A internet podem trobar algunes dades històriques de l’hospital Vall d’Hebron dels darrers trenta anys descrites cronològicament d’acord amb les fites que s’han anat aconseguint. Però més enllà de tres o quatre dècades es pel que les qüestions més de caràcter històric és més dificil difícil. Les obres de l’hospital general van ser fetes pel l’arquitecte senyor Botella que foren iniciades el dia 16 d’agost de l’any 1948 i l’edicifi va ser inaugurat el dia 5 d’octubre de l’any 1955 per Francisco Franco rebent l’Hospital el seu nom fins a l’any 1981 en el moment que Catalunya va rebre les transferencies en materia de sanitat va rebre el nom d’ Hospital Vall d’Hebron.
De vegades ens havíem preguntat el perquè d’aquest nom i no és fins ara que hem pogut saber d’on podia venir. Es diu que a la zona on està situat l’hospital, entre els actuals districtes de Gràcia i Horta-Guinardó, prop de Collserola, turó que antigament era conegut per coll de Cerola, i per aquesta zona hi vivien disseminats diversos ermitans, motiu pel qual es diu havia estat comparat amb Palestina.
La història explica que va ser la reina Violant de Bar, muller de Joan I d’Aragó qui va promoure la creació d’un monestir en aquesta zona l’any 1386. El bisbe havia atorgat a fra Ponç Astor la possibilitat de disposar d’un oratori propi per poder-hi celebrar misses juntament amb altres ermitans al cementiri de “coll de Cerola”. L’any 1393 van arribar al monestir vuit monjos procedents de València, de Sant Jeroni de Cotalba, comarca de la Safor.
Aquest monestir havia de ser important, qui sap si per la geografia, pel clima o per les qualitats estructurals de l’edifici, ja que hi van estar allotjats els Reis Catòlics i algunes famílies adinerades que solien passar-hi el Nadal i Setmana Santa.
L’any 1808 durant la guerra del Francès el convent va ser saquejat i incendiat, inclosa la biblioteca i, durant l’epidèmia de febre groga de l’any 1835 hi van acollir malalts. Novament l’edifici va ser incendiat l’any 1835, però l’estocada final del monestir va ser l’any 1877 quan es va dissenyar el traçat de la carretera Gràcia-Manresa- la Rabassada i un tram va passar entremig de les restes del monestir.
L’atzar sempre dona sorpreses, perquè no recordava que tenia guardats uns apunts sobre el que m’havia explicat la germana Pilar Pérez Ballobar, carmelita que vaig conèixer quan estudiava d’infermeria a l’escola de la Vall d’Hebron any 1972, que ara podem recordar.
L’obertura de l’hospital general
La germana Pilar Pérez va explicar que l’Instituto Nacional de Previsión l’any 1947 va comprar a Martí Codolar els terrenys on es pensava construir els blocs assistencials que formarien en conjunt una ciutat sanitària. El primer bloc que es va edificar va ser l’Hospital General de medicina interna, entre els anys 1947 i 1954, li va seguir l’edifici de traumatologia i rehabilitació, i finalment va ser construida l’estructura circular destinada a la maternitat i pediatria.
En el moment de la posada en funcionament de l’Hospital General es va comptar amb professionals de medicina i infermeria que treballaven en altres centres sanitaris de Barcelona. Pilar ens va dir que les tasques d’infermeria inicialment les van desenvolupar les germanes carmelites, missioneres teresianes i infermeres seglars, totes procedents dels següents centres assistencials:
– Obra Maternal Infantil (OMI), que donaven assistència a parteres i nadons. Aquesta entitat es diu que va ser la primera institució de la Seguretat Social en ser clausurada.
– La Clínica Quirúrgica que feien cirurgia general, centre que estava situat al passeig de la Bonanova, 59.
– Clínica d’Especialitats, on entre d’altres s’hi feien operacions especialitzades d’oftalmologia i otorinolaringologia. La clínica estava situada a la Travessera de Dalt.
Sor Pilar Pérez deia també, que quan van anar a la Residència General, la comunitat estava formada per un grup de seixanta germanes carmelites i es van allotjar a la onzena planta de l’hospital general. Dels centres on estaven anteriorment comentava que s’ho havien endut tot, fins i tot el sac de la sal.
Una altra planta de la residencia la van destinar per allotjar a les supervisores d’infermeria i algunes instructores de l’escola d’infermeria. Les supervisores abans d’ocupar aquest càrrec havien tingut que assistir a un curs de formació a Bilbao.
La residencia també disposava d’una hostatgeria per poder acollir alguns pares que tenien un fill petit ingressat a pediatria o a d’altres unitats.
Penso que ha estat adient recuperar la informació que ens va lliurar la germana Pilar Pérez perquè podem recuperar un fragment de més de l’Hospital de la Vall d’Hebron.
Una anècdota
De joveneta tenia el costum que quan veia algú que tenia barb a la cara o a l’esquena, li demanava permís per treure-l’hi. A un senyor que estava ingressat a l’hospital general n’hi vaig extreure un de molt gran que tenia a la cara. És curiós, perquè desprès ell explicava el fet als seus familiars: Una infermera que ha quitado la espinilla tan grande que tenia en la cara. Potser era poc corrent fer tasques com aquestes.
Quan feia pràctiques de segon curs a quiròfan de traumatologia la germana Pilar Pérez, supervisora i persona amb força rectitud de caràcter i també exigent feia que les infermeres i auxiliars de quirófant li tenguèssin molt de respecte.
Succeïa que la germana tenia el nas ple de barbs molt visibles i foscos que no l’afavorien gens, sempre que la veia tenia la temptació de demanar-li me’ls deixes, però no gosava. Finalment un dia li vaig proposar i vàrem quedar per fer la neteja de cutis un dissabte al matí en acabar de pràctiques, el dissabte era un dia de no intervencions quirúrgiques destinat a la cura de l’instrumental.
Li vaig indicar fer un bany de bafs amb aigua calenta i li vaig tapar el cap amb una talla per retenir el vapor. Mentre estava en aquesta situació va entrar una infermera i amb signes va entendre que qui feia bafos era la germana Pilar. Se’n va anar mig rient i no va tardar en venir acompanya d’ una companya de feina seva i tot per demostrar-li que la supervisora en cap de quirófan estava disposada a fer una neteixa de cutis, la seva col·lega no s’ho creia.
Fet el procediment el nas de la germana Pilar semblava un altre i li vaig aconsellar que es comprés tònic i crema hidratant i se’n posés sovint.
Un dia va succeir allò que en diem casualitats, havien transcorregut diversos anys d’aquest fet que acabem d’explicar i un dia vàrem coincidir amb la germana Pilar a unes Jornades professionals. Recordo que amb mostres de molta simpatia em va dir: “Mira, no me han vuelto a salir las espinillas y todo gracias a ti.” Era veritat, no se’n hi veia cap. Vaig estar contenta que m’ho diguès amb satisfacció.
Vaig pensar que potser de vegades les persones ens cuidem poc les unes a les altres, he vist persones grans que tenen família però els manca que algú es preocupi per millorar alguna cosa d’ella que no l’afavorex.
Penso que Pilar Pérez Ballobar també va ser la mare Superiora de la comunitat de religioses del Hospital Vall d’Hebron, no ho puc confirmar.
