Més de cent anys de vida de la
popular xemeneia de Can Rabasa
Article publicat per Rosa M. Masana a la Revista de Banyoles, núm. 974 del desembre de 2014.
La xemeneia Nadal Ribó es pot considerar una penyora arquitectònica que ens recorda l’apogeu industrial banyolí del segle XIX, i encara avui dia podem observar la seva esvelta figura conservada entre les antigues naus tèxtils on, actualment, hi ha la seu del Sindicat Agrícola de Banyoles.
El propòsit d’aquest article és el d’aportar una breu descripció de la estructura de la xemeneia, tot deixant de banda els aspectes històrics de l’empresa que han estat tractats per historiadors locals o, entre d’altres questions, ens han permès saber que l’empresa, l’any 1889, disposava de 134 talers i d una caldera de vapor de 75 CV que, de segur havia de necessitar disposar d’una xemeneia. L’any 1897 l’empresa va patir un incendi i el 1899 va tancar portes deixant al carrer a 300 empleats majoritàriament dones. Més endavant va tornar a emprendre la seva activitat .[1]
Referent a la xemeneia.
Les xemeneies industrials eren considerades com un annex a dins la empresa, i van ser construïdes per mestres d’obres experts en l’art del taulaplom, estri d´ús obligat que els permetia repartir circularment el talús (o percentatge de conicitat) que volien donar al fust de la xemeneia. De sempre, he estat interessada en conèixer les persones que van dur a terme aquestes edificacions, però saber-ho es fa difícil. Una forma genèrica d’esbrinar-ho es consultant els registres del “Subsidio de la Industria y de Comercio” dipositats al ACPE i per fer-nos una idea només entre els anys 1847 al 1856 a Banyoles hi havien els següents mestres d’obres : Martirià Soler, Joan Torroella, Joan Roquet, Gaudenci Banyoles, Martí Gironella, Felicià Torroella, Joan Torrent, Josep Casellas i Joan Font. Hauria d’haver continuat buidant les dades fins arribar l’any 1889, quan l’empresa feia funcionar una caldera de 75 CV, però tot i així, el nom en concret no el sabríem.
La xemeneia està edificada amb els clàssics maons trapezoïdals aplantillats de terra cuita vermella, que en aquell temps es feien a ma emprant motlles de fusta de diferent mida segons fos la circumferència del tram que estaven edificant.
La base de l’estructura o pedestal on arranca i es sustenta el con de la xemeneia és de configuració quadrada amb una alçada aproximada de 3’5 metres i cada una de les quatre cares fa uns 2’70 metres. La part superior de la peanya finalitza amb una cornisa feta amb rengleres de maons formant sanefa que, a més d´atorgar-li un acabat estètic, a la pràctica serveix per evitar l’estancament de l’aigua de la pluja.
El cos de la xemeneia és de estructura lleugerament troncocònica, amb un talús molt poc accentuat , potser d’ un 0’5 % que la fa gairebé circular. Quan a l’alçada comptant des de l’arrencada, per sobre de la peanya potser fa d’uns 25 metres. Observem que no presenta anelles metàl·liques de reforç, fet que li dona la garantia de ser una peça acuradament construïda. També la veiem ben alienada respecte al pla horitzontal del terra i, aparentment no presenta fissures ni patologies al cos excepte a la zona de la corona.
La sortida de fums o coronació de la xemeneia és poc elaborada i s’ha preservat en bones condicions al llarg dels anys, tot i que actualment li manquen algunes peces. Hem de considerar que, quan la xemeneia funcionava, en aquesta zona és on existia una dissociació tèrmica més accentuada, cosa que la feia especialment vulnerable. Reforcen aquest tram de la corona tres collarets formants per sardinells de maons, essent el superior o distal més ample que els altres dos.
Actualment, esta lliure de la seguretat que li donaria un parallamps, però podem observar encara els elements subjectadors del cable de transmissió elèctrica que havia de tenir inicialment. La persona que em va acompanyar a fer la visita al recinte on hi ha la xemeneia hem va comentar que en una ocasió li havia caigut un llamp.
Una de les estructures no vistes i, al mateix temps, importants pel funcionament de les xemeneies era el disseny del túnel de tiratge, perquè d’aquest element en depenia la bona succió dels fums produïts per la combustió de la caldera. Els càlculs sobre el diàmetre i longitud que havia de fer el túnel es basaven amb el nombre de cavalls de vapor que tenia la caldera o la potencia de combustió dels forns ceràmics , així com també en l’alçada de la pròpia xemeneia.
Per finalitzar, dir que aquests monuments artesanals inclosos avui dia dins el context de la arqueologia industrial, en ocasions són les úniques peces testimonials d’un passat fabril. La xemeneia de can Rabassa la podem considerar una supervivent de més de 100 anys que va resistir fins i tot l’impacte d’un llamp. De segur que, de tenir vida pròpia li agradaria saber que actualment valorem la seva presencia.
Rosa M. Masana Ribas [2]
[1] Josep Grabuleda. Els comerciants Nadal i Ribo del segle XIX: Mig segle de presencia (1). Revista de Banyoles abril del 2000 .També un segon article del mateix autor en aquest mitjà del mes de maig del 2000 (2).
Joan Anton Abellan Manonellas. Recull d’articles 2011-2012, volum III, Banyoles 2014.
[2] Si bé soc infermera, el meu interès per les xemeneies industrials és degut que el meu germà era contractista d’obres i va morir d’accident als 33 anys. Havia edificat una xemeneia industrial a Terrassa que posseeix una escala de cargol exterior que puja fins als 63 metres, l’any 1991 va ser considerada un Rècord Guinness mundial. Podem saber-ne més detalls consultat a la Viquipedia el nom de Marià o també Mariano Masana Ribas. També a:
http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40696/122145 ( Els constructors de la xemeneia Almirall de Terrassa)
http://www.rosammasana.com/?p=883 (Francisco Gàlvez Quesada)
