El meu pare era pagès i natural de Castellfollit del Boix (Bages), el seu pare també era pagès i el seu avi era frare d’un convent de Manresa quan als 70 anys va deixar la vida eclesiàstica i es va casar amb Dolors Fontanet, amb qui va tenir dos fills, el meu avi Joan i Josep Massana. D’aquí que una seva besneta ara pugui recordar-lo.
Acabada la Guerra Civil Espanyola la família es va traslladar a Terrassa, on residien dues de les germanes del pare, la tieta Maria de cal Freixa —n’eren els masovers— i la tieta Teresa, casada amb Miquel Rodo, que disposava de terres de conreu. Els pares llavors tenien cinc fills i quan menys s’ho esperaven l’any 1945 tingueren una segona nena, Rosa Maria, la que escriu.
A més de pagès, el pare era expert a empeltar arbres i altres espècies vegetals i sovint el reclamaven per fer aquesta feina, que requeria una certa experiència.
De petita jo no volia anar a escola, i dels quatre parvularis a què em van portar de tots em vaig escapar, menys del darrer, ja que no sabia tornar a casa, però, una vegada sabut, també ho vaig fer. No és que visquéssim en una casa amb comoditats, però succeïa que en aquells parvularis a més de no fer-hi res, ploràvem, ens queien les candeles del nas i encara no teníem els esfínters controlats. A més, tot i el DDT que ens posaven les nostres mares al cap, ens seguia picant, un autèntic drama.
El pare, amb molt criteri —ara m’adono de la saviesa que tenia—, va dir-me: “Doncs va, si no vols anar a escola, vine amb mi a la vinya”. Vam pujar al carro tots quatre, el pare, jo, la Xita i el Neró —els nostres gossos—, i el Nano, el cavall que estirava el carro. Aquell dia vaig sentir per primera vegada una sensació d’alliberament —llavors no tenia cap paraula per definir-ho— que vaig manifestar fent saltirons d’alegria.
Vam arribar a la vinya de la carretera de Rubí, la de can Casanoves —l’altra era la de la via, perquè llindava amb la via del tren—, un tros més enllà de can Curet, mas on hi vivia un matrimoni sense fills, la Montserrat i en Bruno, a qui sempre observava perquè quan parlava molt seguit deia: “Vull dir, vull dir, vull dir”.
La vinya de can Casanoves em va semblar un jardí, els ceps eren fantàstics, també els tres o quatre presseguers que hi havia, l’enorme figuera i la barraca per mi plena de misteri. Vaig aprendre molt perquè el pare m’explicava les coses, m’agradava perquè no matava cap animal, ni escorpins ni serps —deia que tots feien la seva funció—, però sí que ensulfatava. També em va ensenyar a conduir el Nano, bé, indicar-li amb les regnes que arrenqués o parés, perquè el camí ell el coneixia millor que ningú. Em va ensenyar a donar-li garrofes sobre el palmell de la mà ben estès, per evitar que sense voler em mossegués els dits.
Un dia vam anar al terreny d’un seu amic per empeltar quelcom. Va treure un drap on duia els estris que necessitava, va fer una incisió en una branca i no sé què més, però va embolicar la zona amb fils d’espart i a sobre hi va posar una pomada. Em va semblar que feia com quan em curaven els genolls que sempre duia pelats de les aterrissades que fèiem jugant al carrer.
D’això que explico han passat molts anys, però un dia durant una conversa familiar, en Marià, el meu nebot, va explicar que l’avi havia empeltat una gavarra amb vuit varietats de roses al jardí d’una casa del carrer Arquímedes que feia cantonada amb el carrer Dr. Ullés. Ho sabia perquè li ho havia explicat el seu pare, Josep Masana, i ell també havia estat en aquest jardí amb l’empresari de la foresteria Argemí. Recordava que al jardí hi havia dos pins, un cedre i al mig un parterre ple de roses de diversos colors, entre els quals possiblement hi havia el que l’avi havia empeltat. Quan ho explicava vaig recordar la tasca d’empeltador que feia el pare, però desconeixia que hagués fet aquest treball tan especial.
La curiositat em va dur a voler saber més d’aquesta finca i vaig recórrer a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (ACVO), a Terrassa, on molt amablement em van lliurar informació documental que justifica que la finca estava al carrer Arquímedes número 179 i feia xamfrà amb el carrer Ireneo, actualment Dr. Ullés.
Segons un antic plànol de Terrassa veiem que la casa era prop de la masia Freixa, on els tiets feien de masovers, ara parc de Sant Jordi. No ho sé, però Pau Masdeu, marit de la tia Maria i cunyat del pare, a més de treballar l’hort de la masia Freixa potser també arranjava la glorieta de roses i altres flors que hi havia.
A l’hort hi tenia plantades flors de tot tipus que servien per adornar la masia i la tia Maria quan hi havia excedents posava les flors dins de galledes d’aigua i els hi venien a comprar.
Fragment del mapa de Terrassa. En color verd el parc de Sant Jordi i senyalat amb vermell la finca del carrer Arquímedes, 179.
En altres documents que es guarden a l’ACVO (OMOB 277/1918) consta que en data 26 de novembre de l’any 1918 el terrassenc Josep Astals Torroella, casat, industrial de professió i domiciliat al carrer Ireneo núm. 33, havia presentat a l’Ajuntament de Terrassa un permís d’obres per edificar una casa formada només de baixos al carrer Arquímedes núm. 179. Adjuntava a la petició un dibuix de la façana de la casa fet per l’arquitecte municipal Melchor Viñals Muñoz.
Fins aquí aquesta explicació que involuntàriament hem allargat bastant, però bé, sempre pot ser d’interès per recordar històries de la Terrassa d’abans i comprovar la seva evolució.
