Sargir mitjons i pilotar avions

  Fa poc recordava que, un dia que la meva amiga Maria del Carme Cabo Téllez va venir a casa, em va trobar que estava sargint uns mitjons que m’havia comprat a Holanda. M’agradaven molt i no els volia llençar. En veure’m va quedar sorpresa i va exclamar: “No havia vist mai una noia que sabés sargir mitjons i pilotar avions!”

Quan m’ho va dir no hi vaig donar gaire importància, però ara que ella no hi és sembla com si aquella expressió prengués més forca. I tot té una explicació que ara comentaré. Quan tenia tretze anys els meus pares es van preguntar: “Quin ofici podríem fer aprendre a la Rosa?” I van trobar la solució ràpidament, perquè la Júlia, la nòvia d’un meu germà, era amiga de la Lourdes, que tenia un taller de cosidores d’errades, feina que consistia a arranjar les peces tèxtils que sortien de fàbrica amb algun defecte.

L’aprenentatge

Al cap de pocs dies ja era al taller de la Lourdes, al carrer Sant Cristòfol de Terrassa, al costat gairebé d’un herbolari. Em van ensenyar a retirar amb unes pinces especials les restes de fil que quedaven enganxades entremig de l’entramat del teixit i també aprenia a refer les zones on mancava un fil, hi havia alguna esclarissada o passades malmeses i sovint emprant un fil del final de la mateixa peça perquè d’aquesta manera no es notés que havia estat refeta.

La Lourdes sempre m’afalagava, veia en mi totes les qualitats del món i encara no sé el perquè. Després d’estar-m’hi un parell de mesos fent d’aprenenta va dir als meus pares que aprenia ràpid l’ofici i en no poder-me assegurar fins que tingués catorze anys, seria millor que esperessin a portar-m’hi quan els hagués complert, d’altra manera corríem el risc que  m’avorrís, va dir. De fet sí que era, per a mi, poc atractiva, aquella feina; sort que em feien anar amb el càntir a buscar aigua a la font del Tintoré del torrent de Vallparadís, que em venia gairebé en línia recta i m’agradava anar-hi. Als tretze anys jo ja sabia que el que m’agradava era fer d’infermera.

Pel que fa a la feina de cosir errades, ara queden poques persones que ens en poguessin explicar alguna cosa, però, per sort, a Terrassa tenim el Museu Tèxtil, on hi ha dipositada molta informació relacionada amb la indústria del tèxtil i, a més, l’autora Roser López va publicar un interessant article que parla de les cosidores d’errades, i també la revista digital Dones ens fa saber que la Roser va guanyar una beca per investigar més a fons aquest ofici ara ja perdut.

La utilitat de saber sargir

Aquell aprenentatge em va ser útil per poder sargir els mitjons quan algú de la família els tenia desgastats del taló —com en dèiem, se’ns hi havia fet un préssec—, també esmenava alguna peça de roba dels meus germans quan se’ls havia cremat amb la guspira d’un cigarret. Perquè, com sabem, la dècada dels anys cinquanta encara no hi havia el costum tan generalitzat que tenim ara de llençar la roba estripada a un contenidor de la Humana; sempre es trobava la manera d’arreglar-la i sovint posar un pedaç als pantalons de treball dels homes. A poc a poc va anar arribant la moda del prêt à porter i la roba va passar a tenir pocs anys de vida.

Abans de l’entrada a la modernitat, que una dona sabés sargir era tenir una mina i amb el plus que socialment era considerada una perfecta administradora de la llar.

De fet el meu germà, divuit anys més gran que jo, el recordo assegut al sofà balancí movent-lo lleugerament, amb posat mig contemplatiu i fumant tranquil·lament la seva pipa. Alhora veia com m’observava amb assentiment, percebia que estava satisfet de veure que la seva germana li estava repassant una camisa o bé cosia qualsevol altra peça.

Dues tasques quasi antagòniques

L’estranyesa que la Maria del Carme va mostrar quan va veure que estava sargint va ser perquè sabia que l’any 1977 havia obtingut la llicència de pilot privat al Club Aeronàutic de Barcelona-Sabadell i aquest fet, recordo, la va impressionar bastant perquè deia que no coneixia cap noia pilot, només la sabadellenca Mari Pepa Colomer(1913-2004) i el més curiós de tot, deia, que fes aquestes dues coses la mateixa persona.

Personalment no hi trobava res de particular, però ara en recordar els fets m’ha vingut bé explicar-los, especialment perquè em serveixen de pretext per seguir dient quelcom i donant testimoni de la Mari Carmen. Ella també disposava d’unes especials destreses que considerava que era difícil que jo sabés fer, però el que admirava més d’ella eren en especial les seves virtuts humanes, cosa que, ara penso, potser mai les hi vaig ressaltar suficientment, al revés de com ella ho expressava, d’una manera tan esplèndida, efusiva i falaguera.

Un bon amic desprès de llegir aquest article m’ha lliurat un correu  que  ara amb el seu permís  l’he volgut incloure en aquesta pàgina, perquè  el considero d’un  agradable i singular component poètic.

M’agradaria  poder repassar el cel volant  i sense   necessitat de cap motor.