Quan tenia uns 20 anys treballava d’auxiliar de clínica a un hospital i els metges companys d’equip i d’altres serveis, degut a uns símptomes que manifestava com hipertensió arterial alta (HTA) i migranya persistent, van dir-me que possiblement tenia un feocromocitoma, la paraula em va semblar que era unade les seves bromes que feien, tot hi que van insistir per fer-me exploracions, no els hi vaig fer cas.
Per més inconvenients tenia caries dentals i un dentista sud-americà amb consulta a les Fonts de Terrassa, prop d’on vivíem, em va empastat tres queixals amb una espècie d’amalgama que era de color gris-negre, res d’or com els empasts de la meva cunyada. Tenia la sensació que des de l’anada aquell dentista no estava tant bé com de costum solia sentir-me. D’aquests coses difícils de valorar en diem ‘manies’.
Comentar que aquell diagnòstic de feocromocitoma consistia en un trastorn ocasionat per la formació d’un tumor a les glàndules que hi ha a sobre del ronyó, molt importants per la secreció de l’adrenalina, dites glàndules suprarenals, podriem dir que són com un estil de caputxa que cobreix la part superior del ronyò. El tractament d’auesta patologia és quirúrgic, que és el que m’indicaven els cirurgians.
Morta de por els vaig dir que no em volia operar.
La crisi de terror la vaig haver de superar sola perquè van dir-me: Doncs, tu mateixa, assoleix les conseqüències. Es curiós perquè de la mateixa manera que pensava que aquella pasta dels queixals no m’anava bé, també pensava que no m’aniria gens bé operar-me. No se d’on vaig treure la valentia, penso que de jove era menys influenciable que no pas ara, tot que encara preservo alguna cosa.
Una altre fet que tenia una solució quirúrgica, era que un dia estant d’excursió, va succeir que s’hem va luxar la ròtula, aquesta se’n va anar d’un costat al altre i es va tornar a posar sola al seu lloc i amb mal, evidentment, aquesta luxació em va succeir més d’una vegada fins que el doctor Guitar va dir-me que fent una operació consistent amb tensar el tendó del quàdriceps ja no em tornaria a passar.
Una de les meves companyes la Rosa M. Josa que era una considerada fisioterapeuta de l’hospital, va dir-me que fes exercicis asseguda a una cadira i aixecant amb el peu una galleda amb aigua, que podia anar augmentant el pes progressivament. Aquest exercici que era per reforçar el muscle si que el vaig fer i va anar bé.
Una vegada quatre companyes de feina vàrem decidir anar a Turquia, només teníem bitllet d’anada però no per tornar a finals d’agost, vàrem embarcar el meu cotxe i per tornar vàrem fer 5000 km, perquè a Albània no ens van deixar passar i varem haver de recular, només conduïa jo. Va ser terrible !
Va succeir que desprès del viatge tenia un fort dolor a la zona del còccic, al os que en diem de la cua, no podia seure del mal que feia, van suggerir-me que m’operes per procedir a rascar una mica l’os del còccic, que amb aquesta tècina de segur que s’arreglaria. De nou, ara ja era una costum , no vaig acceptar la proposta. Vaig tenir la sort que per aquest inconvenient no va ser necessari fer cap baixa laboral.
Bé, per les persones que han hagut de passar per operacions i per que es puguin sentir més acompanyades durant la lectura d’aquest relat, dir-vos que quan tenia vuit anys el doctor Broto, otorrinolaringolec, que més tard vàrem treballar plegats al hospital del Tòrax em va operar per extreure les glàndules palatines i els carnots o vegetacions.
Una persona bastant musculosa amb va fer seure a la seva falda, em va creuar els braços agafant-los amb els seus i les meves cames les va posar de manera que subjectaven a les meves amb força.
El metge va dir dir :
Obre la boca maca.
I sense esperar-me ho va seccionar les glàndules i al poc vaig sentir a dins del nas una sensació de com la que potser ha de sentir una pastanaga quan la rasquem amb el ganivet, potser per això evito bastant pelar-les. Aquests fets succeïen vers l’any 1953 quan aquestes operacions eren fetes com dèiem ‘a lo vivo’ o sigui sense anestèsia. En aquell temps encara no tenia el domini de la meva persona, no va ser fins el 18 anys que vaig poder dir si una cosa la volia fer o no.
Me’n descuidava d’una altra operació, la dels galindons -juanetes- consistent en protuberància òssia que surt a la part externa del dit gros del peu, lògicament també em van aconsellar operar.-me. Aquesta anomalia encara la tinc però no em suposa cap molèstia exagerada, només em molesta una mica que em fa saber que ha de ploure. De segur que va influir en aquesta formació el tipus de calçat que usàvem, soc de l’època que anàvem a ballar amb sabates de taló i acabades amb punta.
