El dia 24 de juliol d’aquest 2024 vaig anar a casa del pintor i escultor Joan Abras a tornar-li uns llibres que m’havia deixat el dia que li vaig fer una entrevista, per ser publicada a la Revista del Baix Empordà, durant la conversa va dir-me amb sentiment:
– S’ha mort la Teresa Gimpera, avui a la tarda aniré a Barcelona.
– Quin greu, ho sento, se que tenies bona amistat amb ella.
Donava la coincidència que feia poc a un dels llibres que m’havia deixat hi havia breu biografia de Teresa Gimpera junt amb d’altres artistes del cinema i d’altres arts que tots havien tingut alguna relació amb la Costa Brava.
El llibre del que parlem era el segon volum d’una col·lecció de dos editats per Joan Abras i Tomàs Vilà amb text de Luís Molinas, traspassat fa poc, porten el títol de : ‘Glamour, arte i gastronomia en la Costa Brava’ editat l’any 2008 i el segon que porta el mateix títol, està escrit en llengua catalana i va ser editat l’any 2007 i es pot dir que és una continuació del primer que inclou a nous artistes amants de la Costa Brava, que hi van viure, hi van actuar o la freqüentaven.
Degut que coneixia una part del treball fet per la Teresa Gimpera i també recordava la pel·lícula ‘ El Espirítuo de la colmena’ d’ Victor Erico, 1973, feia que considerés a Gimpera com una una persona elegant de gran bellesa i dotada d’una gran simpatia espontània, no l’havíem vist mai amb algun signe de presumptuositat.
Hem volgut escriure aquesta breu crònica, potser pel d’assabentar-nos directament de la seva defunció mitjançant la paraula d’un seu amic, fent que també experimentés part de la pèrdua que sentia la persona que m’ho comunicava, en Joan Abras. Sentia com que una part de les experiències de caràcter lúdic de la nostre generació s’anaven difuminant. .
Podem considerar que Gimpera també va contribuir que tinguem idealitzats alguns aspectes d’anys enrere com pot ser el d’una determinada estètica personal natural que lligava també amb els paisatges més salvatges, no tant d’estudi i de l’espontaneïtat vital no tant absorbida pels guions, aspectes que em observat també a d’altres artistes catalanes.
Revisant alguns escrits que parlen de la Teresa, em trobat una frase que va dir al seu biògraf. Quan em mori, vull que em pintin els llavis com sempre, com un dia normal.
Aquesta frase és adient per a una persona que sempre es pintava els llavis de color vermell, la va dir amb naturalitat que indirectament era també un gest de naturalitat i d’ acceptat el més irreversible de la nostra vida, la pèrdua de la nostra part corpòria però, també podem intuir el simbolisme que pot portar el fet, perquè els llavis són una part important del cos a la hora de manifestar la nostra estima als demés dins un gran ventall de possibilitats.
