L’any 2001 vàrem publicar una crònica al Butlletí de Pals que parlava de tres escriptors, Ventura Ametller i Joaquim Alcoberro ambdós nats a Pals i de Montserrat Abelló casada amb un palenc i molt vinculada a la vila.[1] Darrerament he localitzat les fotografies fetes durant l’ acte de reconeixem de la obra literària de Montserrat Abelló i degut al seu caràcter històric com gairebé ja és, hem considerat ajuntar el text i les imatges en aquest mitjà.
La senyora Montserrat va néixer el primer dia de febrer de l’any 1918 a Tarragona i va ser la segona de cinc germans. Els seus pares, Isabel Soler Gonsé i Mateu Abelló Roset, eren uns grans viatgers gràcies a la professió del pare, enginyer naval.[2] De petita, la senyora Montserrat va viure a Cadis, Cartagena i Londres fins que va retornar a Catalunya, on va finalitzar els estudis bàsics de batxillerat per així poder matricular-se a la facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia a la Universitat de Barcelona.
Als divuit anys, coincidint amb el començament de la Guerra Civil Espanyola, es va presentar a oposicions per obtenir una plaça de professora de llengua anglesa a l’Institut Salmerón de Barcelona. L’any 1939, va haver de deixar la docència i, juntament amb el seu pare, es van exiliar, en primer lloc, a França, després, a Londres i, finalment, a Xile, ciutat que marcaria el rumb de la seva vida.
Mentre el pare treballava per reflotar un dic al port de Valparaíso (Xile), Montserrat va conèixer qui seria el seu futur promès, en Joan Bofill Tauler.[3] L’any 1943, amb vint-i-cinc anys, es casaven. Van tenir tres fills, dos nois i una noia. Mentrestant, compaginava les tasques familiars amb l’obtenció del Proficiency per la Universitat de Cambridge, que li va permetre, més tard, poder-se dedicar a la docència a l’escola suïssa Braemar School com a professora d’anglès.
Quan va acabar l’exili, amb els fills gairebé adolescents, van tornar a Catalunya. Eren els anys seixanta, i aquí les llibertats personals i de llengua encara no havien fet el tomb. Existia, però, a Barcelona i a Terrassa una institució anomenada CIC (Centre Independent Catòlic) que impartia docència en català i fomentava la cultura en general. La Montserrat en va ser una professora activa durant vint anys impartint classes d’anglès, acreditada per la seva llicenciatura de filologia anglesa.
Al llarg dels anys, com que el seu marit era palenc, ha compaginat estades entre Barcelona i Pals, vila on ella s’hi troba molt a gust. Els seus tres néts i una néta, dos dels quals són empordanesos, són la seva il·lusió i, fins i tot, els dedica poemes. Als seus vuitanta-tres anys, i amb molt bona salut i agilitat, viu envoltada dels qui estima preparant projectes de futur.[4]
La seva obra com escriptora, poeta i traductora
Els estudis de filologia anglesa i el domini perfecte del català li han permès fer una valuosa aportació per donar a conèixer la poesia catalana a altres països. La seva obra ha estat traduïda a l’anglès i a l’alemany. Gràcies a les traduccions que ha fet d’obres poètiques de diverses dones de parla anglesa, hem pogut constatar la versemblança històrica, sensibilitat i pensament de les dones dins d’un context molt ampli.
Pel que fa a les seves publicacions, la Montserrat Abelló va editar la seva primera obra tres anys després d’arribar a Barcelona, l’any 1963, titulada Vida diària. Després hi va haver un temps d’espera, de silenci literari, fins que, arran dels esdeveniments del moviment feminista, l’any 1981, edicions La Sal va reeditar el llibre incloent-hi un poemari titulat Paraules no dites.[5] Novament trobem un espai reflexiu, de consolidació poètica, fins que l’any 1986, amb la publicació de El blat del temps va fer una empenta i va publicar també Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995)… i la seva darrera obra fins aquest moment titulada Dins l’esfera del temps (1998) que va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de poesia.[6] Ben aviat sortirà publicada per l’editorial Proa la seva obra completa.
Fa dos anys, el 1999, conjuntament amb Neus Aguado, Lluïsa Julià i Mercè Marçal va publicar una antologia poètica titulada Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle xx, en la qual trobem un recull de les millors poesies fetes per dones. Dins l’àmbit de les traduccions, la Montserrat ha tingut un paper molt destacat tant pel que fa a la traducció al català de poemes escrits en altres llengües, en especial l’anglesa, com per la reconversió de poesia catalana a l’anglès.[7]
Una de les obres que més ha treballat i que ha estat reconeguda com a gran aportació a les lletres catalanes ha estat Cares a la finestra (1993), que consta d’un recull de 108 poemes escrits per vint poetes de parla anglesa del segle xx. Gràcies a aquesta traducció, els lectors podem aproximar-nos al pensament poètic femení de diverses dones europees i americanes. La traducció dels esmentats 108 poemes només pot ser realitzada per una professional experta en filologia anglesa, coneixedora del llenguatge poètic i amb una actitud solidària envers el fet femení. Per totes aquestes aportacions, l’any 1998 se li va concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.[8]
Activitats socials i pertinença a col·lectius
Repassant la seva biografia observem que l’autora ha participat en diverses activitats socials, per citar-ne algunes, durant la seva estança a Anglaterra, després de la guerra, va treballar amb grups estudiantils d’ajuda a refugiats de tot Europa. També va participar a la IV Fira Internacional del Llibre Feminista, celebrada a Barcelona l’any 1990, com a organitzadora de lectures poètiques d’importants poetesses catalanes i d’altres països, llegits per les pròpies autores. És membre activa del Cercle Català del PEN Club,[9] des de la seva fundació, l’any 1992, juntament amb la poeta Maria Mercè Marçal, malauradament desapareguda. Des d’aleshores, amb la incorporació de nous membres, han organitzat xerrades i conferències sobre literatura de dones i darrerament, els anys 1998 i 1999, actes com conferències dramatitzades Cartografies del desig, celebrades a la casa Elizalde de Barcelona. L’any 2001 ha fet de moderadora de les conferències organitzades pel Comitè d’Escriptores dins l’espai de lletres titulat «Diàleg a Barcelona –notícies sense sexe» celebrades al pati Llimona de l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta tardor, els dies 9, 10 i 11 d’octubre, l’esmentat grup poètic ha dut a terme un nou cicle de set conferències internacionals a Barcelona,[10] musicades també per dones. Hi van assistir autores de països com Itàlia, Eslovènia, Irlanda, entre altres. La Montserrat Abelló, juntament amb una escriptora israeliana, prepararen la darrera conferència sobre M. Àngels Anglada. Una garantia de la importància d’aquests actes és que han estat subvencionats per la Comunitat Europea com a projecte d’interès cultural.
Montserrat Abelló, opina
Creu que el feminisme, entès com a lluita social empresa per les dones per tal d’aconseguir la igualtat de drets que tota persona ha de tenir, ha avançat prou en el països industrialitzats?
Montserrat Abelló: No, encara hi ha moltes coses a fer, a la conferència de Diàleg a Barcelona se’n va parlar, sobretot de les notícies i la publicitat com a fet sexista. Tampoc no es fomenta gaire el treball artístic de les dones, per exemple, en l’àmbit musical i pictòric, per això les darreres jornades poètiques les vam acompanyar amb música escrita per dones com a forma, també, de donar a conèixer aquest art.
Presentem un fragment poètic extret del llibre: Dins l’esfera del temps
Vora l’illa Roja com Ulisses navegaves a l’espera d’un retorn impossible.
Ara l’illa no hi és, és un istme que s’endinsa en el mar.
I del teu somni vençut sols en quedem tu i jo a la deriva.
Montserrat Abelló ha cedir a la biblioteca de Pals les següents obres :
Vida diària. Paraules no dites, Editorial La Sal, Barcelona, 1981. Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle xx, Editorial Ausa, Sabadell, 1993. L’arrel de l’aigua, Edicions de la Guerra, València, 1995. Dins l’esfera del temps, Editorial Proa, Barcelona, 1998. Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle xx, Edicions de La Magrana, Barcelona, 1999.
Acte de reconeixement
El dia 21 d’agost de l’any 2009 l’Ajuntament va voler organitzar un acte de reconeixement a Montserrat Abelló per la seva obra feta. A la taula de presentació a més de la Montserrat hi havia el batlle Joan Silvestre, la regidora de cultura Marisol Perea i Agusti Alcoberro, també escriptor nascut a Pals, qui va pronunciar unes paraules envers la obra de la autora. A més de fer-li entrega d’uns obsequis l’acte va estar acompanyat d’un recital d’alguns dels seus poemes per una jove experta en la transmissió de paraules plenes d’emoció.
Podem veure algunes fotografies d’aquella diada a: acte-public-21-8-2009
Hi ha d’altres publicacions a Internet ue ens parlen de la Montserrat i de la seva obra com: Montserrat Abelló in memoriam, del setembre de 2016.
Notes
[1] Rosa M. Masana. Escriptors de Pals. Butlletí municipal de Pals, 2001.
2] Diccionari dels catalans a Amèrica, Generalitat de Catalunya (Comissió Amèrica Catalunya, 1992), Barcelona, 1996, vol. 1, pàg. 30
3] Ídem nota 1, pàg. 232-233.
[4] Es pot trobar més informació a les adreces d’Internet:
www.pertal.com/aelc/autors/abeücm/index.html i www.nodo50.org/mujeresred/cescriptores-pen-catala.htmt.
També a la pàgina, 31 de l’esmentat Diccionari dels catalans a Amèrica,
[5] L’any 1980, Txiki Berraondo va musicar un poema del llibre Vida diària.
[6] Els premis Crítica Serra d’Or van ser instituïts per la revista Serra d’Or, l’any 1967. Des d’aquest any s’han atorgat anualment sense interrupció. Els premis es divideixen en quatre apartats: literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil. Cada modalitat té el seu jurat, format per cinc membres, el qual escull, segons el seu criteri, l’obra que considera més sobresortint entre les publicades l’any anterior. Aquest guardó no té dotació econòmica. Els guanyadors reben una serreta d’or de solapa en el transcurs d’un sopar.
[7] Per conèixer les obres traduïdes podeu consultar: www.partal.com/aelc/autors m/traduccions.html.
[8] La Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya va ser creada pel Decret 457/1981, del 18 de desembre, amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural.
[9] Les inicials PEN Club corresponen a Poets Essayists i Novelis, casualment en anglès pen és ‘ploma’. L’associació va ser fundada l’any 1921 per l’anglesa Catherine Dawson Scott, en aquesta associació hi ha membres de tot el món amb inquietuds literàries, moguts per una entesa entre els pobles i, especialment, pels drets lingüístics minoritaris.
[10] Conferències al local E de la Generalitat de Catalunya, a Travessera de Gràcia.
