Aquest text estava destinat a una revista però l’espai no donava per a més i com que el tema ja el tenia treballat, l’adjunto en aquest blog.
El tema anava d’espionatge i només sabíem d’un fet que havia succeït en una vila del Baix Empordà vers els anys quaranta del segle passat. Explicaven que hi havia un fotògraf natural d’un altre país europeu que era molt culte i parlava diversos idiomes. Al llarg de la seva vida havia fet nombrosos retrats tant individuals com de grups i d’esdeveniments socials. Algú ens havia comentat que de tant en tant corria per la vila el rumor que era un espia.
Quan el fotògraf va morir, la sospitada condició d’espia va agafar força en desaparèixer el material que tenia guardat a casa seva, en especial les plaques de vidre i els negatius més moderns. Conversant sobre el tema un antiquari ara traspassat, comentava que ell sabria dir-nos, molt probablement, on havia anat a parar tot aquell material de què disposava. No ho va dir, però.
Aquest fet ens constata que tot i tractar-se d’un poble relativament petit, la percepció sobre l’existència d’espies era ben viva. Motivats pel tema, vam escriure a Google la paraula espies i ens va aparèixer bastanta informació. Estirant el fil ens portava a l’espionatge entre països i a la subversió,[1] i com que aquesta conduïa a la confusió, un programa del tot complet. D’aquestes qüestions en fem una breu pinzellada.
Els espies, depenent dels objectius que es proposaven i fent ús de la seva professionalitat si volen obtenir informació de persones poden recórrer als llibres eclesiàstics i civils, estudis genealògics, registres acadèmics, laborals, sanitaris, judicials, esportius, negocis, hipoteques, compravendes, dades de la renda, afiliacions socials i corporatives, pagament amb targeta, locomoció, dades d’ús de l’ordinador, mòbil, tauleta, polseres electròniques, càmeres de vigilància pública i privada, radars, registre de llocs visitats, consum energètic, electrodomèstics amb sensors, ofimàtica, etc.
A nivell de països l’espionatge és una tasca més vinculada a les activitats militars. Es diu que després de la Segona Guerra Mundial es va tractar i desenvolupar el concepte de pau i juntament amb ell s’establí el concepte Guerra Freda, basada en el fet que no estava permès fer ús de mètodes bèl·lics letals, sí, però, que podien ser usades les armes anomenades més educades, entre les quals s’incloïa l’espionatge i no restava exclosa la pràctica de la subversió.
D’aquesta manera entre els dos blocs polítics, Rússia i els Estats Units d’Amèrica juntament amb els corresponents països aliats, es va anar implantat legalment l’espionatge, amb la conseqüent possibilitat d’infiltració d’agents en sectors clau de la societat investigada. L’espionatge podia adquirir informació a tots els nivells, un dels quals era l’àmbit social i cultural d’un país. Obtingudes i analitzades les dades, s’obtenia la manera d’influir ideològicament a les persones, especialment als joves i en especial mitjançant el desenvolupament de programes culturals. L’objectiu era desestabilitzar i soscavar les idees i costums més arrelades del país on es feia l’acció.
Es considera que la guerra clàssica va passar de dirimir-se per terra, mar i aire a fer ús de l’electromagnetisme, la utilització de l’espai i del ciberespai, els mitjans d’informació i desinformació, amb la difusió de notícies falses que generen confusió,[2] i creant també noves narratives que suplantin les preexistents.[3] Entra en joc el mite, les creences i els valors que es posen en qüestió i d’aquesta manera s’aplana el terreny per crear noves estructures estratègiques.
Pel que fa a l’ús del ciberespai han aparegut programes espies informàtics que capten informació d’una computadora i l’envien a una unitat externa i, sense el consentiment del propietari, actuen com si fossin virus, però en aquest cas per l’obtenció d’informació i a la vegada redueix el rendiment del sistema. Els dispositius també es poden infectar per paràsits però aquests no tenen la capacitat de replicar-se en altres ordinadors.
D’aquests programes espia existia l’anomenat Gator, que més tard va passar a dir-se Claria, actiu del 1998 al 2008. L’any 2000 estava vigent el Bonzi Buddy, que s’introduïa a l’obrir pàgines que no duien ‘http’ i ‘https’ i monitorava dades, gravava llocs visitats i el més greu, podia captar contrasenyes. Un altre programa encara vigent és el Pegasus, que pot llegir missatges de text, rastrejar les trucades, saber la ubicació del telèfon, obtenir informació dels llocs visitats i també les contrasenyes. La premsa de tant en tant publica notícies de polítics que han estat espiats per Pegasus.
Per finalitzar, no es pot deixar de considerar el que diu Yuri Bezmenov (1939-1993) sobre la conspiració. Bezmenov havia estat periodista i agent rus del KGB i es diu que l’any 1970 va desertar del seu país degut a la seva tendència anticomunista i es traslladà a viure al Canadà amb el nom de Thomas Schuman. Va escriure sobre les accions subversives que es poden dur a terme per desestabilitzar un país i implantar una nova ideologia. Deia que s’havia d’aconseguir que persones joves ocupessin llocs de responsabilitat al govern, en negocis i oci perquè com a líders sabrien transmetre la ideologia a les següents generacions.
La primera acció que s’havia de fer era provocar la desmoralització dels joves actuant sobre les idees, les bases sociopolítiques de la nació i aspectes de la vida com la família, les relacions interpersonals, els serveis de salut pública, en l’àmbit laboral i les formes relacionades amb l’existència material de la nació, procurant sempre la presència del factor emocional, que és el que soscava la lleialtat a la nació. Aquest procés considerava que podia trigar a implantar-se entre 15 a 20 anys, i una vegada aconseguit la desmoralització és irreversible.
La segona acció era la desestabilització que actua en els fonaments essencials de la nació, l’economia i les relacions internacionals. Per a aquest procés són necessaris entre dos i cinc anys.
La tercera és la crisi causada per l’estat insuportable d’agitació i inestabilitat amb què es viu, moment aprofitable per assaltar el poder amb el suport dels cooperadors domèstics i sota l’auspici de l’agent subversor. Els ciutadans agraeixen l’arribada de líders que els ofereixin poders d’emergència per restaurar la pau social. Aquesta situació, però, té el risc que pot derivar en una guerra civil o en un procés revolucionari.
La quarta acció és la normalització amb ocupació del poder polític per part del subversor i eliminació o empresonament dels cooperadors domèstics que ho havien fet possible.
Actualment hi ha un videojoc anomenat Call of Duty 2022 que diuen tracta del tema de la subversió ideològica basat en Yuri Bezmenov. Es considera que aquests tipus de jocs tenen la funció de presentar fets reals envoltats d’elements de ficció a fi que no siguin creïbles, però en realitat són un element de confusió que actua de manera semblant a la por, caracteritzada per la paràlisi, per la no acció. Ves per on el tema de l’espionatge ens ha portat fins aquí; no ens ho pensàvem.
Publicat 5-4-2023
Bibliografia
Quiñones de la Iglesia, Francisco Javier. Desinformación y subversión (2.0): las técnicas de la Guerra Fría reaparecen en el dominio informativo del siglo XXI.
Documento Marco IEEE
12/2021. https://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_marco/2021/DIEEEM12_2021_FRAQUI_Desinforma cion.pdf y/o enlace bie3 (consultado día/mes/año)
Instituto Español de Estudios Estratégicos.
https://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_marco/2021/DIEEEM12_2021_FRAQUI_Desinformacion.pdf
[1] Subversió consisteix a trastocar, capgirar un ordre establert, bé sigui polític, social o moral.
[2] La psicologia considera la confusió mental com una disminució de la consciència, reducció de la capacitat d’observació i la pèrdua de l’orientació personal i espacial.
[3] Abans de la Guerra Freda estaven vigents conceptes ideològics de caràcter capitalista tractats per Adam Smith (1776) John Keynes (1936) i David Hume (1739) entre d’altres. I en contraposició F. Engels i K. Marx, autors de llibres com La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845) i El Capital (1867). Lenin considerava que havien estat els creadors de la ciència social moderna. Va ser influent també el pensament de F. Nietzsche i S. Freud. Veiem, doncs, la importància que han tingut les ideologies en confrontació.
