Mari Carmen va néixer a la clínica l’Aliança de Barcelona l’any 1946 i, després que la seva mare es recuperés del part, van tornar a Terrassa, ciutat on vivia la família.
La Carmeta i jo vàrem tenir una llarga i autèntica amistat fins que, sobtadament, el dia 3 d´agost de l’any 2007, ens va deixar. Ningú no s´ho esperava, perquè el dia abans havia anat a la universitat i després a dinar amb les amigues. El seu traspàs va ser per a mi una gran explosió, com una trencadissa de mil bocins d’aquell fabulós regal que m’havia fet la vida: donar-me la seva amistat.
No m’hauria imaginat mai que la seva absència pogués produir-me un dolorós i prolongat dol, que va obrir una ferida afectiva que no trobo la manera de fer cicatritzar.
*****
He considerat també adient adjuntar en aquest apartat alguns enllaços que ens permetran saber quelcom més de la Maria del Carme, com :
– Les gestions fetes perquè la seva cosina, Tere Vara Téllez pogués obtindré el permís de conduir.
– Procedir a recórrer el ‘Camino de Santiago‘ en tres etapes, des de Puente la Reina fins a Muxia.
– Participar en diverses investigacions que vàrem fer plegades, una d´elles referent als Mestres d’obres terrassencs.
– També vàrem fer juntes alguns viatges, en era una experta en organitzar-los.
Se’n va anar, i amb ella van desaparèixer les seves coses, tot allò que configurava un entorn especial i de convivència: els llibres, els quadres de pintura, cada un d’ells amb la seva història, les peces de ceràmica fetes amb les pròpies mans, la música preferida, escoltada sovint amb flaire del cafè, la roba de vestir i de la casa, escollida amb gust, els abundants àlbums de fotografies i els estris de cuina -dels quals sortien plats únics, exquisits per a mi, ara inassolibles- i la coqueta sala de bany amb perfums seleccionats, lloc precisament d’on aquell dia sortia arreglada per anar a cuidar la seva amiga Cristina: allà mateix va acabar la seva vida.
Totes les coses esmentades, puc dir que les enyoro, però en puc prescindir. El que em costa més d’assimilar és haver perdut el diàleg amb ella, comunicació basada en la mútua coneixença de anys i anys, i el rerefons biogràfic de cadascuna de nosaltres, tot allò que ens havíem explicat i que sabíem l’ una de l’altra, coses que en ocasions una mateixa no recordava. En perdre aquesta atribució que ens havíem conferit, tens la sensació que quelcom de tu mateix també hagi mor, s’esvaeix una part de tu, quelcom d´ insubstancial que s´emporta l’altra persona.
No sé si a tothom en situacions semblants els succeeix el mateix -em refereixo al fet de voler estar en contacte amb els objectes que pertanyien a la persona que ara no hi és-, però passa, ho sé, que sents la necessitat d’estar en contacte amb les seves coses, potser com un intent d´assolir la continuïtat de la seva vida, com una resistència davant el fet de pensar que mai més no la veuràs.
Per sort, a la Bisbal, lloc on visc, tenia algunes peces de ceràmica fetes per ella que m´havia regalat. Les seves amistats també m’han ofert fotografies de creacions amb què els havia obsequiat. Gràcies a aquesta recuperació, podem presentar una mostra de l’obra de la Carmeta, tot i que ella deia que n`havia d´aprendre més i que, quan no treballés, tornaria a anar a l´escola. Ara no podria seguir anant a les classes del qui va ser el seu professor, Ferran Bach-Esteve, perquè ell malauradament tampoc el tenim entre nosaltres, però de continuar sentint aquesta mateixa afecció alguna cosa hagués fet per continuar essent creativa.
Presentar aquesta obra de la Mari Carmen corresponent als anys vuitanta és per a mi motiu de satisfacció, perquè acompleix el propòsit de rememorar la seva persona, entranyable per a molts perquè era una bona amiga que tocava de peus a terra i també amb les mans per la seva afecció a la argila, fins que el destí li va canviar la textura. Ara palpa un espai eteri, interestel·lar, desconegut per nosaltres, però confiem o ens imaginem que és un lloc sublim de color blau turquesa.
El seu professor va ser el reconegut escultor terrassenc Ferran Bach Esteve del qui en sentia una gran admiració.
Comentaris
Després que la Montserrat Farràs, que també va conèixer la M. Carme, fes una revisió del text, va comentar:
“La lectura d´aquest text ha estat per a mi com un regal. Vaig tenir poc contacte amb la M. Carme, però de seguida em vaig adonar que era una persona especial. Em va captivar, sobretot, la seva amabilitat, la seva bonhomia, la seva generositat … Per això, quan ens va deixar, em vaig sentir trista. T´envejo, Rosa Maria: a mi també m´hauria agradat tenir-hi una amistat tan profunda”.
Gràcies Montserrat, t´agraeixo de tot cor aquestes paraules.
Teresa Soler Franquesa, era amiga de gairebé tota la vida de la Maria del Carme desprès de llegir aquesta crònica va fer el següent comentari:
“Està molt bé l’article sobre la M.Carme i va sortir guapa a la fotografia, com sempre. D´ella només recordo coses bones, era alegre, generosa, tenia capacitat de treball, era entusiasta, pensant amb els altres, no ho dic perquè ara ja no hi sigui, si no que és el record que en tinc”.
Marcela Morera , amiga i companya de viatges de M. Carme , el dia 1 de març va escriure:
Querida Rosa:
¡A cuanto dolor me lleva el recuerdo de aquellos días en que marcharon nuestras amigas!
Recuerdo que durante la enfermedad de Cristina muchas personas le ayudamos a sobrellevar aquellos duros meses: Gustavo , con su amor y dedicación; Ramona, cuya intervención nos permitió tenerla mas tiempo; Dolors ayudándole con el reiki; su madre, quien no pudo soportar tanto dolor; su adorable vecina que la nutría con deliciosas sopitas de tomillo; Pilar, ayudándole en la casa; sus enfermeros; sus muchos amigos. Y, además, tu querida, nuestra querida Mª Carmen, quien conociendo los riesgos que corría, no dudó en dedicarle toda su atención dejándose la vida en ello.
Ella, Mª Carme Cabo, era la persona que me llamaba el día de mi cumpleaños y me recordaba también el de nuestros amigos durante años. Años, que iban transcurriendo compartiendo alguna cena de amigas y algún acontecimiento importante como el último que vivimos juntas, la boda de mi hija Anna.
Recuerdo que cuando le hacía rabiar con mis ideas locas decía: !Ay… Marcelita!. Y, movía su cabeza como si se sintiera incapaz de civilizarme. Lo consiguió un poquito…
Es posible que tan largo caminar juntas fue debido al cariño que nos unía. Cariño por el cual me ha dejado ahora a mí el encargo de entregarte el muérdago mágico en su nombre y, a ti el de cuidarme visitándome de tanto en tanto.
No se si alguna vez te habló de nuestros viajes; lo pasamos fantástico en Paris en compañía de Cristina y también fue divertido nuestro viaje a Londres donde las dos salimos por pies cuando unos jeques querían conquistarnos, seguramente a causa de sus preciosos ojos azules que enamoraban sin que ella fuera consciente de ello.
Quería mucho a sus sobrinos, ellos y tu erais perfectos y vuestros logros eran su mayor orgullo. Gracias a ti supero muchas intervenciones. La cuidaste muy bien. Te doy las gracias. Incluso ahora la sigues cuidando dando a conocer sus obras en cerámica.
Conocía yo de su afición por la cerámica pero no había visto sus creaciones. Son preciosas y elegantes como ella. Creo que haces muy bien en recopilarlas. Ojala todos homenajeáramos a nuestras personas queridas como lo haces tu.
Rosa, te felicito, tanto por los trabajos recopilados en tus libros, como por toda tu capacidad afectiva, tu fuerza, tu creatividad y tu inteligencia.
Te envío un gran abrazo
Marcela
Toni Padrós , amic de la Carme , en saber que que havíem fet un petit recull d’ algunes de las seves obres i també per seguir-la recordant, va escriure:
A la Carme
Sembla que m’hagis llegit el pensament Rosa, he estat buscant aquesta foto des del dia que em vas trucar per parlar-me de la Carme i tu me l’has trobat. Gràcies.
Recordo amb molt d’afecte a la Carme i recordo lo bé que ens ho vàrem passar el dia d’aquesta foto a Platja d’Aro, juntament amb la Roser, i que ens vàrem fer un fart de riure.
Jo de la Carme, recordo el seu caràcter afable i la seva sensibilitat, era una persona molt cordial i sempre que ens trobàvem era com si poguéssim novament emprendre converses de feia molt de temps, amb els seus ullets blaus que sempre semblaven somriure malgrat la seva estranya malaltia, ella estava present a pesar de tot.
No vaig tractar la seva amistat lo suficient, però era com una amiga de tota la vida, gran viatgera i d’una cultura envejable, son d’aquelles persones que una vegada ja no hi son, penses que sempre et quedaran coses per dir-li.
Sempre generosa amb tothom, ara em ve al cap aquella vegada que vàrem passar totes les meves pel•lícules a l’agència de viatges a on treballava.
Algunes vegades quan passo per la Font Vella em ve a la memòria l’última trobada que vàrem tenir, com sempre estava riallera i amable. Va ser la última vegada que vaig parlar amb ella, a davant del Social, a partir d’aquell dia un silenci inesperat. Sort que tenim memòria i la podem recordar.
Gràcies Rosa
Toni Padrós
(PD: Es clar que pots fer servir aquesta foto quan vulguis, estem molt macos).
Per conèixer quelcom més d´Antoni Padrós Solanas, artista i cineasta independent amic de la Carme, es pot consultar : Blocs & docs del dia 25/3/2012. També a : Antoni Padrós inaugura la 12a.Temporada de X cèntric al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona 22/10/2012. I a : Pensacions del dia 6/5/2014.Blau
Blau. Les roses es besen atemorides darrere dels mesos freds i les pluges. Un líquid marí ha cobert els teus ulls i asserenadament la nit tremola. Maria Antònia Grau.
Avui dia 17 d’agost de l’any 2021 he rebut de part de la Roser Segura i Arnau amiga de la Maria del Carme i també meva, la imatge és d’ un penjoll que la Maria del Carme l’havia fet exprés per ella, representa la creu del Llenguadoc zona que la M. del Carme havia freqüentat més amb d’una ocasió.
La Maria del Carme estava subscrita a una revista que es deia ‘El ave Fénix’ i curiosament ara fa pocs dies, l’abril del 2023, estava a un masia amb uns amics. Cap el tard va sortir a la conversa la Maria del Carme, el seu record sempre hi és present amb qui la coneixien.
Poc desprès algú que estava observant al defora per la finestra va dir: Mireu quin cel més maco que hi ha, li vàrem fer una fotografia.
Ara al recuperar-la de la càmera i veure la imatge aquesta ens ha suggerit a l’Ave Fénix .
Una imatge que no sabia que tenia, la Carmeta estava feliç
