Vivíem a la carretera de Rubí número 53, però quan el meu germà Marià va morir d’accident de moto el dia 7 de juliol de l’any 1960 tota la família va restar trasbalsada, res va ser igual. No vam tardar gaire a anar a viure a la fàbrica Veyga, prop de les Fonts de Terrassa, a la mateixa carretera de Rubí, oficialment anomenada de Gràcia-Manresa.
Marià Masana juntament amb Jaume Almirall i altres persones van crear una societat per formar l’empresa Veyga, amb socis com el mateix Jaume Almirall, Joan Veyga i d’altres, en Marià com a mestre d’obres va aportar els treballadors i es va encarregar de la construcció de l’empresa.
La fàbrica disposava d’una nau de 100 metres de llarg, que era on es feien les biguetes de formigó armat, que tenien forma de T. Per fer-les disposava unes canaletes a estil motlle de gairebé 100 metres de longitud, dins les quals es posava filferro tensat que després es cobria de formigó. També feien jàsseres i encavallades de grans dimensions que aquestes les deien al mateix lloc on les havien de col·locar.
Molt sovint entraven camions plens d’àrids que es feien passar per una trituradora que els esmicolava i també per una garbelladora per seguir amb algun procés més fins a obtenir el formigó. Recordo que aquestes maquinàries feien molt de soroll.
La fàbrica va ser edificada molt arran de carretera, penso que no es van respectar les distàncies potser en aquell temps no estaven estipulades. Disposava d’un edifici d’estructura rectangular orientat a ponent que permetia veure unes boniques postes de sol, no tenia obertures a la part de llevant, la que donava a la carretera excepte la planta baixa.
A la planta baixa hi havia la porteria al costat mateix de l’entrada principal de la fàbrica, on sovint hi havia la Júlia i també el meu pare. Al costat hi havia el taller mecànic, magatzem i garatge, on vaig guardar la Mobylette i després també la Vespa.
Al primer pis hi havia el nostre habitatge i al final del passadís, que era força llarg, hi havia una porta que comunicava amb un menjador privat utilitzat per als dinars d’empresa. També disposàvem d’una terrassa força adequada per sopar-hi els dies d’estiu.
Al segon pis hi havia el menjador dels treballadors. Aquest menjador es comunicava mitjançant una escala que anava des del menjador dels treballadors i per allà entraven els comensals. Com que els treballadors de la empresa la majoria no tenien vehicle, era un xofer de Veyga qui els anava a buscar a uns indrets establerts de Terrassa i els tornava a casa al finalitzar la feina.
Del menjador de l’empresa se n’ocupava una família amb qui vam fer bona amistat i junts havíem fet un munt de xefles a l’aire lliure, per exemple a les pinedes de Castelldefels. Allà els banyistes venien a veure’ns atrets per la flaire que desprenia la xup-xup de la cassola de l’Antonio. Era un excel·lent cuiner; tant podia cuinar plats senzills i bons com elaborar plats especials a base de marisc per als dinars d’empresa. Jaume Almirall era de l’opinió que els negocis després d’un bon dinar surten millor.
De vegades l’Antonio venia a casa per portar-nos una de les seves exquisideses que havia fet, deia que en feia de més perquè sovint s’afegia algun empresari inesperadament i no volia fer curt. Des que vaig paladejar aquella cuina de marisqueria feta per l’Antonio, si alguna altra vegada havia menjat per exemple cabra de mar en un restaurant, no tenia res a veure, ja que ell omplia la clova amb una combinació d’ingredients que el feien únic.
En aquells temps estrenar un pis era un fet important i potser perquè encara no havia esclatat del el boom de la construcció, van ser diversos els amics que venien a casa per conèixer la novetat, al meu germà Francesc i a la Júlia no els recava gens ni mica dir-los que es quedessin a sopar, o a dinar si era diumenge.
Trobo a faltar aquella espontaneïtat d’invitar a taula els amics, mai era cap problema. La Júlia podia fer una truita de patates amb trossets de cansalada, verdura, un tall de llom o de pollastre, croquetes, sardines escabetxades, bacallà, que tant li agradava al meu germà, i els rogers, arròs, mongetes del ganxet, el que fos, el que tenia en aquell moment. Tot li sortia boníssim.
El meu germà Francesc després de sopar tenia el costum d’anar a veure els treballadors del torn de nit que treballaven dins la llarga nau que arribava fins gairebé a tocar de la riera del Palau de Terrassa. Hi anava perquè com a responsable volia saber si tot anava bé o per si necessitaven res. Un dia va tornar de seguida per dir-nos si volíem anar a veure com baixava la riera. La Júlia i jo li vam dir que sí. El pare ens va dir: “Vigileu amb la riera, que és molt traïdora!” Altres vegades havia sentit dir al pare, bon pagès i observador de la natura: “A la riera no se li pot prendre mai ni un pam de terra, perquè tard o d’hora se la cobra.”
Al capdavall de la nau hi havia una porta que donava a un tros de terra que acabava a la llera de la riera. La Júlia i jo vam mirar una estona aquell espectacle de la baixada d’aigua, era impressionant, especialment quan queia un llamp impressionava sentir la remor que feia. La Júlia va anar allà on hi havia el Cisco, com anomenàvem el meu germà, perquè ella també coneixia els treballadors i feien conversa, jo em vaig quedar a la porta contemplant l’aigua.
De cop veig com una pila de bidons buits que hi havia a tocar de la nau l’aigua se’ls enduia. Alarmada, de seguida vaig anar a avisar el meu germà que, com un boig va reaccionar cridant amb tota la seva força als treballadors: “Corred, corred, salid todos corriendo!” Els treballadors semblava que tardaven a reaccionar però en aquestes que se’n va la llum, i van haver de caminar a les fosques fins a la sortida de la nau, guiats només per la llum dels llampecs. L’impacte més gran va ser que just quan estaven a fora de la nau i l’aigua ens arribava a mitja cama sentim un gran terrabastall i veiem com la riera s’enduia mitja nau, tot el sector de la part de la riera on érem cinc minuts abans.
Quan érem tots a punt de pujar a casa, que era un primer pis, el meu germà diu “en Rovi, en Rovi!”. En Rovi era un gos que semblava un poni de tan gran com era, estava tancat dins una gàbia de grans dimensions on tenia també un petita piscina. Doncs el va trobar enfilat a sobre de la seva caseta, el va agafar i ens va explicar que si no arriba a ser per ell no hauria pogut entrar a casa, amb l’aigua fins gairebé a la cintura i agafat al collar del Rovi, que nedava amb tota la seva força van aconseguir arribar al portal de casa. En un moment l’aigua va anar pujant fins a arribar al darrer esglaó de la porta d’entrada. El Cisco deia: “He salvat el Rovi i el Rovi m’ha salvat a mi.”
Amb tots els treballadors dins de casa, un d’ells va tenir un atac de desesperació. Estava fora de si perquè la seva família vivia a les Fonts, no gaire lluny de la riera, i volia sortir tant sí com no de casa quan tot era una piscina. El Cisco ens va sorprendre perquè li va ventar un clatellot, i entre tots els seus companys el van retenir i calmar.
El drama, però, va continuar. Va ser una nit terrible. A les persones que baixaven per la carretera i tenien família a les Fonts els vam aconsellar passar la nit al menjador dels treballadors que estava en construcció, les planxes de suro de la cambra frigorífica estirades a terra i amb algunes mantes van poder esperar unes hores fins la matinada que l’aigua hagués baixat. Des de dalt del terrat vèiem com s’anaven ensorrant les cases de les Fonts.
Podríem explicar més coses però ho deixem aquí. Dies després els treballadors deien: “La Rosa nos ha salvado”. De fet, si no em quedo plantada a la porta mirant la riera de segur que la riera ens hauria agafat de ple a tots, però també estem vius perquè en Cisco va veure immediatament la gravetat i va llançar l’alerta, segur perquè tenia present les advertències del pare.
Bé, aquest relat ha vingut a tomb del recent enderroc de la fàbrica Veyga. El meu nebot Francesc va ser qui em va informar del que deia el Diari de Terrassa sobre el projecte d’enderroc de la fàbrica. Vaig parlar amb Anna Almirall, metgessa i filla de Jaume Almirall, i em va dir que estava al corrent del fet, que li semblava que volien fer una rotonda per a l’enllaç de carreteres.
Ara, vistes les imatges de la zona amb la inexistència d’aquella edificació lliurades per Cisco Massana, el meu nebot, fill del meu germà gran Josep, a qui li era padrí el seu tiet Cisco, m’ha fet una mena d’impacte aquell espai, desproveït de l’edifici, convertit en un espai anònim, un lloc impersonal com d’altres indrets de la modernitat.1
Amb tot, això no és res si ho comparem amb la riuada de Terrassa del dia 25 de setembre de l’any 1962, quan es diu que van caure 1.750 m3 d’aigua i van morir 600 persones, o amb les recents inundacions de València el dia 29 d’octubre d’aquest any 2024, de les quals encara hem de conèixer l’abast en pèrdues humanes i materials.
