El periodista Arnau Boix el dia 19 de desembre del 2024 en el diari El Punt Avui de Barcelona comunicava la notícia de la mort al cap de 95 anys del terrassenc Jacint Garcia Mas . La notícia me la va fer arribar en Cisco Massana, un meu nebot.
Vaig conèixer a Cinto com era anomenat pel fet que a més de dedicar-se a les antiguitats i obres d’art, a casa seva hi tenia unes botes de vi que de tant en tant a casa hi anàvem a què ens en vengués.
A més de les esmentades activitats personalment s’estava construint un castell que semblava mig medieval i fet amb materials diversos de l’època actual i al mirar l’obra des de fora semblava com quelcom desharmonitzat, mig abstracte amb un estil molt diferent d’altres.
En Cinto anava fent el castell a petits passos, possiblement ajudat per alguns operaris, de sempre recordo aquesta construcció inacabada, semblant a les obres de la Sagrada Família de Barcelona. El castell l’estava edificant a les Fonts de Terrassa prop del Club de tenis i no massa lluny de la riera de la Torre del Palau de Terrassa.
Les botes del vi les tenia a la planta baixa a un lloc molt adequat perquè el vi tingués repòs i el fet d’anar-hi a comprar era perquè durant la dècada dels anys seixanta vivíem a la fàbrica Veyga a un quilòmetre més o menys de les Fonts de Terrassa, el nostre pare opinava que el seu vi era força bo.
L’encarregada de fer aquesta compra solia ser jo mateixa pel fet que anava amb Vespa i era més còmode que hi anés personalment, això sí, havia de tenir molta cura amb subjectar bé la garrafa de vidre que anava revestida de vímec i portava al portapaquets.
Per anar al Castell havia de travessar el pont de la carretera que passava per sobre la riera de les Arenes que gairebé sempre baixava seca, fet que anava bé que fos així perquè segons el meu pare que era entès en qüestions de vinyes i de vins, deia: Quan el vi travessa un riu li minvem els graus. Mai he sabut el perquè d’aquest efecte diguem- d’alquímia, però si ell ho considerava de segur que quelcom hi havia d’haver de cert.
Doncs bé, el senyor Cinto alguna vegada m’havia dit que m’ensenyaria el castell per dins, i la proposta em feia molta il·lusió, però sempre anaven bastant enfeinats i s’anava allargant la visita . Un dia d’hivern al vespre que vaig anar a fer la compra del vi en Cinto em va preguntar:
– Et va bé veure el castell ara?
– Amb goix li vaig respondre sí.
Pugem a la primera planta i amb aquestes que ens quedem sense llum, es van fondre els ploms com sovint de vegades succeïa i els havíem d’arreglar posant un nou fil de coure .
Tot estant a les fosques em diu:
– Espera’t aquí, no et moguis que vaig a buscar un lot. Penso que va encendre un encenedor per guiar-se.
Durant uns segons o minuts, vaig tenir una sensació que era una barreja entre desconcert i por la vegada, estava un lloc desconegut sense saber-ne la sortida donat que la foscor era absoluta.
Va tornar amb un lot encès i va dir:
– Anem, farem un recorregut.
Mentre caminàvem per uns recintes anava passant la llum de la llanterna per sobre de les antiguitats, algunes eren normals, però, d’altres com alguns quadres de pintura feien respecte, de sobte la llum del lot enfocà un rostre humà a la cara viva d’una persona gran que estava asseguda a una butaca.
No m’ho podia creure, com podia ser que d’entremig de les antiguitats hi hagués una persona, vaig experiment una sensació de desconcert, de quelcom surrealista.
En Cinto em va dir. És la meva mare i de seguit vàrem continuar avançant per veure d’altres antics objecte. La pregunta que em feia era el perquè la seva mare estava allà en aquell lloc que no semblava formar d’una zona d’un habitatge.
Poc després, no recordo si per decisió d’ell o meva, vàrem decidir donar per acabada la visita i dient que continuaríem un altre dia que hi hagués llum del dia.
La recent mort d’en Cinto ens ha fet recordar novament aquella insòlita aventura, dir que de petita vaig passar per una experiència de foscor al túnel del cremallera de Montserrat i de més gran dins d’un mas de Cruïlles -Baix Empordà- vivències aquestes que ara vistes retrospectivament aportant un plus l nostre bagatge de vida.
La defunció d’en Cinto ens ha rememorat el fet i ara li desitgem allà on sigui que es trobi que estigui bé perquè aquí també li serà recordada obra que va fer poc corrent als nostres dies com la d’edificar un castell a ple centre de les Fonts de Terrassa.
