Des de fa anys que segueixo guardant un treball mecanografiat que em va regalar el senyor Àngel Massó, farmacèutic de Pals que havia escrit l’any 1954, no n’estic segura de l’ any, penso que me’l va donar vers l’any 2.000, coincidint que el senyor Massó va necessitar que anesim a casa per lliurar-li alguns serveis d’ infermera. En aquell moment exercia d’infermera al municipi de Pals,explicarem com va anar.
Iniciem el relat comentant que quan anava a casa seva sempre m’explicava alguns fetsde la vida interessants, era evident que era una persona molt culta i amb un marcat sentit de l’humor. El recordo assegut a una butaca amb el seu barnús i al costat d’un bonic rellotge de peu, d’aquells d’abans, quedava molt bé. Ara seria maquíssim disposar d’una imatge d’ell en aquell entorn de casa seva.
De les diverses coses que m’havia explicat, en recordo una de relacionada amb la farmàcia de Barcelona, va dir que al districte on hi havia la farmàcia , com succeïa a d’altres zones de la ciutat que de vegades hi havia contagis malalties infeccioses, ell el que feia per informar als ciutadans i als carruatges que passaven per la ciutat era el següent:
Col·locava a l’ aparador de la farmàcia un receptacle de vidre tipus de matràs on hi havia posat una tintura de color vermell, era per avisar al ciutadans que en aquella zona hi havia algun contagi. Si pel contrari els ciutadans estaven lliures de malalties transmissible, la substancia que posava al recipient era de color verd. Era com quelcom de semblant a un semàfor.
Àngel Massó també era afeccionat a la pintura i un dia em va dir:
– Vine, que et vull ensenyar un dels quadres que vaig pintar fa temps .
El baix seguir fins arribar a una habitació, es va dirigir cap un armari i va estirar els braços per despenjar el quadre que estava sobre l’ armari. La casualitat va fer que el marc, que estava desprès de la pintura al oli, quedes agafar amb les seves dues mans i la pintura anés enlaire. Va succeir que enlloc de veure un paisatge, a traves del marc es veia el rostre en viu del senyor Massó.
El més divertit va ser la reacció que va tenir en Àngel davant d’aquesta situació, enlloc d’amoïnar-se va restar mig somrient en aquella postura donant el temps suficient per contemplar un pintura o una escultura emmarcada i del tot realista.
Tornant amb el que dèiem del treball mecanografiat o diguem-ne les possibles galerades d’una novel·la, també va dir-me:
– Te, et dono una fotocòpia d’aquest text que vaig escriure l’any 1954 perquè les guardis.
– Moltes gràcies senyor Massó, però de veritat que vol que les tingui ? li vaig dir.
– Sí, sí, les guardes.
A casa vaig mirar-me aquell text que ocupaven 221 pàgines escrites en format foli que duien el títol ‘El Farol Rojo’ i escrit l’any 1954, d’immediat vaig recordar el receptacle de vidre que havia explicar posava al aparador de la farmàcia, vaig considerar que tant ‘El Farol rojo’ com el matràs de dos colors podien tenir quelcom de similar, com un avís, potser.
És curiós perquè en aquests moments he recordat un article que havia llegit referent la Copa de Licurgo que segons li venia la llum podia per ella mateixa canviar de color entre el blau i el vermell. De fet els farmacèutics d’abans tenien quelcom d’alquimistes i els més moderns qui sap si són coneixedors de la biotecnologia com diuen que esta feta la Copa de Licurgo amb nanopartícules d’or i de plata.
Per preservar en bon estat ‘El Farol Rojo’, vaig fer enquadernar els folis amb cobertes de plàstic i una espiral.
A la primera pàgina del grup de folis hi diu : ‘Toda coincidencia de nombres y situaciones con personas o lugares de la vida real, és puramente imaginaria’ signat per Àngel Massó Diaz, Pals –Girona- 1954. Més avall hi va escriure a ma : Afectuosament per Rosa M. Masana i novament va signar.
Vaig comentar al seu fill Josep Lluís que disposava d’aquest text escrit pel seu pare i vàrem concloure que per seguir preservant aquesta informació, ara històrica, podríem proposar al Col·legi de Farmacèutics de Girona si els podia interessar. Vàrem conversar amb la gerent de l’entitat col·legial i va dir-nos que sí, que el podien guardar a la biblioteca del Col·legi der Farmacèutics,
