Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.
Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.
Aquest Centre Médic va canviar diverses vegades de lloc, va estar al carrer de la Palla, als baixos de l’ antic Ajuntament imés tard també va ser ubicat al nou Ajuntament fins i tot va ser traslladat on ara es coneix pel Mercat de la Independència, fins que va tenir un edifici propi ara desaparegut, el inmmoble modernista que estava situat fent cantonada entre els carrers Sant Quirze i Baldrich. Enderrocat aquest les urgències van passar a ser ateses al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va passar a la clínica Maternal del carrer de la Uniói i l’’any 1907 va fer una nova mudança allotjar-se l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.
Presentem un gràfic-esborrany, només per situar-nos vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.
De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era pel fet de voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.
De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte infantil, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes. Bé al cas explicar una anecdota recent viscuda relacionada amb les mil pessetes. estava comprant a un tenda de comestible on hi havia una senyora d’una edat semblant a la meva la meva, esgarrifada va comentar que com podia ser que una dotzena d’ous ecològics valguessin l’equivalent a 1000 pessetes de les d’abans. Vaig pensar, el que costava una bicicleta.
El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada anar allà on ell era diverses vegades.
Un d’aquells dies, a nivell de l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li arri i el cavall suposo que no em va poder esquivar, la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro d’aquesta em vaig fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.
Sagnava abundantment i una senyora va venir amb un llençol, el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer. El llençol va arribar completament xop de sang.
El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com garfis i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.
Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que de les que anomenem traumàtiques n d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada, a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.
Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que fos per la gravetat del sagnat, perquè estava sol, no disposava de cap infermera i tamb, qui sap, si no disposava d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, si que podem dir que la cura podia semblar-se a un dispensari de guerra.
Com són les sincronicitats, quan de més gran vaig anar a treballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge traumatòleg que m’havia fet de la sutura. Ell lògicament desprès de tants anys no em va reconèixer però, jo a ell sí sabent també que havia treballat a Centre Médic. No li vaig fer cap comentari, era un fet passat però no deixa de ser curiòs, amb tot l’he d’estar agraida perque de la manera que sagnava la cuixa de no fer res, es possible que ara com es diu, no ho poguès explicar.
