En una ocasió amb la meva amiga M. del Carme vàrem anar a Indonèsia amb avió de Barcelona a Amsterdam i d’allà a Bali fent escala a Singapur. Es tractava d’un viatge mig organitzat i a l’aeroport ens esperaven dos nois que ens duien el cotxe que havíem llogat, un tot terreny de dues places i descapotable. No havíem previst que arribaríem de fosc, que no podíem preguntar res a ningú i que l’hotel estava a quaranta quilòmetres.
Per acabar-ho d’adobar les carreteres eren estretíssimes i vàrem passar per un lloc on pels dos costats de la carretera desfilava una romeria de persones que duien palmes i al cap safates de flors, fruits i d’altres coses per deixar-les com a ofrena a alguna de les deïtats de la seva fe en un dels tantíssims llocs de culte que hi havia. Va ser espectacular veure aquell tragí festiu de persones i les dones amb vestits llargs de colors llampants i estampats que en conjunt configuraven una escena idíl·lica de bellesa, fervor i alegria.
Per un moment vàrem pensar que havíem canviat de planeta i també personalment em veia com una persona tecnològica degut al fet d’immiscir-me en un territori de connotacions religioses amb un vehicle tan contundent.
Podríem explicar diverses aventures de les que ens varen succeir en aquell meravellós país, però ara només volia recordar una experiència relacionada amb la digestió a dos nivells. Quan tornàvem en avió cap a Amsterdam anàvem assegudes en una fila de tres seients i havent sopat vàrem observar que gairebé tothom dormia. Algú ens va dir que sovint els passatgers que volen de nit es prenen un somnífer.
Al primer seient de la nostra fila hi anava una noia que viatjava sola. Tant ella com la M. del Carme dormien i jo si bé estava endormiscada veia el que succeïa. En aquestes ve una hostessa i em va dir, vaig entendre, si volia res per beure i li vaig dir que sí. Al cap d’una estona ve amb una safata, me la dona i se’n va. No vaig entendre res perquè allò era un minisopar.
Enmig d’aquella barrera de dues persones dormint, jo anava al costat de la finestra i amb la safata allà al davant vaig decidir menjar aquell aliment. No tenia gust de res, però de res de res, per mi que era sintètic, i evidentment el vaig deixar gairebé tot. L’hostessa va retirar la safata i va dir quelcom. Jo, al no entendre què deia, vaig fer una ganyota per fer-li saber que no m’havia agradat.
Quan va despuntar el dia la tripulació s’anava despertant i vaig dir a la M. del Carme:
—Quina cosa més rara. A mitja nit una hostessa m’ha preguntat si volia prendre res, li he dit “yes” i m’ha portat un ressopó que era incomestible. Encara el tinc a l’estómac sense digerir.
—Sí, Rosa, que estrany, no? —va respondre ella—. I què et va portar?
—No ho sé. Era de color gris i insípid.
—Tu ves dient a tot que sí i veuràs com un dia et trobaràs un ensurt gros.
Vaig continuar llegint el llibre de butxaca de Fritjof Capra El Tao de la Física i la M. del Carme mentrestant donava conversa a aquella noia de parla anglesa que seia al seu costat. Al cap d’una estona veig que riu d’aquella manera contagiosa i continguda —perquè volia parar i no podia—, igual com en època escolar.
Li vaig preguntar “de què rius?”, i sense poder encara parar i fent un esforç em diu:
—Aquesta noia deu pensar que estic boja. M’ha comentat que estava mig marejada perquè és diabètica i l’hostessa, que ja estava avisada, s’ha descuidat de portar-li uns aliments a mitja nit. Així que m’ho ha acabat d’explicar, he caigut en allò que m’has explicat: t’has menjat el seu segon sopar, ho he vist clar.
—No em diguis que era per a ella! Li ho expliquem i li demano disculpes.
—Esperem a veure si el mareig no li va a més i pot esmorzar; si no, ho direm a l’hostessa.
La M. del Carme va continuar conversant amb aquella noia, possiblement amb símptomes d’hipoglucèmia, i després em va explicar que li havia dit que anava a Holanda perquè la seva mare estava malalta i li havien d’aplicar l’eutanàsia.
Llavors sí que se’m va parar el peristaltisme gàstric, de sobte vaig experimentar un gir a l’estómac com una mena d’impacte gastricoemocional, com si hagués menjat una bola de mata-rates, perquè la sola idea del fet em feia sentir una cosa punyent a les entranyes.
Em costava d’entendre que una filla viatgés de Singapur a Holanda per anar a veure la seva mare que feia temps que no veia i alhora hagués d’acomplir la funció de donar conformitat a una mena de pràctica carregada d’un cert nihilisme existencial.
Hem de considerar que això succeïa a principis dels anys noranta, quan a Holanda el procediment era legal però aquí gairebé no se’n sentia a parlar. Ara sí, i sovint sota el concepte de mort digna, com si la mort no pogués ser fisiològica i digna com el fet de néixer, que de fa uns anys no és estrany que també sigui intervingut.
Penso que acceptem aquest procediment perquè hem vist patir moltes persones, i hem agafat por i amb aquesta por vital els coordinadors de voluntats poden adreçar-nos allà on toqui i quan toqui, però sempre, si us hi fixeu, necessiten el nostre permís i això ho hem de tenir en compte sempre.
Podem dir que els viatges no són mai neutres, hi pots experimentar mil matisos vivencials, però també en el decurs del dia a dia.
