportat un article que parlava de Teresa Bruguera Sàbat (Torrent, 1901-el Prat de Llobregat, 1988. L’administrativa de l’Ajuntament em va dir que les revistes les tenien al magatzem i que les portarien al cap d’una mitja hora.
Per fer temps vaig anar a fer un tomb pel poble, que m’era molt conegut perquè hi havia treballat d’infermera. Sanitàriament el poble estava adscrit a Pals com també ho estava Palau-sator. A Torrent hi anàvem a passar consulta dos dies a la setmana però com a infermera hi anava sovint més dies a la setmana per atendre els malalts enllitats.
Mentre passejava pel poble veia algunes de les cases on sovint havia anat i em venien records de les persones que vaig tractar i, com que moltes d’elles ja no hi són, experimentava una sensació de carència, de despossessió, mancava quelcom malgrat que el poble estava admirablement net i havien estat arranjats diversos espais públics.
Quan vaig passar per l’església em vaig adonar que la porta del cementiri, que és a tocar d’aquesta, estava oberta i vaig entrar-hi. Estava tot molt ben cuidat: les parets pintades i els nínxols tenien flors artificials i també naturals.
Mentre feia la volta anava llegint els noms de les persones enterrades als nínxols i veia que eren molts els que havia conegut i tractat. No m’hauria mai imaginat col·locant de nou drets alguns dels gerros de flors que la tramuntana havia tombat. Em semblava que estava fent quelcom per a un meu familiar. En un hi havia enterrada Josefina Berenguer, aficionada a escriure poemes i fer treballs manuals. Encara de vegades em poso dues agulles de solapa que em va regalar. La sorpresa va ser que en posar dret el gerro de flors que havia caigut al darrere hi havia dues pedres pintades, de segur fetes per la Josefina i posades allà per la família. Ho vaig trobar bonic.
Anava experimentant sensacions a cada lloc que m’aturava i el que sentia era pau i serenitat. No hi havia vestigis de cap sofriment com potser el que van experimentar quan estaven en vida. La visita em va servir per corroborar el que de vegades expresso: sento que se m’han mort moltes més persones que els estrictament familiars i amics. Poso l’exemple de quan treballava en una unitat assistencial en què els malalts al cap d’uns dies rebien l’alta, a urgències els ateníem i marxaven o ingressaven. En canvi en la tasca d’assistència primària alguns malalts els vèiem gairebé tant a la consulta com al seu domicili i era fàcil crear una amistat no mancada d’afecte i en especial pel grau de confiança que sorgia en determinats moments.
Passada potser una hora de la visita pel poble vaig tornar a l’oficina de l’Ajuntament. A fora hi havia el jardiner que fa també treballs de manteniment i en preguntar per en Sebas, el jardiner de sempre, va dir que feia vacances i ell era el suplent. Vam conversar una estona de coses que ell coneixia i també de l’ermita de Sant Llop, va ser molt agradable i vaig aprendre quelcom que no sabia.
Amb la revista a les mans i tornant cap a casa, vaig decidir anar al Drac de sota de les Voltes de la Bisbal a menjar coca de pa torrat amb pernil tallat a mà —res a veure amb d’altres que diuen que són bons— acompanyat d’una copeta de vi blanc Raimat fresc. Val a dir que sempre per menjar bec vi, soc de pagès i hi estic acostumada; no em puja al cap.
Aquell divendres, en ser dia de mercat a la Bisbal, la cafeteria restaurant estava bastant concorreguda, amb persones a fora mig prenent el sol. Mentre m’esperava que em servissin vaig mirar la revista per veure com havia quedat l’article de la Teresa Bruguera: estava ben compaginat i era fàcil de llegir. A més, hi havien fet un afegitó de dues germanes de la Teresa, fet que immediatament em va suggerir una nova idea per publicar més endavant. Vaig veure clar el que volia fer. Fins aquí tot el que hem explicat no té res d’especial, tot normal; el que no ho és tant és el que ara explicaré.
En aquell moment que gaudia d’aquell plat de pernil i de la copeta de vi, estava com solem dir tocant de peus a terra, delectant aquell aliment i prou, però de sobte vaig experimentar una sensació acompanyada d’imatges que mostraven coses del passat viscudes o escrites i a la vegada veia coses que volia fer i tot estant jo allà present diria que es va configurar un moment que ho abraçava tot, no hi havia cap pèrdua de continuïtat, tot formava part del mateix moment i era agradable perquè s’experimentava com quelcom complet.
Aquesta novedosa sensació podria semblar disconforme amb el que coneixem del temps com a present, passat i futur, però no, en realitat era molt més satisfactori, més integral. Hem volgut escriure aquesta peculiar vivència perquè en el futur la pugui recordar, encara que aquests són moments difícils d’oblidar. Només he viscut una experiència semblant que supera aquesta i potser algun dia la intentaré explicar.
