Conversant amb Antoni Martí ens va fer saber que la seva mare Emília Gich i Conchs havia estat infermera i havia exercit a Barcelona. Va néixer a la Bisbal d’Empordà el 23 d’agost de l’any 1915. Els seus pares, Pere Gich Prats i Carme Conchs Madrenas, vivien al mas de can Roca i junts van formar una família de quatre fills: tres noies i un noi.
En saber que la mare d’Antoni havia estat infermera ens vam interessar per saber quelcom més d’ella i dels seus estudis però pel fet d’haver transcorregut més de cent anys des del naixement de l’Emília són pocs els testimonis verbals així com també els documents de la seva vida professional.
Amb tot, podem comentar que a la Bisbal des de temps molt reculats hi havia mestres d’escola que a les nits feien classes particulars per preparar aquells alumnes que volien estudiar una carrera i d’aquesta manera ajudar-los a aprovar l’examen d’ingrés per cursar els estudis escollits.
Desconeixem si l’Emília va assistir a algunes d’aquestes classes, però a partir d’altres biografies de llevadores i infermeres sabem que les noies que volien dedicar-s’hi podien anar a les classes que impartien unes professores de Girona. O sigui, que la majoria de professionals de la infermeria abans de presentar-se als exàmens a l’Hospital Clínic de Barcelona, centre adscrit a la Facultat de Medicina, ja disposaven d’una formació prèvia.
També hi havia estudiants que es traslladaven directament a Barcelona a cursar els estudis i s’allotjaven a la casa d’algun familiar, tot i que el més freqüent era hostatjar-se en cases de particulars que oferien aquest servei als estudiants. L’Emília devia optar per aquest recurs en el supòsit d’haver fet els estudis a Barcelona.
Per seguir el pla d’acadèmic d’infermeria d’ aquell moment, l’Emília va haver d’estudiar les setanta lliçons que consten al llibre de text de J.A. Font Manual práctico de la enfermera (Barcelona: Bazar Medico Quirúrgico Juan B. Aragonés, 1933). Fem aquesta observació perquè Rosa M. Martí Pacios filla també de Josep M. Martí fruit del seu segon matrimoni, tenia guardat aquest llibre i ens l’ha cedit per a la seva consulta.
Respecte a les matèries d’estudi de les infermeres a més de les cures i atencions concretes que s’havien d’administrar al malalt, el programa conté una part de coneixements tècnics emmarcats en l’especialitat de traumatologia, o sigui coneixements sobre l’assistència a pacients lesionats i amb fractures en diferents parts del cos. La infermera havia de saber entre d’altres com immobilitzar d’urgència fractures, utilitzar fèrules, embenats de diferents tipus, la pràctica de l’anestèsia i coneixements de l’instrumental quirúrgic.
Possiblement les lliçons teòriques tenien l’objectiu de reforçar les ensenyances pràctiques quirúrgiques perquè als inicis del segle XX i fins a la meitat d’aquest, la societat va estar força afectada pels conflictes bèl·lics —ara predominen més les malalties cròniques—. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola l’Emília tenia vint-i-un anys i és possible que fos en aquell moment quan va entrar en el món laboral.
Pel que fa a la seva vida professional en sabem poca cosa. El seu fill Antoni diu que es va quedar a viure a Barcelona i que molt probablement continués treballant a l’Hospital Clínic de Barcelona en un espai de temps entre els anys 1936 i 1946, quan es va casar.
A causa dels canvis de residència de l’Emília i del context històric d’inestabilitat social, juntament amb el fet que morís jove, ha estat difícil localitzar documents acadèmics personals, tot que el seu expedient ha d’estar arxivat a la Facultat de Medicina de Barcelona.
Hem adjuntat una imatge facilitada pel seu fill Antoni on es veu un grup de dones. Pensem que amb tota probabilitat eren infermeres en un acte de celebració, qui sap si es tractava d’una trobada de col·legues de final de curs. Ens ho pot indicar que a primera fila de la imatge s’hi veuen diverses persones de més edat que podrien ser les professores. Seria molt interessant que algun lector pogués identificar algunes de les persones i a la vegada saber quin era el motiu de la trobada i el lloc de la reunió.
Quan tenia 31 anys, en concret el dia 26 de maig de l’any 1946, l’Emília es va casar amb el barceloní Josep M. Martí Llari, que tenia 34 anys.[1] Antoni Martí ens comenta que es van quedar a viure a la Barcelona romana, on en Josep M. Martí tenia el taller de fusteria. Passat un temps el matrimoni va tenir el seu primer fill, Antoni, que no va seguir l’art de la fusteria sinó que va estudiar a l’escola Massana i va esdevenir un reconegut cineasta i documentalista.[2] Actualment resideix a Fonteta, un poble que llinda amb la Bisbal, vila que considera casa seva perquè de petit passava els estius a casa de la seva cosina Carme Roig Gich.[3]
Com hem esmentat, l’Emília a causa de la seva malaltia no va poder tenir una llarga vida, ja que el destí se l’emportà el dia 7 de juny de l’any 1956, quan només tenia 40 anys. Amb aquesta breu crònica hem volgut que sigui recordada per formar part del col·lectiu d’infermeres bisbalenques d’anys enrere.
Darrerament hem recordat que havíem fet una entrevista a la neta de la Emília que ella no va poder arribar a conèixer i de segur n’estaria molt orgullosa. Perquè la Berta Martí Fusté va estudiar una materia relacionada amb la medicina moderna , en concret biofísica i bioenginyeria biomèdica.
Notes
[1] Josep M. Martí era fuster d’ofici i va estudiar a l’Escola del Treball. Per un quadern que guarda el seu fill Antoni veiem que Josep M. va rebre molt bona preparació tècnica en geometria tridimensional. Durant la Guerra Civil es va allistar voluntari per anar al front, fet que més tard el portà al exili. Antoni Martí va escriure un breu record del seu pare a “Josep Martí Llari”, El Punt, 17/7/2009. Josep M. després d’haver enviudat l’any 1956 es va tornar a casar i va tenir la Rosa M.
[2] Antoni Martí Gich és un documentalista i cineasta d’extensa trajectòria que podem consultar a la Viquipèdia
[3] Podem llegir una breu cronica de Carme Roig Gich.
