A internet podem trobar algunes dades històriques de l’hospital Vall d’Hebron dels darrers trenta anys descrites cronològicament d’acord amb les fites que s’han anat aconseguint. Però més enllà de tres o quatre dècades es fa més difícil trobar informació. L’hospital general va ser inaugurat el 5 d’octubre de l’any 1955 per Francisco Franco i el centre va rebre el seu nom fins a l’any 1981 quan Catalunya va rebre les transferencies en materia de sanitat i va passar a dir-se Hospital Vall d’Hebron.
De vegades ens havíem preguntat el perquè d’aquest nom i no és fins ara que hem pogut saber d’on podia venir. Es diu que a la zona on està situat l’hospital, entre els actuals districtes de Gràcia i Horta-Guinardó, prop de Collserola, turó que antigament era conegut per coll de Cerola, i per aquesta zona hi vivien disseminats diversos ermitans, motiu pel qual es diu havia estat comparat amb Palestina.
La història explica que va ser la reina Violant de Bar, muller de Joan I d’Aragó va promoure la creació d’un monestir en aquesta zona l’any 1386. El bisbe havia atorgat a fra Ponç Astor la possibilitat de disposar d’un oratori propi per poder-hi celebrar misses juntament amb altres ermitans al cementiri de “coll de Cerola”. L’any 1393 van arribar al monestir, per residir-hi, vuit monjos procedents de València, de Sant Jeroni de Cotalba, comarca de la Safor. Aquest monestir havia de ser important, qui sap si per la geografia, pel clima o per les qualitats estructurals de l’edifici, ja que hi van estar allotjats els Reis Catòlics i algunes famílies adinerades que solien passar-hi el Nadal i Setmana Santa.
L’any 1808 durant la guerra del Francès el convent va ser saquejat i incendiat, incloent-hi la biblioteca, i durant l’epidèmia de febre groga de l’any 1835 hi van acollir malalts. Novament l’edifici va ser incendiat l’any 1835, però l’estocada final del monestir va ser l’any 1877 quan es va fer el traçat de la carretera Gràcia-Manresa-la Rabassada i un tram va passar entremig del que quedava del monestir.
L’atzar sempre dona sorpreses, perquè no recordava que tenia guardats uns apunts sobre el que m’havia explicat la germana de l’orde de les carmelites Pilar Pérez Ballobar mentre era estudiant d’infermeria a l’escola de la Vall d’Hebron any 1972, que ara podem reproduir.
L’obertura de l’hospital general
La germana Pilar Pérez va explicar que l’Instituto Nacional de Previsión l’any 1947 va comprar a Martí Codolar els terrenys on es pensava construir els blocs assistencials. El primer a ser edificat va ser l’hospital general de medicina interna, entre els anys 1947 i 1954, seguint de l’edifici de traumatologia i rehabilitació, i finalment es va aixecar l’estructura circular destinada a la maternitat i pediatria.
Per a l’obertura o posada en funcionament de l’hospital general es va comptar amb professionals de medicina i infermeria que treballaven en altres centres sanitaris de Barcelona. Pilar ens va dir que les tasques d’infermeria inicialment les van desenvolupar les germanes carmelites, missioneres teresianes i infermeres seglars totes vingudes dels següents centres assistencials:
– Obra Maternal Infantil (OMI), que donaven assistència a parteres i nadons. Aquesta entitat es diu que havia estat la primera institució tancada de la Seguretat Social.
– La Clínica Quirúrgica, on, com diu el seu nom, feien cirurgia general, centre que estava situat al passeig de la Bonanova, 59.
– Clínica d’Especialitats, on entre d’altres s’hi feien operacions especialitzades com les d’oftalmologia i otorinolaringologia. La clínica estava situada a la Travessera de Dalt.
P. Pérez deia també que quan van anar a la Residència General, la comunitat estava formada per un grup de seixanta germanes carmelites i es van allotjar a la onzena planta de l’hospital general. Dels centres on estaven anteriorment quan van marxar va comentar que s’ho havien endut tot, fins i tot el sac de la sal.
Una altra planta de la residencia la van destinar a allotjament per a les supervisores d’infermeria i algunes instructores de l’escola d’infermeria. Les supervisores per poder exercir aquest càrrec de responsabilitat abans havien hagut de fer un curs de formació a Bilbao.
La residencia també disposava d’una hostatgeria per poder ser allotjats els pares que tinguessin algun fill petit ingressat a pediatria o en un altre servei.
Penso que ha estat adient recuperar la informació que ens va lliurar la germana Pilar Pérez perquè serveix per engruixir la història de l’hospital Vall d’Hebron.
L’anècdota
De joveneta tenia el costum que quan veia algú que tenia algun barb a la cara o a l’esquena, li demanava permís per treure-l’hi. A un senyor que estava ingressat a l’hospital general li’n vaig extreure un de molt gran que tenia a la cara. És curiós, perquè explicava que una infermera li havia tret una espinilla. Potser li estranyava que donéssim unes atencions tant completes.
Quan vaig fer pràctiques de segon curs a la sala d’operacions de traumatologia, la supervisora del servei era la germana Pilar Pérez. La germana era una persona de caràcter recte i demanava molta responsabilitat a les infermeres, ja que el quiròfan ho requereix. Per aquest motiu tothom li tenia molt de respecte. Passava que la germana tenia el nas no pas petit, fet que és el de menys, però sí que tenia importància que el tingués ple de barbs molt visibles que no l’afavorien gens. Era una temptació treure’ls-hi, però no gosava demanar-li-ho.
Finalment un dia em vaig decidir i no va dir pas que no. Vam quedar que faríem aquesta tasca d’estètica el dissabte al matí, gairebé a l’hora de plegar de pràctiques. Li vaig indicar que havia de fer un bany de bafs amb aigua calenta i li vaig tapar el cap amb una talla sense esterilitzar. Quan estava en aquesta postura mig ajupida, va entrar una infermera i amb signes ens vàrem entendre: no es podia creure que la germana responsable de quiròfan estigués fent un preliminar per a una neteja de cutis. Va sortir de pressa i sense fer soroll tot rient, i al cap de poc va tornar amb una seva companya per demostrar-li que era veritat el que havia vist. Feta la meva feina, el nas semblava un altre i li vaig aconsellar que es comprés tònic i crema hidratant i que se’n posés regularment.
Per circumstàncies d’aquelles que en diem casualitats, transcorreguts diversos anys d’aquest fet vam coincidir amb la germana Pilar en unes jornades professionals. Recordo que amb simpatia em va dir: “Mira, no me han vuelto a salir las espinillas y gracias a ti.” Era veritat que no se li’n veia cap. En aquell moment vaig sentir benestar psicològic especialment per la importància que la germana va donar a aquell fet.
Nota
He recordat que una vegada havia parlat amb la mare superiora de la comunitat i ara tinc el dubte de si va ser ella qui em donà la esmentada informació, si fos així no sabria dir el nom de la germana de quiròfan i llavors el de la mare superiora seria Pilar Pérez Ballobar.
