L’any 1991 treballava d’infermera a Llagostera al cos d’Assistència Pública Domiciliària (APD) a la vila tasca que consistia amb lliurar atencions d’infermeria al consultori, en horari de matí i també una hora o hora i mitja al final de la tarda, anar a atendre els pacients al seu domicili que estesin enllitats o amb manca de mobilitat, la resta d’hores del dia i de la nit havíem de estar a casa o localitzats per si es generava alguna urgència. No disposaven de res més que del telèfon fix.
Lliuràvem dos dissabtes i dos diumenges al mes que ens havíem de combinat amb la infermera APD del partit sanitari més pròxim al nostre i fer els treball dels dos departaments sanitaris. i fer el treball duplicat.
Ho havíem de fer d’aquesta manera perquè encara no hi havien les Àrees Bàsiques de Salut que coincidia també en un temps d’ implantació de la l’administració d’ antibiòtics i d’altres medicaments per via parenteral, o sigui en injectables intramusculars o intravenosos .
Eren diverses les visites al metge que al malalt l’havia estat prescrit un medicament per via parenteral, a més existia el criteri de que per aquesta via interna el medicament era molt més efectiu. El procés d’una urgència nocturna era anar a casa del metge, sovint el malalt estava aconductat amb el metge, anar a la farmàcia a comprar el medicament i avisar a la Policia perquè anés a buscar a la infermera per acompanyar-la al domicili del pacient. Estava implantat d’aquesta manera per garantir més seguretat.
Un dissabte cap a les vuit del vespre, vaig anar a administrar un injectable a la senyora Imma que encara no coneixia. Varen conversar una estona i quan anava a marxar vàrem iniciar de nou una conversa i en veure que el diàleg s’allargava vaig trucar amb el seu telèfon a la policia municipal per dir-los que si hi havia alguna urgència estava en aquella casa.
Còmodament assegudes vàrem seguir conversant i un tema ens duia a l’altre, no era d’estranyar perquè l’Imma, vaig veure, era una persona culta, posseïdora de moltes experiències de vida i gents creguda.
Sense adonar-nos-en se’ns van fer les tres de la matinada i el més curiós era que no vàrem pensar en menjar ni beure res. Quan vàrem mirar el rellotge no ens creiem l’hora que era. En el futur ens varen anar veien i sempre havien catalogat aquella trobada com a ‘ fenomen’
L’Imma vivia a una casa del poble amb solera d’aquelles que guarden algun record indià i d’estil modernista i el que més m’agradava era la seva biblioteca que tenia aire de recinte anglès.
Va explicar que era vídua i tenia un fill i una filla casats i va comentar amb expressió de felicitat com va conèixer al seu marit i el viatge que havia fet amb vaixell fins arribar al continent Sud americà on ell l’estava esperant a peu de port. Tot el que la Imma deia m’ho anava imaginant i gairebé experimentava la sensació d’aquella vivència tan autèntica d’amor i d’aventura.
Més endavant vaig saber que l’Imma a més del català i el castellà sabia el francès l’anglès , l’alemany i tenia coneixents de l’italià. També algú m’havia comentat que a casa seva era com un Consolat perquè alguns estrangers que vivien al municipi quan rebien algun comunicat oficial que no comprenien anaven a veure la Imma.
Em va explicar que durant la República un dia va anar a la Generalitat de Catalunya a demanar feina d’administrativa. La persona que la va atendre, li va dir un moment i des de l’ull de l’escala del palau de la Generalitat va fer un crit molt fort dient un nom.
Una veu vinguda des de dalt de tot li va respondre:
-
Què vols?
-
Ves que aquí a baix hi tinc una mossa que diu saber francès, anglès i l’alemany. Va dir-li
La veu de dalt va respondre
-
Re-carai! per no usar una frase més contundent i més popular. No la deixis marxar a aquesta mossa ,espera que ara baixo.
A ser contractada d’immediat, en aquell temps saber idiomes era un tresor. No li vaig preguntar quan de temps va estar a la Generalitat, possiblement era entre els anys 1931 al 1934.
Sí que va explicar que mentre acomplia les funcions de secretaria en algunes ocasions havia acompanyat amb el cotxe oficial al president, no recordo si em va dir era Francesc Macià o el president del Parlament Lluís Companys que també va ser president de la Generalitat.
Si alguna vegada Quan alguna vegada he comentat el fenomen d’un diàleg de set hores, sorpresos han preguntat i, de que parlàveu?
De tot ,els deia perquè amb l’Imma les converses podien ser molt variades , bé fos de conceptes teòrics com de coses viscudes i també per fer-ho més enriquidor no podia mancar la metafísica. Tenia un munt de retalls de diari que guardava en diferents carpetes perquè a més s’estava preparant per escriure un llibre.
Fa poc feia endreça de llibres i entre ells en va sortit un de Eduardo Feuchtersleben titulat ‘Las fuerzas del espiritu’ editat el 195, el meu és del 1970.
Entre les pàgines d’aquest llibre hi havia la fotocòpia d’un escrit que havia fet relacionat amb una conferència que el científic en física de partícules i Premi Nobel, Sheldon Glashow havia fet a Barcelona [i]
L’havia escrit perquè la Emma m’ho va demanar, diguem-ho així, personalment m’enrolava dient quelcom de les 11 dimensions que diuen te l’univers i nosaltres estem a la sisena, regida per 48 lleis. Les mateixes que te l’organisme humà de cromosomes, van des de zero densitat o lleis fins a 1.536 lleis, sumades totes dona la xifra 3.069 lleis.
El físic Sheldon Glashow coincidia a dir que l’univers tenia 11 dimensions, d’aqui l’escrit donat a la Imma i d’aquí també que parli d’ella.
La Imma guardava un munt d’ apunts i retalls de periòdics, un dia ens els va ensenyar a la Maria del Carme, una amiga de Terrassa que va venir a veure’m i a mi, va ser la M. Carme qui ens va fer aquest fotografia que presentem.
És conegut, la vida dona moltes voltes, va succeir que el Departament de Sanitat de la Generalitat va convocar el que se’n dient oposicions restringides per dotar d’una plaça fitxa al infermeres que treballaven de feia més o menys temps en el cos d’APD.
Com a fet que encara mai m’havia succeït durant la carrera d’infermeria i de les diverses especialitats fetes, el resultat de l’examen va ser un no apte. Havia respòs les preguntes amb un total de vuit folis.
Era impossible que no hagués arribar a la nota de 4,5 punts amb la que van ser aprovats tots els candidats , de la província de Girona, vaig ser la única infermera en obtenir un suspès.
Vaig demanar la revisió de l’examen per saber on havia fallat, la sorpresa va ser veure’l sense cap signe de correcció. No van saber que dir-me i no hi va haver res a fer, continuar en condició d’interinatge fins a dos anys abans de jubilar-me i sense cobrar triennis , antiguitat, ni carrera professional que inclou especialitats, cursos, congressos seminaris, publicacions… (2)
La plaça de infermera a Llagostera va ser ocupada per una altre col·lega i vaig haver de marxar. A partir de llavors poques vegades ens vàrem veure amb l’Imma , encara que de tant en tant anava a fer-li una visita, sempre acompanyada d’una forta i llarga abraçada d’afecte.
El darrer dia que vaig anar a fer-li una visita, la Imma quan va obrir la porta es va mantenir quieta i sense exclamar: Rosaaaaa , quina il·lusió ! res, aquesta vegada no va fer cap gest que mostres la seva alegria de sempre.
Li vaig dir: Imma, soc la Rosa, va respondre, sí, i tot seguit em diu passa, entra.
Vaig entrar i adonar-me que no m’havia conegut, em sentia confusa i desolada i no sabia què fer davant d’ aquella situació, per donar en aquell moment una major intensitat emocional , l’Imma hem diu: Penso que tu i jo seríem bones amigues.
Vaig tenir que fer un esforç per no plorar, sort que en aquell moment va arribar el seu fill i va suavitzar la situació i en va dir em diu: Poc que t’ha conegut.
Va ser terrible una de les meves millors amistats que no em reconegués, vaig experimentar quelcom de mai viscut, sentia una sensació d’irrealitat. La paradoxa de la vida, si va ser el diàleg, la comunicació verbal i afectiva que tant ens havia unit i sintonitzat, va passar a una altre dimensió més densa on tot es fa més dur, fosc i plomís. Llagostera per més temps que visqui, mai en serà indiferent.
Notes
[i] Sheldon Glashow. La importancia de conocer la materia. Article d’Alfred Montserrat publicat a El Periodico del dia 14-7-1991, pag. 27 .Un altre conferencia duia el nom de ‘En busca de la causa fundamental que explique todo el universo
(2) Una vegada el batlle de Llagostera tot parlant del suspès va dir-me.: Jo se que ha succeït, però no t’ho puc dir, li vaig agrair les seves paraules.
També pot passar que desprès de molts anys algú reconegui alguna omissió personal que hagués perjudicat a algú, això va succeir quan una responsable de les infermeres de l’esmentat cos assistencial, em digués que s’havia descuidat de posar-me a la llista de persones que anaven a examinar-se a Barcelona. De l’any 1988 al 2009 vaig constar per la Administració com a infermera interina havent de canviar també de llocs de treball.
